dissabte, 26 d’abril de 2008

DIUMENGE NEGRE (1ª prueba copa de España Camañas-Pico Palomeras)

Com el diumenge 20 d'abril es cel.lebrava la primera proba de la copa d'Espanya, a Camañas (teruel). Vam decidir, fer nit al poble en questió. Així, com si estiguerem a l'Aplec. Vam carregar la furgoneta amb les bosses, la "colchoneta" unflable, els frontals (un pre-històric i l'altre de dolce & gabana).....i cap a Teruel.
A l'arrivada al poble ens esperava la plutja, que no ens va abandonar durant tot el cap de setmana. Decidim deixar la furgoneta a un descampat indicat per a l'efecte i anem a per els dorsals i a sopar.
El sopar. Quina risa. De tots és sabut que el sopar del corredor el dia abans de la cursa és de pasta. Ens sentem i xarrem amb Javier, més conegut com (el pelat de Carnicas Serrano), està en tots els llocs. I me possen davant un plat de............"rebuelto" de pasta, atún i ceba, molta ceba. Però, amb més ceba que pasta. " Este és para tí", li dic a Patry. I me possa una cara que era un poema. A ella tampoc li agrada la ceba, ni l'atún. juasjuas. Quina risa!!! Així que menjem un poc, triant els macarons i apartant la ceba i decidim anar a la furgo i fer-no's el sopar, personalitzar. Ens preparem, i al possar-me el frontal, a Patry li entra un atac de risa per culpa de........el meu frontal, pre-històtic, segons ella. (clar el meu no es de dolce & gabana). Passem la nit amb molt de fret. El termómetre marcava 4 graus. Però a la matinada, en marcava 2, i molta, però que molta humitat. Clar tota la nit plovent. Quin fret!!!
Ens despertem, i ventajes de "viure" a peu de cursa, pots dormir un poc més. Ens preparem per a intentar escalfar. Intentar, ja que les temperatures.....no premitien molt més.
Trotant pels carrers ens trovem als xics i xiques de la federació; (Loli, Eva, Maria, Remi, Adriàn....), i a Raul Peris qui habia pujat feia no res, i el dia anterior, havia corregut Burriana. I també a Ezequiel, qui me dona consells per a la cursa i me diu a quin km. estaria, per si el necesitarem, li ho comunique a Patry. Trotem amb ells i anem xarrant. A la sortida, també ens col.loquem amb ells. Pocs corredors, però molt de nivell (i que faig jo ací?, si arrive dels 300 primers ja faré prou)
Comença la cursa per una pista, tota enfangada. Però no és el fang al que estem acostumats, és un fang pitjor, arcillós. Que lleig!!! A més els corredors de davant, amb les sabatilles, et llancen el fang damunt. Els primers quilometres son corredorets, però quant comença el desnivell, me note unes molesties a la part posterior de la cuïxa. Les quals me van perseguir durant tota la cursa. En un tram curt de pujada me pare fins tres vegades, la gent que m'adelantava me donava anims. Fins que me passa Loli qui me pregunta, i la seguisc un poc. Quant el desnivell se fa més dur, aixó sempre me dona anims, comence a recuperar-me. Mentre vaig pujant, no tinc molt de problema, però a les baixades, me costa molt.
Quant me done compter ja he pujat el primer pic. No era per a tant. Baixem a un barranc i el tornem a pujar per un altre lloc. No se veia practicament rés. Hi havia una boira molt densa, que no te deixava vore el paissatge. Després d'una baixada molt pronunciada, enfile la pujada a les crestes. La pujada tampoc era rés de l'alte molt. Les crestes si que tenien perill; eren tot roca, la boira, no te deixava vore i la plutja, les feia relliscoses. Ahí me alcança Albert: "açó no és com Pipa?!" A la baixada m'envalentone i seguisc a un home, al qui se li veien maneres de baixar.
En aquesta zona, com hi havia més pedra que terra, se podia baixar i correr bé ja que no relliscaves, tant com si fora terra, sols.
Després d'aquesta llarga baixada, et feien pujar una xicoteta muntanyeta, des de la que se baixava fins un barranc, per on teniem que correr uns quants kms. Que dur, que se fa aquest tram. I que bonic. Al final del barranc estava Ezequiel. "Pues sols me resten 6.500 metres. Açò ja cuasi està"

Prenc algo al darrer avituallament, i després de trotar un tram, just fins l'encreuament amb una pista. Venen els pijors kms. que he patit mai, en cursa.
A l'encreuament, no veig la cinta i seguisc per la pista cap a baix durant un bon tram. Pensant que era la pista que portava al poble. Fins que me done compter, que no hi han cintes penjades, i comence a pensar.....Poc després passa un 4x4, i me confirmen que m'havia enganyat. Torne a pujar la pista, però sense forces i afonat moralment, no sols per a ver-me perdut, sino per que anava ja just de forces, i ara tontament tenia que fer més kms. dels que tocava. Quant ja estic a la pista que porta "realment" al poble, ens indiquen que encara tenim que pujar una colina. El que em faltava.
Camine, entre la puja, l'aire, el fred, el desanim...no tenia ganes ni de correr. Els darrers 5 kms. me costen 40 min. Si, si 40 min. Que maquina, no?
Estant a la qua per a tornar els dorsals, arriva Patry més contenta que unes pasques. Ens gelem, ja que ens tenen 15 mins. fent qua, i a més hi havia aïgua gelada a les dutxes. (com ens havia dit Ezequiel. Que Sorro eres!) Quina desorganització.
Quant anem a per la furgo. No la podem traure, i necesitem de l'ajuda d'un 4x4 per a traure-la. De tanta plutja, la terra arcillosa, s'havia fet tot fang, i les rodes relliscaven.
A vore, si a Paüls se pot comptar una història més bonica.

1 comentari:

El salvaxaes ha dit...

eL VIDEO MOLT GUAPO. He vist cares conegudes com remi, Santio el de cuenca, noemi y algu mes.