DE PORTADOR A PORTAT

Després d'unes obres, que han durat més que les de l'Escorial....Actualitze.

No he tingut molt de temps últimament per a portar al dia el blog. Com tots ja sabreu, estic preparant la Marató i mitja, i això ens lleva molt de temps. Bé, deixem-ho així.

El passat 6 d'abril, es va cel.lebrar a Serra (Valencia), la III K25. L'any passat ja me va fer gots anar, peró no sé per quina raó no vaig poder.

Així que, de bon matí, arreplege a Patry. I ens anem, els dos més contents que unes pasques cap a Serra. Contents, no per les hores que eren, les 6.30 del matí, sino per que era la primera k25 que feiem. Com vaig apretar molt el cap de setmana anterior a Pipa, i Patry encara estava convalecient de "esguince", (per a que tots o entenguem), decidisc acompanyar-la durant la cursa. Abans de la cursa, me prenc un café,(no mai m'havia pres un café abans d'una cursa) el que me va sentar molt mal. Me va rebordonir l'estomag i me va fer passar-ho realment mal.

La primera pujada una passada, a l'estil del cortafuegos de la Vall, peró amb un poc més de desnivell i algo més llarg. Que dur, i que guapo!!! Xicoteta baixada per una pista i amb bones sensacions. Pujem fins L'alt del Pi, més dur i llarg que l'anterior pujada. Ahí me done compter d'on hem anat. Una cursa molt dura.

Després venia una baixada, llarga de quasi tres quilometres, per senda molt técnica. Ahí me doblege el turmell dret. "Sigue, sigue". li dic a Patry. Ho examine, i veig que no es greu, crec. Continue la baixada amb molesties. Molesties que m'acompanyaràn durant tota la cursa. Al darrer tram de la baixada agafe a Patry un altra volta. "no és rés".

Una xicoteta pujada, d'apenes 500 m., però amb un gran desnivell, ens a propa al castell. On correm per dins d'ell. Que guai!!! Una baixada amb pedres soltes, quin perill, ens portaria al poble.

Passem un altra vegada per la sortida. I enfilem un barranc cap a dalt. Jeje. Que curios després del descendiment de barranc de l'altra setmana, ara me tocava ascendiment de barranc. Passavem per un mur d'uns 20 m., on Patry se posa a fer una desfilada de models. juasjuas.

Fem la pujada a Ermitans amb, no molta dificutat. Fent cometaris que fan la pujada més amena. Ara, la pujada a Sierro, si que ens va costar un poc més. El desnivell, els quilometres que portavem ja i la calor...buf quina calor (al cotxe marcava 32 graus) ens fa més pessada la pujada.

A la baixada me resentisc del turmell. Un dolor que acava per agafarme tota la cama. Un dolor curios, ja que sols me dona a les baixades, no a les pujades.

Comencem la pujada al Rebalsadors. I ja no tenim les ganes de parlar ni de fer bromes. Se fa més dura i pessada del que és. A més, és una muntanya que no te apenes vegetació, i amb la calor que fà, se fà molt dura pujar-la. Quant ja te penses que estàs dalt, Encara te queda un km. més o menys fins el pic. Que dur!!! I ací me ve un "antojo". No sé si és normal, o no. Però a Valéncia a la marató ja me va passar algo paregut. Estic corrent, i patint i m'entren ganes de menjar. I pense en el que me menjaré després de la cursa. Una pizza, per supost. Es normal?

Des del cim del Rebalsadors fins el mirador, trotem. Peró amb la sensació de estar sempre al mateix lloc. Ahí comence a patir, i pareix que Patry, tire de mi. A la baixada, molt técnica. Me quede arrere. Me resentisc del turmell. Tornem a passar pel barranc, ara cap a baig. I enfilem el camí cap al poble. On estava la meta. En la que entre amb molt de patiment, mentres Patry mostrava la seva felicitat per la tercera plaça aconseguida.

Objectiu complit. Patry, fa podium. Complint així amb les quinieles. I jo m'en torne a casa amb el meu primer buff.