dilluns, 17 de març de 2008

RODEJAT DE NEU

Ja que anavem de viatge a Sort, vaig pensar en agafar-me un dia més de vacances, i fer una caminata que no vaig poder fer al estiu. Durant les vacances. Aquesta, era visitar el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, a la provincia de Lleida.
Bé, les condicions climatológiques eren molt diferents, evidentment. Ara, estava tot nevaet. Bé aixó pensava. Però, jo anava preparat com si no hi hagues neu. Error. Sabia, que podia llogar raquetes a Espot. Però abans de sortir de la borda. Em para Gilberto, l'amo, preguntant-me, si no anava a esquiar amb els altres. Al vore la meva il.lusió per l'excursió, me ofereix, de manera desinteresada, unes raquetes i uns bastons, que jo li agraïsc inmensament. Però no content amb aixó, també em prepara una ruta improvisada. "aquesta serà millor que la que te pugen donar" jeje. També me dona consell per a anar, i pel transport des d'Espot fins al Parc. Però quant arrive, un home me diu: "no pot ser, un sol, no pot ser. Deuràs de pagar tot el servei, que son 40€". Que no vos deixen enganyar, es una concesió i tenen el dret de pujar-te igualment, i pel preu individual. Però com jo no ho sabia, pregunte fins on puc pujar amb le meu cotxe i ho faig.
Deixe el cotxe al parquing d'entrada del parc. Al Prat del Peiro. I ahi, després d'assegurar-me que porte tot el que em feia falta, comence a caminar per una pont de fusta, possat ahi per a apropar als minusvalits fins una cascada, xicoteta, però bónica. Després passes per la Plaça dels Arbres, un bosc replet de pins negres, i d'Abets. Home, hi han més àrbres, però no vaig a comentar-los tots, no? La senda repleta de neu. Molt bónic, i l'únic sorroll el de l'aigua del riu Escrita. Després, tavesses el Bosc de Samboiné, on el desnivell és més pronunciat, i comence a sudar de mala manera. I aixó que podem estar a 4 o 5 graus, al cotxe marcava 3 abans de sortir. A ma esquerra, se veia magestuos, desde practicament el principi, El pic Els Encantats, com impresiona. I després de recorrer durant 43 min., d'un itinerari previst en 1:15 i un desnivell de 260 metres, poc, però bó, arribe a l'esperat Estany de Sant Maurici.
En aquest precis moment, comencen a invair-me sentiment, inexplicables. Ja estic ací. Tant de temps esperant-ho, i un tant més preparant-ho. I ja s'havia fet realitat. Impresionant, bónic, gran,.....i aixó que estava cobert d'una grossa capa de neu, imaginat a l'estiu. Recomanable per a tots el públic. jeje.
Faig una xicoteta parada, em descarrege la pessada motxilla, i me sente damunt una pedra, mirant l'estany. En aquest moment, te venen moltes coses al cap. Hi ha que apartar-les totes i disfrutar del moment, que s'ho mereix. Ni el grup escolar que hi havia, jugant amb la neu, fent-se fotos i cridant me molestaven. Prenc un respir, menje algo i continue cap amunt. No sense primer, recrear-me una vegada més la vista.
Continue ascendent, a mesura que vaig bordejant l'estany, en direcció a la cascada. Sempre deixant a l'esquerra l'estany, i unes vistes cada vegada més priviligiades. A cada pas, se sent més fort el soroll de l'aigua, el que fa pensar que la cascada estava més prop. A pocs metres, veig un poc d'aigua que brotava entre unes pedres, i pense: "aço no pot ser". Efectivament no era, al alçar la vista me quede gelat. jeje. Davant meva, se presentava la famosa cascada. Quina pasada.
Però tinc de continuar avant. El recorregut continuava, per una senda, on cada vegada se me enfonsaven més els peus a la neu. I és on desidisc posar-me les raquetes. Quin luxe. Clar, per aixó estàn pensades, per a caminar per la neu i patir menys. Arriva un punt on se pert el rastre de la senda, ni petjades, ni balisses....m'haure perdut. Uns moments d'incertesa. Ja que, si realment me perc: ni hi havia cobertura als mòbils, ni la tenia al gps. I aixó que estava més prop del satélit. Però prompte reapareixen les emprentes a la neu. En menys temps de l'esperat divise una esplanada que me fa pensar que estava davant l'Estany de Ratera. No tant espectacular com el de Sant Maurici, però no per aixó, no menys bónic. Allí decideisc fer una parada per a dinar era la una, i ja portava prou de temps caminant. Me trac un sobret de sopa, dels tres que tenia (una se me l'ha menjada la gossa de Gilberto al matí), i l'aigua, previament escalfada al bar on hem desdejunat. Després un entrepà (mmm, que bó) i una poma XXXL gentilesa del Palillo. Peró acavant el dinar se va girar aire. I l'aire a aquestes altituts, dona igual d'on vinga, es gelat, molt gelat, i més si hi ha neu. I decidisc seguir un poc més amunt en direcció al mirador. Però no se que em fa pensar que era millor rependre la baixada. Gran error, des d'el mirador hi han unes vistes magnifiques de l'estany de Sant Maurici. Però....millor, així tinc excusa per a tornar a l'estiu, o a l'hivern vinent.
Bé, repenc la baixada pel mateix camí per on havia pujat. El mateix, per on, desde L'estany de Sant Maurici, no havia vist ningú. Disfrutant de les raquetes, en les que la camallada se fa més llarga, clar. Pase per la cascada, me torne a recrear la vista. Realment l'he recreada durant tot el recorregut. I torne a L'estany dels meus desitjos, jeje.
Torne a parar-me, i torne a tindre un moment de sentiments inexplicable. Així que me relaxe i disfrute. Estic, més del temps que creia convenient. Senyal que no m'aborria. Guarde les raquetes i seguisc el camí.
A la pujada tocava disfrutar del paisatge. Ara a la baixada, tocava disfrutar i divertir-me. Aprofitant les baixades i els bastons, m'impulsava com ho estarien fent els esquiador en aquells moments, i fffshssshshsh. Home, no vaig fer un super-slalom, eren xicotets impulsos que quant estava sobre les capes de gel, relliscava més, però quant tocava neu, aahh, amb conter de caure, jeje, una pasada. I quant torne al Vall d'Escrita, sabedor que el parquing era prop. Decideisc allargar la meva estancia al parc. Me sabia mal anar-me'n tant propmte. I portava més de 4 hores de visita, que se m'havien fet curtisimes. Així que me trec la motxilla, i me xite en terra damunt la herba. I desidisc parar el temps, despreocupat.
Una esperiencia inoblidable, una locura (anava sol per la neu) bónica, una passada, unes ganes ara que ho estic escrivint, de tornar el més prompte possible. Un recorregut curt, però intens, si com aixó. Si encara no ho heu pogut vore, vos el recomane. Un dia magnífic i un lloc especial.

5 comentaris:

malfieten ha dit...

Ohhh quants records !
De petit anavaem molt sovint a AIgüestortes i Sant Maurici, ho tenim relativament aprop.
Dels pocs racons que ens queden "verges"
Salut !

Malfieten.
http://www.malfieten.com

caracolrunning ha dit...

malfieten: Una llastima que en queden pocs, pero així els apreciem més.
Al estar aprop ho teniu molt bé. Nosaltres, quant podem fer l'escapadeta, intentem acudir a llocs tant bónics.

patry ha dit...

me has hecho ganas de ir alli! las fotos son una pasada =D
a ver si cuelgas pronto la parte del barranquismo!!

El salvaxaes ha dit...

Yep, Caragol. Soc Luis mos vam bore este mati a la pujada a Pipa.
Bonico el blog. Isa foto de la portada, de quina cursa es?

El meu blog es:
http://club-ucp.blogspot.es
A vore si me fas un poc de promocio, tu que eres un tio en "influensies" en aso dels blogs de corredors.

I tots els que llegiu este comentari no us oblideu de visitar
http://club-ucp.blogspot.es

caracolrunning ha dit...

Patry: Si, si. Aquello es espectacular. Es que no he tenido tiempo de escanear las fotos del barranco. No son digitales. jeje. Pronto las pondre.
Luis: gracies :)) la foto es de la Sant silvestre crevillentina 2006 (una passada de cursa).
Recuperat prompte de l'accident, ens veiem a Camañas, encara que siga caminant. ;)