Tota la nit plovent i fent molt de fred, no eren bones referéncies de cap a la carrera, el 16 de decembre a Segorbe. Però el dia al final el va fer bo. Tant bo que als primers km. amb la companyia de Nestor creia que m'havia passat tapant-me. Del pas per la Vall d'Almonacid, genial, mig poble esperant a la plaça major, animant-mo's, sols faltava l'orquesta (o estava?!). Pujant al Bellido, les sensacions eren molt possitives. Havia passat el km 16 i me trobava amb forçes i tranquil. Però a la baixada per pista ampla, seguint al de davant, quant ja portavem un bon rato cap a baix, sentim unes veus que ens indiquen que el camí no era el correcte. Teniem que tornar a pujar per a buscar les indicacions. A partir d'aquest moment, tot va cambiar. Havia perdut temps, l'orientació i psicológicament un fet com aquest t'afona prou. No sols açò va cambiat fins l'orografia del paissatge. Vam començar a baixar per un barranc que no tenia fi. A causa de la fondaria del barranc i de la pesima nit anterior, les pedres del llit esvaraven moltissim i tenies que anar molt espai baixant a quatre pates, de fet els corredors ens avisavem els uns als altres. Després a pujar el pic Espadà. 670 m. de desnivell en quasi 4 km. el tram més complicat de la marató, on... no arrivaes mai al pic. Molt dur caminant, a quatre pates... aixó si, amb neu. Un manto blanc que cobria quasi la totalitat de la muntanya, precios. A la baixada més problemes, (subida de gemelos) continua i dos parades per a estirar. A l'avituallament, una veu amiga;"Encara arrives ara" Alexis, qui me va donar consells i menjar. Continue la baixada, sols me quedaven 17 km., però quins 17 km. Era practicament tot baixada amb lleugeres pujadetes, però tenia les cames molt carregades. I a la pujada d'un riu, xicotet sobre esforç i dolor molt de dolor al quadriceps que me va acompanyar fins al final de la carrera. Vaig tindre que parar... ja ni recorde la quantitat de vegades a estirar pel dolor. Abandonar, mai. Era la meva primera marató i tenia que acavar-la costara el que costara. I me va costar, ja ho crec que me va costar, a quasi 5 min/km els últims km. Fins hi tot quant ja veus Segorbe tant prop, que te dona l'alè que te fa falta en eixe moment, les cames ja no me responien. Corria o caminava per inércia. Crec que si me les hagueres tallat, hagueren continuat corren sense cos que transportar. Però tot s'en va quant veus el pavelló un altre cop. Ni el fred que has patit, ni els esbarons, ni les perdues pel camí, ni res, res importa ja. Estic a pocs metres de complir un objectiu que m'havia propossat. Acavar la marató. L'altra era baixar de 5 hores (una portava a l'altra) Però ahí estava a pocs metres i corren, no caminant. Entre al pavelló i encara tenia que pejar mitja volta a la pista d'atletisme, no importava, ja estava acavant la marató i me sentia... no se poc expresar en paraules. Es grand molt grand acavar una marató, sentir-se maratonià i jo ho estava aconseguint no tenia a ningú apaudint, veient la meva gesta però no me importava, jo me sentia grand, molt grand. Ja m'estava llevant el chip i me invadien un món de sensasions. Dura, bonica, exigent i amb neu. Que més se pot demanar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada