dimecres, 20 de febrer del 2008

MARATÓ DE VALÈNCIA 2008 (2ª part)

Continue la segona meitat de la marató, amb molt bones sensacions, el ritme l'hem baixat, però encara així, portem una bona mitjana. Passem per davant de la Torre de Serrans, i ahí estava Jorge (germà de Josep Albert), preparat per a fer-nos un altra foto. Crits d'ànims i seguim, bordejant l'antic riu Turia. Al km. 22 un control d'esponjes, i una camera de tv, en moto. Agafe l'esponja i me done conter que estic suant. "ostres, tu si està núvol i fà fresqueta..". Creuem el Pont de Flors, que bonic tot ple de flors, d'ahí el seu nom. A l'Alameda, una qua de cotxes, impresionant, que no paraven de "tocar el pito", més per remugar que per animar. Curva a la dreta, buscant Blasco Ibañez, i me ve al record un dia, bueno, una nit de festa per València, en falles, que vam anar del Carme al c/ Albalat del tarongers a peu, per on anava jo ara. Una locura. Però ara ho faig correns. Com passa el temps.
Seguim Blasco Ibañez, i passem prop del Mestalla, al temps que adelantem dos corredors amb la camiseta del barça. Que curiós. No? Pel km. 27, 1:55:07 a 4:16. Ho estem portant bordaet. I les sensacions, les mateixes. Tot sobre rodes, bueno sobre sabatilles. Però aquesta sensació se va esvanir, un km. després. Alguna cosa me passa que no puc seguir el ritme, que fins ara ens havia unit a Josep Albert i a mí. Així que desidisc, no apretar i ni canviar el ritme com al km. 17, i vaig un poc a la meva. Però, a la avinguda de la politécnica....Mira que és lletja l'avinguda, pues, jo crec que va ser aixó el que me va afonar, més que el cansament.
Al km. 30, ja tot sol. Ni m'adelantaven..., i logicament no adelantava. Per a adelantar estava jo. Ja,ja. Però, encara tenia a vistes al meu company de marató, que sense saber-ho m'havia abandonat. Prenc un poc d'aigua, i decidisc apretar un poc, per a no pedrel de vista. Però no puc. I aguante el ritme, que no és poc a aquestes altures.
Sabia, que ara, me venia la part més lletja de la marató, una avinguda, o carretera que rodeja la part sud de València. Moments molt dificils, ja que a l'altura de la Ciutat de les arts i les ciencies; ja no tinc a vista a Josep Albert, punt de referència en els últims kms., comence a notar carregades les cames, tinc un no sé qué pel cos (qui si sé que és, pipi ). Però no volia parrar-me, ja que me costaria una eternitat, agafar el ritme, i un corredor m'ofereix glucosa, ostres si jo en tinc. Però m'espere al 35, dos kms. més
El bulevar sud, se me va fer una eternitat. Els 4 kms. fins ara més llargs de la meva vida. Alçava el cap i veia un arc, que algú per putejar-me o no sé per que, s'emportava més lluny, i més lluny. Era el km. 37 que el passe en; 2:41:37, a 4:22. Com la il.lisió de les tres hores, se me va esvanir al Cabanyal. (siguem realistes, volia aproparme lo més possible a aquesta marca) Ara sols pensava en baixar de les 3:10. Un altre tunel, i al final.....un pont. Ja tenim la muntanya rusa montada.
Ara venien 4 kms. que ja me coneixia. Haviem passat avanç. Així que, m'arme de més valor, sí cap (no tenia altre remei) i continue patint, tots els kms. acumulats als peus. Però ara, ja estava prop. Parar i caminar, mai. "Vinga Diego, que tu pots", me repetia una i un altre vegada. "Sí ho estàs fent molt bé". No sé, sí m'estava auto-animant o estava delirant. Però, mentre ho pensava, uns metrets més que passaven. Arrive al cantó on estaven Patry i Nere, però no estaven en aquesta ocasió. Ni tampoc Adrián i Julio. "On estaràn? A la pista?" (sí estic loco, me parlava a soles). Al pont alçe la mirada i veig la pista, luny, luny. Massa lluny. "Però que penses si sols te queda poc més d'un km, vinga va!!"
I en aixó, que apareixen els dos angels de la guarda de Roberto, amb la pancarta i donant-me l'alé que me faltava per a acavar.
Gire a mà dreta, i baixe una rampa. Canvie asfalt, per adoquí, i després,...el suau tacte de la pista. "Ostres és poc llarg açó", clar, fins ara havia acavat en pistes més menudes. Senc, que la gent aplaudia, no sols a mí, que també, sino a tots els corredors que feien la seva entrada. Una taula amb banderes, "quina agafé? idiota, la d'Almassora no estarà. Que l'has dut?". Seguisc i a la curva senc que me nombren, conteste alçant el braç (no sé qui és). Més avant també "Vinga Diego. Diego..." (la dona de Julian i companyia, supose), i a la recta me tornen a nombrar animant-me (Adrián i cia., crec). Alce el puny, mentjant-lo en senyal del triunf, i continue així uns metres, ja que no podia baixar el braç.
A l'entrada a la pista ja sabia, més o menys el temps que faria, així que no vaig apretar (tampoc podia). Sols vaig disfrutar de la meva primera experiencia en la distància de Filipidis, per asfalt. Totalment diferent a la de muntanya. Les dos son boniques, però aquesta te un sabor diferent. Ja que la lluita és més continua. Diferent.
3:06:36, vaig tardar en recorrer la meva primera marató d'asfalt. Espere no siga la darrera. Plans ja hi ha, però....Primer a saboretjar aquesta.

5 comentaris:

The Dark Knight ha dit...

Be xic,ENHORABONA part.2.Está clar que sempre fá ilusió aproparse a les 3h....pero a la 1ª??? Vinga home...sense desmereixer rés....heu tenies molt difícil.Crec que has fet el temps que teníes que fer,ni més ni menys.Has segut el més regular de tots i la marca més facil de pronosticar de la porra que vaig fer amb Nere y Patry la nit abanç...xorraes nostres,en fí!

Si estava a la meta,al eixir de la curva,per el arc de coca-cola,pujat tal spiderman a la verja,et vaig cridar i en vaig alegrar molt de voret entrar.

Descans ara i a vore si coincidim en la próxima!

sendallarga ha dit...

El millor de tot son els records de la marató que duraràn molt de temps. Almenys per a mi.

L'arc eixe que tu diu que s'allunyava estava al Km 35. Per a mi, del 34 al 37 el pitjor de tot amb diferència

Vicente ha dit...

De ben segur que el proper any tornarem a patir en la Marató, ¡enhorabona per el teu estreno, vas estar impresionant!

Diego Rovira ha dit...

Road: Tinc clar que no podia baixar de les 3 h., clarisim!! Però me referia a apropar-me lo maxim possible. I pels temps fins la mitja era possible. A partir d'ahí vaig anar disminuint el ritme (cansat) i augmentant el temps. :/
Jo no tenia clar quin temps fer avanç de la marató, i m'ajudareu a elegir-lo.
Si has encertat la porra........vulc la meva part ;)))))))))))))))))
Senda: estic tota la setmana amb la marató al cap, i a les cames. Supose que si duraràn més sent la primera. Ja se sap la primera vegada mai s'oblida. juas,juas
Vicente: gracies!!! llastima lo teu. :(( Però el que tu dius, l'any que ve a patir un altra marató. O avamç de l'any que ve. Ja saps. ;)))

Diego Rovira ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.