DIEGO ROVIRA

Ya que estoy....pues nado!!!

2010-07-16T19:27:00.007+02:00

A las 10.30 estoy en el muelle del puerto con Vicente y Vane, para recojer nuestros dorsales. Nos reencontramos con la gente del club, la que por cierto hace muchisimo que no veo, ya que no pude ir a la tercera jornada de los masters de natación celebrados en Benidorm. Que pena...:(

Están todos ajetreados, por que somos el club que organiza la travesia.

La travesia tiene 1.600 metros y discurre por dentro del puerto deportivo del puerto de Castellón.

Después de las fotos de rigor y dibujarnos el número al brazo....como mola :D nos tiramos al agua. Y aúnque parezca mentira, el agua del puerto no está salada, sabe a......no sé......gasoil.....pescado podrido......vamos que sabe a muchas cosas menos a agua salada. Además el agua está tán súcia que penas te ves las manos :S La última vez que me bañé en un puerto fué en el de Cudillero (Asturies) y el agua estaba clarisima y salada...y eso que el puerto era pesquero. (Que recuerdos del pueblin....ahiiiiiii)

Momento enel que nos lanzamos al agua, lo blanco son las burbujas de gasoil...:S

Nos dán la salida y sigo en el grupo de la gente del club hasta el primer muelle. Pero pronto conecto el "piloto automático" y sigo a un ritmo para.....terminar y au.

En apenas 200 metros me reviene todo el cansancio de la noche anterior. Así que aminoro la marcha y me doy por satisfecho, si termino la travesia. joooop :( En las condiciones en las que me presenté a la compe, no se puede pedir más. Ya me lo dijo Alexis, para competir, es muy importante el descanso. Y de descanso últimamente, por suerte o por desgracia, tengo carencias.

De la segunda a la tercera boya un tio delante de mi se pone a hacer "Z" no "eses" sino "Z" que tio....y que mareo.

El tiempo y el resultado como en cada competición que hago últimamente, es lo de menos. (¿falta de motivación para competir?) pues, podria ser. Ya que cuando entreno si me esfuerzo y los resultados son mucho mejores que en una compe. A parte, me lo paso muchisimo mejor. jejeje Y las distancias más largas......menudas palizas me estoy metiendo entre pecho y espalda.

El tiempo 25'24'' creo, la clasificación ya no está colgada en internet.

Pero bueno, el martes nadamos un total 2.000 metros más o menos y casi me costó lo mismo :S jejejeje para reirse.

En este tipo de competiciones, poco más se puede contar, con la gente solo hablas antes o después.

trís, trás, tri

2010-07-01T18:02:00.004+02:00

Después de una primavera trompetera......vaya que original..... :S En la que he tenido un poco de todo: montaña, piscina, montaña, bici de montaña, montaña, escalada, montaña, bici de carretera, montaña, lesiones, montaña, nieve, montaña, recaidas.....vamos de todo un poco, ahp y sobre todo disfrutar de la montaña.....no sé si lo he dicho antes...:P La verdad es que no me he aburrido, ha estado variado.

Pues con la noche de San Juan el verano ya llegó y con el esa temporada del año, en la que

parece que tenemos casi todos cargadas las pilas, seguimos los entrenes con más ganas...y más calor.

Después de toda la noche en la calle, (joer que entrada más musical me está quedando) llego a casa, me doy una duchita y acompañado de la rubia, recojo a Xelis, y nos vamos para Navajas. Llegamos pronto, ya que en los triatlones tienes que llegar pronto para dejar todo el material en los box. Recojo los dorsales.......345 me gusta :D y hablamos un ratito con Vicente y Vane. Ellos están en la organización, como en la maratón de Espadán, la media de Navajas....Volvemos al coche, mientras me preparo, Xelis me prepara la rubia y me dá los últimos consejos.....y es que son muchos tri en la espalda; y raids, carreras,.....

no se ve muy bien....pero por ahí estoy yo dandome de os.ias con otra gente.

La natación se hace en el pantano del regajo y con el viento que hace hay unas olas que pá qué :/

En el box hablo con un montón de gente, casi todos nerviosos ya que pensamos que el agua estará super fria.....Al poco tiempo mi personal trainer (Xelis) me manda para el agua.

Me sorpende que esté.....calentita :) Claro, hace el aire tan frio que en el contraste, el agua parece que no esté tan fria. Después de calentar un poquito, me pongo cerca de la boya de salida, pero no se en que dirección se sale, así que el primer consejo de Xelis al traste. :(

Después de recibir unas cuantas patadas, acompañadas de sus respectivos puñetazos.....decido que: "aquí todos nadamos por igual". Patadas y puñetazos para todos!!!

Hasta la primera boya un suplicio, la corriente de cara. De la primera a la segunda haciendo "S" por seguir en paralelo a uno. De la segunda a la tercera mejor, termino adelantado a gente.

Salgo del pantano y me dirijo al box 1 a realizar la primera transición. Y así, como lo entrenamos, me salio de p... madre :D, salgo por la lona con la rubia al lado y a la señal me subo en ella, y en menos de diez metros, zapatilla puestas. Sigo pedaleando y en la subida hacia Navajas, noto que pasa algo raro. Un xico me anima a ponerme a rueda para cojer al grupo de delante. Otro consejo al traste. Como el carrete no es el adecuado, siento me quedo clavado....jooooop :(

Después de unos kms. de subida, empieza la bajada. Ara sí!!!! me pongo a rueda en un grupo pero noto que me faltan desarrollos y no les puedo seguir....joeer que desastre!!!

Cae uno delante de mí, otros dos pinchan.....pues aún tengo suerte :S Volvemos a la zona del pantano y ahí consigo cojerme a un grupo.....pero me habrán adelantado......90 ó 100 y no exagero...En la llegada a Navajas, Xelis me avisa de una curva a izquierdas, que tiene muy mala leche.

A la última bajada llego con las zapatillas despasadas y antes de la lona una juez me avisa que puedo bajar. Bajo y me dice que:"tan rapido no, Hombre!!!" Ein....no la entiendo. Dejo la bici en la barra y me pongo las zapatillas, dorsal hacia adelante y a correr.

Como me va a salir la carrera?! Solo hace 15 dias que corro después de meses.....muchisimos meses sin correr.....Pues ni bien ni mal. Eso sí adelante un montón de posiciones y no me adelanto nadie.... :/...... será que la mula si que sirve para correr? :P

Te bajan del pueblo al rio, pasas por enfrente del santo de la novia, y sigues por una senda que bordea el rio, pasando por en medio de unas rocas, donde tienes que agacharte.....una pasada, muy bonito el rio.

El resultado: el 170 de la general, tiempo 1:23:56.

No es por excusarme, no tengo el porque....pero se notó el carrete de la bici y que me falta de entrene en la carrera a pie. Dos años parado hacen mucho daño.....lo mejor la natación. Se han notado los entrenes en manos de profesionales como Ramón.

DIAS........DE NIEVE

2010-02-28T11:35:00.017+01:00

El jueves me llaman y me dicen que el sabado a las 5 de la mañana vienen por mi, que nos vamos a esquiar.....Buaaahh, que guaiiii :D (esto para la gente que tiene la nieve cerca de casa le parecerá un gesto simple, pero para mi que en la provincia de Castellón nieva muy poquito y la nieve la tenemos lejos pues.....me llena de orgullo y satisfacción) ;D
Esta vez me "secuestra" la familia Villamón...que mola mogollón. A la hora del almuerzo llegamos a Sort (Lleida). Donde nos está esperando Jordi Riba "Palanca" para almorzar. Antes de subirnos al refugio pasamos por casa Pili "la filla de la sisqueta" para llevarle naranjas. (Algún dia os contaré la história de Tor. Ya que cuando fuí, aún no tenia el blog...pero mejor os la cuento cuando vaya otra vez....:D

mis primeras andanzas con los esquís

Antes de las 12 ya estamos en el refugio de Fer gall, en pleno bosque de Virós a 1.700 m. de altura. Nos cambiamos la ropa, cogemos los esquís, nos preparamos y.....bueno antes de empezar me contareis como se juega a esto, no? :S Después de una cortita clase teórica, empiezo con la práctica, que es como mejor se aprende. Cabe recordar que yo nunca antes me habia puesto unos esquís, de ahí la emoción del momento y el que no sabia como se jugaba. :S
Esquí nórdico, es la variante que voy a practicar.

Roser y Marc

Empezamos, y me doy cuenta que: Marc de 5 años y Jaume de 4, se aguantan muy bien sobre los esquís, vamos como si lo hicieran todos los dias. Yo poco a poco me voy haciendo a ellos. Después de dos horas se subida por pistas. Paramos a comer algo. Pero rapidito que hace mucho frio y nos helamos :/
La familia se baja hacia el refugio. Yo sigo subiendo solo. Quiero "explorar" todas las pistas.
Llego a un cruce por donde se sube al pico Maniga. Me adentro un poco por la senda, pero me toca dar media vuelta, los esquís de fondo son muy estrechos y se unden en la nieve....mañana subiré.

JERO Y JAUME

Bueno hasta ahora era todo subida y parecia bastante fácil, ahora viene la bajada :S mareee...me lanzo por la pista para abajo, y cada vez iba acelerandome más :D cuando veo la curva, pies en cuña y....hombre pero si sé frenar y todo.. (estoy echo un fenómeno) :) llego a la zona de pistas que no le dá la luz del sol en todo el dia y aquello era todo hielo :S Ahí estube más tiempo en el suelo que encima de los esquís. Ya que cuando intentaba frenar, el hielo cada vez me aceleraba más :S
Casi en el refugio me uno con la familia que esta jugando con el trineo y protagonizo la anecdota graciosa de la jornada, cuando caigo del trineo y al cojerlo con fuerza, para que Marc no se fuera solo este, sale despedido hacia delante. juasjuas....vamos si lo grabamos en video seguro que ganamos en videos de primera. Al llegar al refugio jugamos al simón en el roco interior que tienen con una cervecita bién fresquita para recuperar los nutrientes que necesitamos. ;P BUUUUAAAAAHHHH!!!!

Al dia siguiente me despierta Jero a las 8 de la mañana. Yo casi no me puedo ni mover de la paliza que me dí ayer, pero aún así la rodilla y el tobillo me respetan. En total hice seis horas de esquí. Hoy tocaba subir al pico Maniga de 2.515 m. No es una subida dura si sigues la senda...pero y si subo campo através.....?!

MOMENTO SIMON...CUALQUIER MOMENTO ES BUENO PARA ENTRENAR...

Me calzo los esquís nuevamente y me ato las raquetas en la mochila, y para arriba. Hoy me cuesta menos llegar hasta el cruce de la senda. Me cambio los esquís, los escondo en la nieve, me pongo las raquetas y sigo la senda, a lo lejos veo a un grupo que van con los esquís de travesia. Los alcanzo, y hablando con ellos "descubro" que esa modalidad es la que más se me acopla. Subir es jodido :D pero el poder bajar por una ladera a tu aire.....buaaaahh solo me imaginarmelo me dan ganas de volver... :D Me indican por donde tengo que subir, ellos van a otro pico.
Hay tramos en los que me undo hasta las rodillas, pero cuanto más subo, menos arboles hay y la nieve se convierte en hielo. Las raquetas se me despasan casi a cada paso, a causa de la nieve y del desnivel. Y es que las raquetas són para el llano....ahora me viene a la mente los crampones y la senda. que queda algo más a la derecha. Por allí hay menos pendiente y más nieve. Pero ya que estamos, lo complicamos un poquito, no? :PEn la cresta hace mucho viento. Venga...que solo quedan 100 m.!!!

BONITA VISTA
Una vez en la cima me escondo entre unas rocas para poder comer algo, lo de beber lo tube algo más complicado ya que el tubo de la camel está totalmente congelado. Disfruto un ratito de las impresionantes vistas: El Monteixo, la estación de esquí de Port ainé.....y todas las montanyas nevadas......buaaaahhh que pasada :D

A POCO DE LA CIMA

Me encuentro muy agusto y eso a pesar del viento frio, pero tengo que volver al refugio. La bajada decido hacerla freestyle. Que gozadaaaa!!! Cuanta más pendiente más disfrutaba. Vamos que lo que me costó subir hora y veinte min. lo bajo en 15 minutos :D CAMINO DE VUELTA

Cuando llegé el tobillo lo tenia hinchadisimo, pero es normal, las raquetas no son nada bueno para recuperarse de un esguince :P Y después.....la vuelta a casa, la triste vuelta al refugio y después a casa...jooooop :( Pero la próxima aventurilla......
La siguiente aventurilla, fué otro estreno mio sobre la nieve. Esta vez con la tabla de snowboard. :D Con las ganas que tenia yo.....la verdad es que siempre tengo ganas de hacer cosas así....porque será???
El mismo dia que me hice el esguince en la carrera de Espadán me tenia que ir a esquiar una semanita y aprender a esquiar pero claro está, no pude ir...
De aquí pues no hay mucho que contar. Me enseñaron las cosas básicas, nos tiramos primero por una verde y la siguiente Xelis ya me dijo de lanzarme por la Azul, así que a darme tortazos, uno detrás de otro y sín parar para almorzar, ni descansar, ni nada. Subir por el telesilla y bajar por la pista y así sucesivamente hasta que vinieron a buscarme para irnos.

MI PRIMER DIA CON LA TABLA :D

A la vuelta, otro susto de muerte por la autovia mudejar. Y ya van dos....:S El que conducia, perdió el conocimiento y gracias a la reacción rápida de los otros trés ocupantes del coche, evitamos un desastre mayor.
Y es que en un momento se te puede ir todo al traste.
Suerte.....tuvimos mucha suerte...

LA RODILLA DE "NADAL"

2010-02-10T22:23:00.004+01:00

Así como a Rafa Nadal no le encuentran que le pasa en la rodilla y tiene los medios adecuados.....como van a saber lo que pasa en la mia??? Y más si la mutua me sigue rechazando las pruebas. Ahora me ha denegado la rehabilitación. :( pero bueno...ya me la estoy haciendo yo por mi cuenta. He aprendido que no se puede confiar: ni en los clubs, ni en la federación, ni con las mutuas, ni....

Así que con la rodilla siendo una incognita constante y el tobillo....mareeee con el tobillo :S

Semanita probando el material de clásica, accidente incluido :S Es muy buena la sensación de estar subiendo una via y ponerte tu mismo los seguros. :D Seguiremos probando.

Como me mandaron hacer algo de bici y como suelo hacer caso.....:P pues salidita en bici, que soy "muy obediente"

La idea era hacer Vistabella- La Estrella- Mosqueruela, pero el hombre propone y el tiempo dispone...

Después de un almuerzo de esos que crean afición, salimos Oscar y yo xino xano hacia La Estrella. Xino xano, porque el frio que hacia no dejaba que las piernas fueran más rapido.

Encontramos nieve en la bajada al barranco. Penyagolosa tambien estaba nevada por la cara norte.

Un pequeño paseo hasta el aeropuerto, una subidita y después una larga bajada hasta el barranco que separa las provincias de Castellón y Teruel. Poco después de cruzar el barranco llegamos a La Estrella. Un pueblo en el que solo vive una pareja, de unos ochenta y tantos años. Por desgracia la mujer estaba en casa su hijo y no la pudimos ver. Juan no tuvo ningún problema en atender las múltiples preguntas que le hicimos.

Decidimos quedarnos a comer en el pueblo y no subir a Mosqueruela ya que no nos daba tiempo a ir y volver, además no llevabamos las luces.

Vista parcial de La Estrella

La subida se nos atragantó más de lo esperado. Será por la copiosidad de la comida, sumada a la del almuerzo??? jejeje

Total: 32 quilometros y medio en 6 horas.....tranquila, una salida, muy tranquila.

Bueno pues eso que la rodilla sigue....sigue estando en mitad de la pierna :P y el tobillo, más menos al final de ella ;)

Lo sé por que a parte de verlo....me las sentí después de la bajada al Pico Maniga....pero eso será otra entrada ;)

Así a ver si te engancho a leer mi blog ;)

COJENADO CON LA ROCA

2010-01-03T20:49:00.006+01:00

Así jugando con el título del blog de Ana, titulo esta entrada. (espero que te vaya mejor lo del pié ;))

La lluvia volvió a interponerse en las ganas que tenia de de hacer......algo, lo que fuera.

El martes tenia que patinar pero se puso a llover y lo tuvimos que dejar para otro día.

El miércoles quería hacer una sansi especial. La gente se iba a correr, yo a escalar...tampoco pudo ser. Joeeer que mal que terminamos el año, lesionado y sin poder hacer nada :(

Así que empezando año....AÑO NUEVO....bueno el año pasado ya lo dije y me quedé igual...o peor....

por un año sin lesiones....y lleno de vias chungas :D

El sábado nos vamos a Borriol al Racó del Farol.

Empezó Óscar por; Esa vía estaba 5. Vaya dos para una peaña, el tiene problemas con la espalda y yo me estoy probando el esguince. Yo no me quedo muy contento. :(

Alba lo va pillando todo a la primera ;)

La siguiente;www. facilno.es 6b pero por la variante 4 en esta me quedo algo más agusto, pero...

Óscar sí la consigue por donde toca ;). Y para terminar;...pues no estoy seguro ya que no tiene nombre y mirando las reseñas, no lo tengo claro. Pero padecí más de lo debido, así que no me quedé muy agusto, tampoco. Tenia que cambiar los pies para seguir ya que después de dos vias, no tenia mucha fuerza con la derecha y además iba cojenado por la pared :( ...si, cojeando, me sujetaba con las manos e iba subiendo el pié derecho a golpecitos....que risa!!! :D

mi garra derecha, aun mal trecha, el día siguiente tenia el tobillo hinchado :(

Como el cuerpo no se puede quedar así, con mal sabor de boca...

decidimos irnos a Vallat a pasar el día y "descubir nuevas vias".

Óscar preparando el material

Llegamos a la balsa, más o menos a las 10 de la mañana y el termómetro marcaba 3 grados. Mareeee quin fret!!! Pensamos en irmos a Fanzara ya que Vallat habría sombra hasta por la tarde. Cuando llegamos allí, lo vemos complicado para llegar a las vias. Secos, claro esta. Volvemos a Vallat y empezamos con; La Sandra 5 y psicochapas 4. Empieza Óscar la vias, después Alba y por último yo. Psicochapas no me gusta mucho pero vamos, para ir cojer fuerza en el tobillo, movilidad y elasticidad, va bien. Me quedo más agusto con La Sandra, ya que tiene un par de pasos dificilillos. Quando nos damos cuenta ya es hora de comer....y ese momento...el mejor del día. Mareee que risas :D y es que nos hemos juntado tres que...;D

Un toque elegante by Pepo ;D

por cierto Pepo; QUE GRANDE ERES!!! ;D

Después de la sobre...piedra, ni nos podíamos mover, de la risa y buen rollo que habia.

Pero nos tiramos al ruedo y empiezo techín techón 6a, pero sín saberlo...:S dice Óscar:" esta parace fácil"...y decido subir, pero tiene unos cuantos pasitos....:S Después la sube Óscar y no nos dá tiempo a más se pone a llover :( el dia no nos ha pasado volando, señal que nos lo hemos pasado muy bien...

SEMPRE PLOU QUANT NO FAN ESCOLA

2009-12-27T19:11:00.004+01:00

Ya tenia yo ganas de hacer alguna cosilla, después de estar siete dias parado, y poder probar como ha evolucionado la lesión....así que la semana pasada intenté salir con la bici para hacer algo de carretera, con tanta suerte que se pone a llover...vuelta a casa.El 24 quedamos Oscar y yo para escalar y se pone a llover, así que lo aplazamos para el domingo que no llovió, pero como estubo todo el sábado lloviendo... nada,que en toda la semana no he echo nada de nada :( bueno sí, hartarme de turrón de chocolate :DPero el dia más esperado para mí era el miércoles. El miércoles tenia la visita al traumatólogo.Le explico como fué el accidente, me explora, mira la rmn y me manda hacerme unas radiografias del pié y de la rodilla. En las radiografias se ve una leve fisura, en no se que hueso. Me manda que lleve muletas para que cicatrice antes, vale!!! De la rodilla no se aprecia nada raro.Mira la rmn y me dice que:"efectivamente a habido alguna lesión ya que hay un derrame." Me explora la rodilla y como ahora no me hace tanto daño, pues el hombre se queda un poco perplejo. Se lo piensa un poco y me pregunta como fué lo de la rodilla. Me quedo de piedra cuando me explica por que podría (podría, ya que hace más de un año) haberme lesionado. Al final será verdadera la teoría que me razonaron.... (Bueno, dejo este tema, por que ya sabes por donde voy y solo de pensarlo me pongo malo) Me receta medicamento y ejercicios para hacer...y que quiere hacer un seguimiento de la rodilla, en febrero tengo que volver. No lo entiendo; si me dices que no has visto nada importante en la rodilla...porque me quieres hace un seguimiento???...sí, que has visto algo sí....y no me quieres decir...Pues nada ahora hacer ejercicios para el tobillo y rodilla, pero suaves y no muy continuos. OK!!!El sábado, Ramón nos tenia preparado un partido de waterpolo. Así que ni me quito el vendaje, caliento un poco y...a jugar. Mareeee que pesado que es este deporte aquí se necesita mucho fondo y fuerza. Me lo pasé en grande, Termino muuuy cansado y lo más importante, sin dolores en el tobillo. Pero por la tarde, lo tenia bastante hinchado :( Pero aún así, me hago el vendaje funcional y me voy a la tienda para preparar los disfraces para la san silvestre...bueno el disfraz de buzo ya lo tenia, pero nos faltaban las botellas...así que cogimos dos extintores y nos los atamos en la espalda. :D mareeee corriendo 1.200 metros con 6 kilos en la espalda....jejeje Así de pao voy practicando...aúnque no sea lo mismo.

detalle del extintor :D

Aunque es verdad que correr.....no corrí mucho, entre el dolor del tobillo, aún convaleciente del esguince, del machaque del partido y el peso de la botella...y que fui todo el recorrido partiéndome de la risa. :D Así cualquuiera corre. jejeje

PUES SÍ...LAS COSAS VIENEN CUANDO MENOS TE LAS ESPERAS

2009-12-14T23:06:00.005+01:00

Así, como las alegrías te vienen cuando menos te las esperar...las lamentaciones vienen por el mismo camino.
Pero bueno, tampoco hay que lamentar nada. Ha pasado y ya está, son cosas que pasan. Un dia te toca una entrada doble para el cine, una noche de hotel gratis, y te traen la nevera nueva a casa y poco después se te puede torcer un poco o mucho algo. Pero no pasa nada!!! Cuando las cosas te van bien, apenas sin darte cuenta, parece que todo florece solo, sin apenas esfuerzo y un dia sin más...
Después de unas semanitas de mucha escalada, parecia que ya iba pillando un nivel bastante aceptable, me dejé olvidado aquello del correr...(ya sabes no solo de correr vive el hombre, ni la mujer) aún así decido apuntarme a la Maratón de Espadán. Ante todo agradecer a Vicente y Vanesa el interés que pusieron para que asistiera. (Vane!!! Hacemos carreras con muletas???), (Recuperate pronto ;))
La semanita bastante liada, como últimamente....así que cuando me propuso Oscar de ir a escalar sabado por la tarde, no lo dudé. Termino el examen y para el castellet. Como el domingo está la maratón no quiero machacarme mucho. Dos vias y listo. Después rodaje de media horita para recordarle a las piernas que es eso del correr y para casa que hace mucho friooo. :S
El domingo ya me levanté con pocas ganas de hacer 42 kms. corriendo. Me lo preparo todo y a las 7:45 ya estaba en Segorbe. "Vaya hoy soy de los primeros". Saludos pre-carrera y a correr.
A partir de aquí hay poco que contar. Una piedra en el camino, se puso debajo del pie derecho y....grrhrhhh. Al suelo!!!

vamos hombre...no será para tanto, cuatro dias y a volver a hace el cabra

Aguanto hasta el 5, hay unos chicos de la Cruz Roja,"esto tiene mala pinta deberias parar" se me habia puesto una pelota de tenis en el tobillo y apareció un ligero moratón. Me hacen un vendaje chungo y....no seais morbosos que ya sabesis como ha terminado esto. A parte seguro que leen esto los de la mutua y después se cogen de cualquier cosa para no atenderme como es debido.

Me llevan al ambulatorio me hacen el parte de primera asistencia y...aquí estoy con un pie vendado y con dolores en la rodilla.
Pues nada, creo que ya se han terminado los deportes para lo que queda de año...el año que viene...pues lo que venga bien venido será. ;)
Ahp, muchisimas gracias a los que os interesasteis y os habeis interesado. :D
Esto seguro que será unos dias arrapandome por la pared y después a preparar cosas variadas.

HOY ME SIENTO....REALIZADO

2009-12-11T23:02:00.009+01:00

Oscar pasó a recojernos y nos fuimos a Jérica. (Mi escuela de escalada particular) Digo mi escuela particular ya que hará catorce o quince años subia hasta allí una media de dos veces por mes durante casi trés años. Vamos, mi cuna trepadora!!! Allí; Diego, Miguelón, Manu...me enseñaron casi todo lo que tienen que ver con el mundo de la escalada y cuando aprendí a hacer la reunión, el siguiente paso fué el rapelar...

Nada más llegamos al parquing nos reciben unos cuantos "cabroncetes" que nos ponen los dientes largos, con sus californias. Todo llegará ;)))

Nos vamos directos a la zona l'horta vertical, donde hay vias más ligeras para Alba que quiere iniciarse en el mundillo.

yo haciendo el cabra

Para Empezar El principito III. Subo y preparo la via para Alba, mientras ella asegura. Oscar le enseña como funcionan todos. Después sube ella...y para ser la primera vez, lo hizo muy bien.

mira que la cuerda pase por el arnés antes de repasar el 8!!!

Después nos vamos a otras más....para nosotros. :P Lo prometido es deuda 6a (en otras guias 6a,6b) Primero sube Oscar, me quedo con los pasos y sigo yo. Hay varios pasos dificilillos por ello hace muy chula la via. Después prueba de segunda Alba y sube más de media (bravo).
Sin movernos mucho del sitio, Rodasokes 6a+, (en otra guia 6). Creo que es más facil que Lo prometido es deuda, pero tiene dos pasos jodidos. Después de la repisa, pero cuando los pasas te quedas con ganas de más. ;D

follow the leader

Después de comer un poco y repartir un poco de nocilla. :P buscamos vias más tranquilas para que disfrute Alba. Zona 4, esta via está muy gastada y resbala un montón. Pasa la cuerda Oscar hasta el desplome, y sube Alba. Después subo yo y me quedo bloqueado en la segunda chapa. Será posible?! A los pocos segundos me oigo risas por debajo....:P (cabroncetes) cambio los pies de posición...y si ahora si, para arriba.

sus primeros pasitos.... :P

Luego Pako pika poko 4 empezando por Komenceito III (con salto incluido) pero con un agarre invertido que mooooooolaaaa. La via fácil es, pero el paso donde tienes que invertir la mano para agarrarte está muy bien. Antes de llegar a la reunión vuelvo a oir reirse a estos dos por debajo. Y es que Roma nos aparece con un trozo de lomo embuchado bastante grandecito que le habia birlado a alguien. Mare que risaaaa :)))

momento de "relax" en lo prometido es deuda

Y la última, creo que fué trencaterrons 5 pero con una salida en desplome. Oscar aún la sacó bien pero yo, ya estaba bastante cansado y me costó, mare si me costó. Al llegar al coche mini-merienda con la nocilla y media barra de pán que habia guardado de la comida, que nos repartimos como buenos hermanitos.

Y por la noche....cenita del club de natación. :D

MEJOR IMPOSIBLE

2009-12-06T11:03:00.010+01:00

El viernes 4 paso a por Oscar y nos vamos cargados de ganas de pasarlo muuuuuuy bien, con las bicis para hacer la via verde Ojos Negros, una antigua via de ferrocaril que fué utilizada para comunicar Sagunto con la cuenca minera de Teruel. Hoy, se han quitado las vias del tren y se ha acondicionado para disfrute de ciclistas o andarines.

En principio ibamos ha hacer la ruta de Jérica a Teruel pero como no podiamos ir antes, decidimos acortar un poco el recorrido ya que, de noche llegariamos a Teruel seguro, pero debido a las bajas temperaturas que se registan en la zona de noche, es mejor llegar cuanto antes.

Antes de salir nos ponemos casi toda la ropa que llevabamos para abrigarnos, hace mucho viento y muy frio, preparamos las alforjas, última revisión de las bicis y en marcha.

Oscar y yo en Barracas antes de empezar.

A las 16:30 salimos en busca de la via verde, preguntamos a unos lugareños y nos indican hacia las afueras del pueblo, dirección El Toro y girar a la derecha por un camino asfaltado. Después de unos momentos dubitativos encontramos la via. Pero lo mejor es una vez pasas el puente girar a mano izquierda (paralelo a la via) y a unos cien metros veras un par de sendas por donde se puede bajar a la via. Después siguimos dirección oeste, hacia Teruel.

La verdad es que nos hizo mucho viento, pero eran más fuerte las ganas de hacer esta pequeña aventura. A los 5 kms. nos damos cuenta que se nos hará muy duro. Cada vez el viento nos soplaba más de lado y en los puentes, como están más expuestos, tenias que cojer con más fuerza la bici. A la altura de Albentosa nos encontramos un pastor con su rebaño de ovejas. Paramos a hablar con el, y se queda asombrado al decirle que nuestra intención es llegar a Teruel.

"Pues llegareis de noche." Buena deducción, eran las 17:30 y solo habiamos echo 10 kms. Nos preparamos los frontales y seguimos, dentro de nada ya no nos veremos...Al llegar a los tuneles nos creiamos que nos resguardarian un poco del viento, pero nada más lejos de la realidad. Como el viento ahora viene de cara el tunel hace de embudo y dentro sopla con más fuerza. (Parece que estemos parados) De vez en cuando miro el garmin y marca un ritmo de 6:30 min/km :S a este ritmo no se si llegaremos antes de la media noche. Vemos un pueblo a la derecha y yo me pensaba que era Albentosa. Pues no, tenia razón Oscar. Es Sarrión. Ahp pues ya llevamos 20 kms. en poco más de dos horas. Seguro que andando adelantamos más.

Sobre las trés horas nos toca parar por primera vez para comer algo (poco, ya que el viento frio se calaba) y seguimos. A Oscar empiezan a notarsele los problemillas de estomago y de espalda en la cara. Pobret!!! estubimos a punto de suspender la marcha por estos problemillas. Pero este es més dur que la crosta de coco. jejeje.

Poco antes de llegar a la Puebla de Valverde, hay dos cruzes que hay que ir con atención (sobretodo de noche) ya que no se ven las señalizaciones.

Primero llegas a un puente a derechas que cruza la via del tren, la cual transcurre en paralelo a la via verde, y después sigues dejando la via a tu izquierda. Si no vas con atención te puedes ir recto. Y la otra esta en un tramo compartido con la circulación de vehiculos. Pasas pegado a la autovia mudejar, dejas un puente a la derecha y después viene una bifurcación. De noche hasta que no estas encima de la bifurcación no la vés. Encima coincidió que nos vino de cara un camión. Y no sabiamos por donde ir.

En pocos minutos se cruzamos la carretera que va de la Puebla a las estaciones de esquí de Javalambre. Ahí me dan unas ganas de para y quedarnos a resguardo hasta que pare el viento y a Oscar seguro que también, pero como nadie dice nada, seguimos pedaleando.

Cuando nos damos cuenta ya estamos en el puerto Escandón, a unos 1240 m. de altura. Como la ruta es una antigua via de tren, los desniveles no son muy acusados. Pero con el viento de cara parece el Angliru. :( joooop. Después del puerto viene otro cruze un poco....dificil de ver. Pasas por debajo de la autovia, se sube 30 m. de pista y vuelves a la via. Poco después se divisarsa un resplandor a la izquierda que parece ser Teruel. Y eso nos carga de energia. Además parece que el viento quiere dejar de soplar.

Antes de llegar a la altura de Valdecebo, se ve una senda a la izquierda y paramos para ver si conectaba con la carretera. Decidimos seguir hacia delante. Pasamos por debajo del viaducto, por enmedio de los pilares de este y como ya no se ve el resplandor la noche parece la noche más oscura. Después de este tramo pasas unos cuantos puentes y algún que otro tunel. Nos encontramos un panel con un plano y otro al lado que indica: Teruel 5 kms. Vamos, vamos...que ya estamos ahí!!! Pasamos por detrás de una pequena urbanización de chalets y en frente se ve

la rotonda que une la autovia, la entrada a Teruel y la N-420. Nunca me he alegrado tanto de verla. Como no vemos ningún desvio, ni indicación seguimos. Pasamos por debajo de la N-420, la que va en dirección a Alcañiz, mareeee si me la he recorrido veces arriba y abajo: Camañas, Hinojosa de Jarque, Estercuel....después, está la estación de Teruel, donde nos esperabamos un desvio hacia Teruel. Pero nos encontamos una señal que nos indica: Teruel 5 kms. en la dirección por donde veniamos. A ver, así podemos estar toda la noche, 5 kms. hacia el oeste y 5 kms. hacia el este. Algo falla!!! Falló que nos pasamos el desvio a Teruel, el cual no está indicado, justo en la rotonda. Y claro al no saberlo y encima a oscuras, pues... Nos entre un poco de mala leche: estamos muy cansados, llevamos siete horas para hacer 70 kms., el viento nos ha quemado mucho y encima no encontramos una salida hacia Teruel. Me quedo mirando la carretera y estoy seguro que es la de Alcañiz, así que buscamos algun hueco en la valla para entrar en ella. Tal hueco no existe, (Teruel sí pero una conexión Via verde-Teruel, parece que no). Así que nos abrimos hueco para acceder a la carretera. Y más contentos que unas pascuas nos vamos dirección Teruel. Solo nos quedan 5 kms. Joeeer siempre estamos a 5 de Teruel.

En una cuesta hacia arriba noto un ruidito en mi bici, lo comento con Oscar y a los dos nos parece que es el freno de la rueda delantera. Pero cuando paro de pedalear deja de hacer ruido. Antes de llegar arriba de la cuesta noto que el pedal izquierdo se me bloquea y no puedo pedalear. La mala leche se muntiplica. Vamos que los 5 últimos kms. se hacen un clavario para mi por el pedal y Oscar también tiene algún problemilla con la bici. Paramos en la gasolinera, un poco de lubricante y a seguir...que tenemos ganas de llegar.

a la llegada a Teruel

Cuando llegamos a la zona antiguas de Teruel, los recuerdos me invaden. Y es que són muchas noches disfrutando de la fiestas del torico...ni más ni menos que once años seguidos subiendo a Teruel cada 7 de julio, ni el accidente de coche pudo conmigo :P (y es que malahierba...) Localizamos el hotel y antes de dejar las alforjas, foto de rigor a los pies de tan majestuoso monumento.

a los pies del torico, engalarnado para nuestra visita

A mitad camino nos entró un "antojo" de caldito y pizza. Así que después de una duchita, nos vamos a cenar. Le pregunto a la camarera si tienen caldo y me responde que es un restaurante italiano. Que pasa que los italianos no toman sopa?

A las 11 de la mañana del sabado nos vamos a desayunar a una cafeteria. En la plaza, el termómetro marca 0/1 grado, imaginate a cuanto estariamos anoche cuando llegamos.

Buscamos ciclos Mudejar, donde me cambian los pedales. Un gasto extra. Pero el chico de la tienda se portó muy bien y me hizó un descuento. :D

El viaje de vuelta no tiene mucha história. Paramos trés veces: para comprar unas cervecitas en una gasolinera. Para comer (una hora) Aquí fué donde descubrió Oscar por que pesaban tanto mis alforjas: Un bote de nocilla de 550 gr., el fiambre, el queso.....seis latas de paté. jejeje (es lo que venia en el pack y fué directo de la bolsa de la compra a la alforja) :D. Y la última parada fué en Sarrión para tomarnos un intento de carajillo.

Seguimos hacia Barracas, ya es de noche y en la estación vemos un grupo de gente con luces...nos inventamos histórias de que si era una misa negra, un rito satánico.....y que ahora se subirian en sus coches para cojernos y degollarnos :S jusjuas

Poco después llegamos a Barracas, en total cuatro horas y media. Trés horas menos que ir a Teruel. jejeje

nocilla, mi amiga que no me abandona :D ni yo a ella

Nos lo pasamos en grande, padecimos mucho el viernes, pero valio la pena. Solo una pequeña pega. Tengo una pequeña molestia en la rodilla. Pero repetiria. Ahora por la experiencia, ya que el paisaje deja mucho que desear.Cargamos las bicis en la furgo y para casa más contentos que unas pascuas. La próxima...

TORNAR A SENTIR-ME BÉ. part II

2009-11-30T01:24:00.005+01:00

Con poco que me conozcas o hayas leido un poco en este, mi modesto blog, donde escribo mis vivencias deportivas. Te habrás dado cuenta que desde hace un tiempo, he estado pasado por un calvario. Por donde a nadie, estoy seguro le gustaria pasar. Y que tampoco se lo desearia a nadie.
Cuando sales de un periodo así, la gente suele preguntarte: ¿Ya estás bien?, ¿De lo tuyo, que, mejor?, ¿Lo tuyo ya ha pasado a la historia?....Aúnque te encuentres bien, y a veces ni te acuerdes por lo que has pasado. Sabes que eso está presente, que en cualquier momento, el destino te puede volver a jugar una mala pasada. Pero no tenemos que martirizarnos pensando en que puede volver, en que lo que ha pasado....Si, hay que aprender de los errores, para no volver a equivocarnos.
Mucha gente tiene la culpa de volver a sentirme así. Os nombraria, pero vosotr@s ya sabeis quien sois. ;))) gracias a tod@s por preocuparos y por estar tan encima de mí. (a ver...no mal penseis) :P
Así que ultimamente sigo con mis entrenes semi-anárquicos, donde prima la diversión, el sentirse bien, disfrutar de cada cosa que haces, por pequeña e insignificante que parezca.
El sabado 14 cojo por primera vez la bici de carretera y me voy a entrenar con el equipo de triatlón. 7o kms. a ritmo suave. Si, si suave....a una media de 37 kms./h. (menos mal que era suave). Al terminar me voy a la piscina a entrenar con el club de natación.
El domingo 15 de noviembre, casi un mes después de mi última carrera de montaña, me volvia a poner las zapas para correr por el monte, en compañia de Irene, Miguel i Ximo. (buenisima compañia, además inventamos un nuevo deporte..."correr en la bajadas*" juasjuas) *habia un grupo de escursionistas que nos preguntaron si lo que estabamos haciendo era un deporte nuevo. :S
Y cuando terminamos, me fuí hacia el Castellet donde me esperaba mi compi de escalada (lastima no haberte conocido antes). Estubimos trés horas escalando pero se pasaron volando, así que decidimos volver el jueves. Cuando me corte "medio dedo" en un caida al intentar aguantar mi peso en un dedo. Ayyyy, que insensato!!! :D No dolio mucho, pero después entrené en la piscina y con el cloro.....imaginate :(((

El sabado 21 la tradicional subida Almassora-Penyagolosa con la gente de Animals de Monte. Tradicional para ellos, para mi la primera vez. Y repetiré. :D Salimos de Almassora a las 6:30 y fuimos por caminos hasta Borriol, donde cojimos la primera senda que nos sube hasta la Font de Codina. Seguimos dirección Atzaneta, pasando por Vilafamés y por unos masets al lado de la rambla que no se exactamente aún donde ubicarlos. En la subida antes d'Atzaneta la gente empezó a quedarse atrás, así que parabamos a esperarlos. De Atzaneta a Xodos ya te puedes imaginar por donde fuimos...dirección el castillo para buscar la Lloma de Bernat. A partir de ahí seguimos el sendero gr33, el mismo por donde pasa la martó i mitja. Como se las trae la lloma....mareee. Y en la bajada soltandome un poco, gracias a los consejos de Jordi.

Llegué a Xodos reventado. 70 kms. de recorrido en casi siete horas, con un desnivel positivo de 1.890 m. (cuando aprenda colgaré los tracks, Efrén ja te cridaré quant tinga temps)

en la última subida antes de Atzaneta

Y el dia siguiente se celebraban en la piscina provincial de Castellón, la primera prueba de los masters territoriales. Yo participaba en trés pruebas: 100 braza, 800 libres y 4x50.

En la primera bien, contento con el resultado: 1'31"09 y seguro que se pueden mejorar.

yo, en los 100 braza

El 800 desastroso. Ramón me dice que me tire sin miedo y yo...pues detrás del que iba primero, hasta los 100. Después era como si me cojieran de los pies y me tiraran hacia el fondo de la piscina. Por suerte me tocó en la calle 1 y tenia a lado a Vane, Alba y Helena animando...para que no me hundiera :P jejeje

Y en los relevos genial :D mejorando 11" el record del club (y mejorando 5" mi tiempo en tan solo 22 dias :D)

la gente que competimos del club cultural de castelló

Lo mejor de todo el ambiente que se vivió, el buen rollo, el compañerismo de la gente del club y el reencuentro con: Mariló (la speaker) lo haces bien, eh? :D, Xisco, Toni, Abél,...gente con la que compartí muchisimos entrenes y campeonatos, y que me alegré un montón de volverlos a ver.

Y me quedo con una frase que me dijeron al despedirnos: "me alegro de volver a verte compitiendo en un pisicina" :=)

¿CAMINOS CONOCIDOS, O POR CONOCER?

2009-11-08T20:40:00.011+01:00

La semanita, entre entrenamientos, estudios y poco tiempo a lo demás.....y hay que sacarlo Diego, hay que sacarlo.

Martes empiezo el entrene a muy buen ritmo: calentamiento, piernas, brazos...y a la hora de las series, al 120% (aún no sé como nos piden eso, si no se como se mide :/) empiezo el primero de braza detrás del último de crol y en media piscina lo cojo...y después del viraje....aaarrrggggg se me suben los dos gemelos. :((( que dolor!!! Y yo cogido de la corchera, de risa. juasjuas. Pero el dolor de los gemelos no se me fué hasta el viernes por la noche. El viernes noche...porque??? jejeje. Ramón me dice:"es normal, no estas acostumbrado a entrenar a este ritmo, ellos llevan dos meses entrenando y tu dos dias. Termina más suave"

El jueves entrené por mi cuenta...ya que lo tenia que hacer a un ritmo inferior que el resto. Así que me fuí a la piscina de Almassora, y entrené a un ritmo más suave que el martes....no se yo como estaré para el 22?

Has visto algún gym. que no haga clases de spinning? Pues el d'Almassora creo que será el único...y mira que lo pedimos con insistencia pero nada.

El sabado estaba molido...pués adios entrene, me quedo en casa estudiando que también es importante y me preparo la bici para el domingo.

Domingo me levanto a las 6, me preparo y....joer si nos vamos con el coche del equipo y todo...que profesional!!! Vamos Alexis, Amadeo,Carlos y yo. Todos bien equipados y yo con manga corta. :S con el frio que hace!!!

en la bajada adoquinada, que concentrado :S

Nos dan el dorsal..que guay!!!(el primer dorsal de la bici) :D y después de un cafecito (hacia mucho viento y frio) nos vamos para la salida, joeeer si hay gente. Empieza la mtb de Vilafamés.Salgo en la parte de atrás e intento seguir a Alexis, pero pronto desaparece. Los primeros kms. vamos por pista y de repente....un barranco. :S Tapón. Más pista....y otro barranco. Tapón. Seguimos por pista y....sí, otro. Pero en este habia agua :D y la gente se bajaba de la bici, para no mojarse?...y yo...por en medio del agua juasjuas. No se rió tanto el que iba de blanco. :P Poco a poco voy adelantado a gente y me encuentro de pu..a madre. Primera subida fuerte. Plato pequeño y sigo adelantando gente. En el cruce por fín una cara conocida ;) -"si lo llego a saber te dejo la camara de fotos":*.
Seguimos por sendas y pistas hasta llegar a una que me resultaba familiar. Una tal Gr-33. Hala que guay antes pasaba corriendo ahora en bici, mañana.... Y cuando llego a los barrancos, (imposible olvidar aquel dia del mayo del 2008. :S) pues nada hoy el barranco, totalmente seco. Pero se ve que habia una piedra que nos tenia ganas a todos. El que iba delante de mí, al suelo. Yo, al suelo. Y el de atrás...de cabeza. :S Ahí entendí que cuando corres dependes de tí. Cuando vas en bici dependes de tí, de que a la bici no le pase nada, no pinchar, no reventar....buuuufff Cuando llego a la carretera de Costur, Alexis abandona, una roca le ha roto el pedal.

antes de la carrera, con el primer dorsal en la bici :D

Sigo y veo que nos diriguimos a La Mola de Sant Joan de Moro, cada vez que la veo me viene a la cabeza el momento en que me la "presentó" Miguel. Pues menudas caries tiene la Mola. Cantera por aquí, cantera por allí....en esta subida me noto un pequeño dolor en la rodilla :( pero no paro, para que? Sigo la senda y llego a un cruce que me resulta familiar también. (El año pasado, en la marxa a Vilafamés 2008, este cruce estaba mal señalizado y si no llega a ser por Gustavo aún estoy dando vueltas buscando las cintas) por cierto el año pasado quedé el 16 de la general y 12 senior....

La subida a les antenes muy dura, y la rodilla me duele más, suerte que el fuerte viento viene por la espalda y me ayuda a subir :P Pero en la bajada, el viento viene de lado y en rafagas. :(

Una vez en el pueblo, lo cruzas y te hacen bajar por la senda adoquinada que se sube en la marxa a peu.

Llego a meta con un tiempo de 3:04, me salen 44.345 metros, un montón de diversión y me esperaba un plato de carne a la brasa, con su allioli y con una cervecita....ahp y las rodillas rojas e hinchadas :D Que bien volver a sentir dolores por hacer deporte!!!

p.d.: no te ha pasado nunca, que se te mete una cancióncita en la cabeza? Pues esta es la que tuve yo todo el dia: pincha aqui. Porque sera??? :D

AL AGUA PATOS.....

2009-11-01T19:42:00.007+01:00

El sabado por 21 de escalada por el castellet, mareee si hacia tiempo que no iba por allí. Creo que fué en abril....levé la "coca de tomaca" que hice por la mañana para merendar y nos la comimos toda, toda y toda :D jejeje

Empezamos el curso de escalada el viernes con unas clases teóricas. Cosas bastante basicas pero simepre son interesantes saber el por que, y como se hacen...

El sabado pasamos la mañana en la escuela de castellet. Y como coincidió con el master de golf de Castellón, pues no te puedes imaginar la cantidad de coches "baratos" que pasaron por allí.

Pero bueno nosotros a lo nuestro. Cuatro cositas más a pie de via y a subir.....subimos trés vias y más por que no nos dio tiempo.

La verdad es que me aburria bastante...suele pasar....., pero bueno no por la compañia, sino por que estabamos subiendo vias que uno ya está hartito de subirlas, hubiera preferido subir las vias que hay más hacia dentro, pero no podia ser. Hablando con unos y con otros descubrimos un montón de amistades en común. "Hola Mariló!!! Y la pasión de Angel por la montaña y por "su" castellet ;).

Pablo, Diego, Angel (el profe), Luciano, Jaime y Lucia

El domingo salida con la bici, con la gente de "Animals de monte". Me llamó Alexis y me propone la salida para domingo con más gente y suavecito, para que me vaya haciendo a la bici y la montaña. Salimos hacia L'Alcora, y cuando me doy cuenta el contaquilometros marcaba 39 km/H joeeer...si que empezamos bien. Nos metemos por senda y cuando me pregunta Alexis que tal lo levo, le respondo que la parte de delante de la bici se me mueve mucho...no sé que será.

Cuando llevamos casi una hora me doy cuenta que acabo de hacer una de tebeo....la rueda de delante la tengo suelta, sin epretar :S Principiante que és uno :(

Después de dos horas a saco por sendas y pistas cercanas al pantano de Maria Cristina, paramos a almorzar y le pregunto a Alexis que significado tiene la palabra suavecito para él. jejeje riendose me responde que....es que los que van más suave no han venido hoy. :P

Mientras almuerzan comentan algo sobre una marxa de bici....pues lo he mirado y pinta bien, que no iré?! Pues nada...ultimamente me estoy saltando varios escalones en el aprendizaje de las cosas....será que tengo buenos maestros?! ;)

De camino a Almazora, se ponen Alexis y Ximo a darse relevos, 44? 45? 47? km/h mareeee estos me volen matar!!! Intento dar el relevo y a los pocos segundos me pasan los dos y me dejan clavado :( joooo. Después me explican el por que. Al igual que me explican sobre el mantenimiento de la bici, consejos para ir encima y sacarle más provecho...:D

Entre semana poca cosa, bastante liado :S :)

El jueves por la mañana recibo una llamada y me proponen....jejeje, me dicen que si puedo estar en la piscina de la salera por la tarde, que le han habldo a Ramón de mí y me quiere ver. Ok, pues iremos.

Después de las pertinentes presentaciones, me pregunta que distancia suelo entrenar. No le sorprende. Me dice que nade para que me vea y yo pues nado.....y a los 50 m. me para y me pregunta que estilos hago mejor. Sigo con el entrene y al finalizar....me pide mis datos y me dice que el 22 compito. Ein? Compito? pero si quedan 25 dias, me tendré que preparar, no? :/

Como el sabado no puedo ir a entrenar, me hace en una hoja los entrenes para que los haga por mi cuenta :))) joeeer esto si que es un entrenador.....y encima me van a dar gorro para competir, un polo y una camiseta para el dia de la competición...:D esto si que és un club.

Pués nada, a nadar.....y a competir, muchisimos años después. :D

Dos clubs en dos dias.....:D pero de deportes diferentes...y aún puede caer otro....

El sabado seguimos con el curso de escalada en el Castellet y Angel me cuenta una pequeña parte de las aventuras que ha tenido por los montes de todo el mundo....un tio muy interesante.

Por la tarde, cojo los trastos y para la piscina,..que los masters están a la vuelta de la esquina.

yo mismo después de hacer covetes ;)

El domingo seguimos escalando y me divierto un poquito más (escalando, eh) que la gente es muy maja. Y para finalizar el cursillo. RAPEL!!! :D

Desde los años que escalaba en la escuela de Jerica que no hacia rapel. Y ha llovido mucho de eso. Allí teniamos por costumbre, hacer las vias y bajar rapelando......que guai....y que recuerdos...lastima que la operación me apartara de este mundo durante tanto tiempo :(((

Pues nada que este mes va a estar cargadito de competiciones, marxa en bike, masters de natación, carrera de......,cenita con los colegas palomeros :D

RUN, RAN, RUN.

2009-10-18T08:56:00.007+02:00

Después de once meses en el dique seco, la reaparición en competición se merecia algún evento grande. La k25 fué el escenario idóneo, con sus 25 km y 1.700 de desnivel positivo. No se que tiene esta carrera que me encanta...bueno sí lo sé. :D Este año fué campeonato de España por Clubs y allí me presenté para hacer mi carrera, intentar terminarla y pasarmelo bien. Más no podia hacer, demasiado tiempo sin competir, solo dos entrenes para la carrera (el sabado pasado y el martes), 45 dias sin entrenar por culpa de la operación....pero esto no pueden ser escusas.

En el control de dorsales, saludos por aquí...saludos por allá. Tiran la traca y para arriba.

Bajada hacia el castillo

Los primeros kms. se hacen por dentro del pueblo para estirar el grupo y que no haya un gran tapón en el barranco. Yo como empecé con un ritmo muy suave, pillé el tapón. Pero después de unos metros de subir por una senda, llegas a una pista y ahí se puede coger algo de ritmo. Se va alternando pista y senda, y en una de ellas está Paco (quina alegria voret ;)) me dá un fuerte abrazo que me llena de energia y sigo. Enseguida me viene a la mente el anuncio de aquel que tenia un cartel que ponia: "FREE HUGS" (y pienso lo bien que sienta un abrazo, que todos necesitamos alguno...).

alegria por ver a alguien conocido, Paco que gran eres

En la subida a las antenas me pongo detrás de Myriam (a quien acompañaria hasta la penúltima subida). No se puede subir más rapido, hay mucha gente y unos cuantos hacen de tapón. Pero bueno como la carrera se las trae no vamos a apretar tan pronto. Nada más dejamos el cortafuegos, la senda se hace un poco más hancha y adelanto posiciones. Creo que el año pasado me cansé más en esta subida. Primer control y para abajo. Empiezo la bajada y me doy cuenta que estoy bajando de co..ones. Sigo adelatando a gente. Y en un descuido.....al suelo. Y como no la parte del cuerpo afectada la rodilla izquierda :( Me levanto y sigo, parece que no es nada. Hay tramos de piedra suelta que se hacen complicados, pero cuando me doy cuenta ya estoy en el castillo (uy, que pronto!!) se pasa por dentro de él y después de crestear un poco, para abajo buscando el pueblo. En la bajada sigo adelantando a gente y se me hace cortisima, lastima no durar un poco más para seguir disfrutandola. En un tramo habia mucha gente (lo siento pero no me acuerdo quien habia) que me dan un montón de animos.

Pues ya sé quien estaban: Pepe Asíns, Vicent Peydro...alguno me dejo :S (lo siento)y como no Paco que nos estaba grabando en video. Aquí dejo el enlace: ver video

primeros compases de la carrera, intentando cojer un ritmo

Después de llanear un poquito llego al pueblo, veo a David que ya ha terminado (1º junior), Isidro me halaga con sus animos :D entro en el campo de futbol...y después hacia arriba buscando el barranco. Llevo menos de una hora de carrera:"bien, bien,...vamos bien" me doy más animos.

primer paso por meta, km. 9.5

Primera parada para hacer aguas menores. :S En eso que pasa Miryam y seguimos. El tramo del barranco me pasa volando nos vamos contando las lesiones, canviando opiniones....Este tramo és todo de subida, no muy fuerte pero si continua.

En la bajada de Ermitans, me noto un poco de molestia en la rodilla y aminoro la marcha. En el barranco del Marianet oimos una bocina, ¿? Cuando me acerco veo que es Roberto, quien me anima y me da otro abrazo, hablo un ratito con él y empiezo la subida hacia El Sierro.

Cogo un ritmo más suavecito, empiezo a subir....que dura que és esta subida, pero como voy en compañia se hace más amena. :) Una vez arriba en el control me "despido" de Miryam y me lanzo hacia abajo. No me gusta nada tanta pista, pero es lo que hay y a todo hay que adaptarse. Continuo adelantando a gente. Se vuelve a pasar por el barranco pero ya no esta Roberto :( unos metros de subida, otra parada "obligada" y otro control. Allí habia más gente conocida animando. Tomo algo, como...y sigo hacia arriba. Se que esta subida es la mas jodida. Con los km. que llevas y el desnivel que tiene...pero fué el tramo que me paso más rapido. Mira tu lo que son las cosas!!! :S En toda la subida no dejé de adelantar. En un tramo, me noté algo en el gemelo izquierdo.....mmmm...:S falsa alarma, pero si me notó que me falta fondo, mucho fondo. Pero sin embargo cada vez me encontraba con más ganas de correr, cansado pero bien, la subida se hace cortisima. Se llanea un poco por pista y senda en dirección al Mirador. Y hacia abajo. (en esta bajada el sabado pasado Miquel tuvo que esperarme ya que yo no tenia mucha confianza) y eso mismo me pasa por la cabeza, pero pienso lo bien que he bajado del castillo y hago lo mismo. Me lanzo....y sigo adelantando gente.

bajada del castillo

En el último control me miro el reloj y veo que es posible bajar de 3 horas ¿? ni me lo habia planteado antes de correr :D....pero tengo que hacer otro alto en el camino...jooo :(Aprieto más y me da la sensación que cada vez estoy mejor. Ojalá no se terminara la carrera. Por el barranco voy que ni me lo creo. En la fuente me encuentro a Paco otra vez. Y poco después hago la entrada, supercontento a meta: 2:58:07 el 101 de la general. Y con la sensación que me he reservado mucho, se hubiera podido bajar mucho más el tiempo, saliendo en una posición más adelantada, evitando tapones, apretando en ciertos puntos....pro bueno fuí a terminarla y punto.

llegada a meta (foto Pepe Asíns)

Muy contento con la carrera, las sensaciones, el resultado (tanto tiempo inactivo, con puntos de sutura y sin entrenar, no sabia que podria pasar) lastima que no se me haya aprovechado y todos tan contentos.

Y que la rodilla no haya dicho nada durante, ni después de la carrera otro motivo de alegria. :D

Muchas gracias Juanan por tus consejos e indicaciones, con gente así en este mundo es normal que haya buen rollo entre los corredores.

También agradecer a Paco y Robertos los sendos abrazos y sus constantes animos :D

Y tambien a todos los fotografos: Manolo, Paco, Roberto, Oscar, Ramón, Pepe....(no me gusta nombrar por si me dejo a alguno...) ahora si està completo el blog con tanta foto. :D
Y a Isidro por esas palabra después de la carrera. Ahí se demuestra lo grande que puede ser una persona.

CARGANDO BATERIAS

2009-10-11T18:32:00.008+02:00

Poquitos són los momentos libres que me ha dejado el trabajo, pero hay que aprovecharlos, sino...

Lunes 6: Patinaje 1 horita, gim y piscina (4.000 libres)

Miercoles 7: 1 hora piscina (poco, ya pero era el poco tiempo que me dejo libre el curro) :(

Jueves 8: trés horas de bici por el monte.

Viernes 9: dos horas de bici Almassora- Oropesa- Playa d'Almassora- Almassora

Sabado 10: Después de un cambio de planes, me voy a Serra para entrenar montaña. Hace cuarenta y cuatro dias que no me calzo las montañeras y la verdad, no sé como me va responder la rodilla después de tanto tiempo sin correr. (al final, se portó muy bien. :D)

Me voy con Juana el coche, poniendonos al dia de muchas cosas y explicandome como le fué en la Alfondeguilla-Javalambre (bien, la ganó y encima rebajó su record anterior) menuda maquina.

A las 8 estamos en Serra donde esperaba Sebas, otra maquina. Poco después llega Miquel que no se queda atrás...de maquina. ;) quien me enseña la running planet donde salgo en una foto del año pasado en la K25.

"Pués nada, si eso me voy con la furgoneta y os llevo el agua...." juasjuas.

Hicimos la segunda parte de la carrera, 17 kms. de sube-baja muy bonitos y divertidos. En las subidas muy bien en las bajadas.....aún me falta confianza. Después de tanto tiempo es normal que no las tenga todas...pero todo llegará, seguro.

Sebas, Miquel, Juanan y Diego

Desde El Mirador hasta el final, Miquel y yo les dejamos que se nos fueran un poco....para no ponerles mucha presión, jejeje Hay que ver lo que correr estos dos ...

El recorrido es propicio para la gente que les gustan las carreras con fuertes sube-baja. Con unas subidas bastante duras y bajadas no menos duras. (como a mí me gusta) Espero estar en condiciones, al menos de poder terminar la carrera.

Después un almuerzo para recuperarnos del esfuerzo. Vamos faltaria más. :D Si no, no voy... :P

De vuelta, Juanan me aconseja de cosas del mundillo. Joer si sabe....parecia una enciclopedia deportiva!!!Mañana muy positiva con gente tan maja y de los que un puede aprender muchas cosas.

Así que el sabado iré a Serra a correr la K25, Campeonato de España de carreras por montaña de Clubes FEDME‏ (como me gustó el entrene :P)....y como voy a correr yo si no tengo club??? ;) jejeje....pues nada desde aquí una llamada a un alma caritativa que me quiera adoptar en su club. Uno donde los de mi mismo nivel tengamos los mismos favores (que todos queremos mejorar), no se menos precie a nadie, que si se raparte algo para todos los corredores, no se dejen a nadie que después són malos entendidos.........(los hay) pero si aún así hace lo antgerior pero te lesionas y no voy a recibir ni una sola llamada del club. No voy! Que una cosa és la competición (donde todos quisierasmos ganar y otra muy difirente, es ser una persona). Una vez ya me dejé el futbol por una situación parecida y otras gentes más...."humana" me devolvieron la ilusión por darle patadas a un balón. Ahora, la historia se repite.

Por la tarde, "para soltar piernas" :S me voy a hacer bici por el Desierto de las Palmas. Algo más de trés horitas y 44 kms. contando la subida al bartolo. Un poco más se me muere Cedric. Es que....!!! Hi ha que fer esport més seguit...:P

El recorrido: Almassora- Castelló- Magdalena- Pista de Bruno- Bajada por la carretereta del Bartolo, hasta Almassora.

yo mismo en la pista que va a la cima del Bartolo con el mar de fondo

El domingo 11: de resaka .....:S

El lunes 12: Más bici, hoy Magdalena- Benicassim-Oropesa (almuerzo)- Desierto- Benicassim- Magdalena.

Hoy me acompañaba Jero que tambien se ha apuntado a esto de los pedales. Empezamos suavecito y más con el viento de cara que nos hacia....y en el barranco: "hay, hay, haaaaayyy......plaaaaaaam" Diego al suelo. :S juasjuasjuas menuda risa me ha entrado. (Ya se que cuando uno se cae, no se debe de contar....pero bueno.....tambien cuento cuando las cosas me van bien) :P (cuando me pase la foto la cuelgo, jajaja)

foto recuerdo: la roca del diablo (realmente cada una le llama de una manera), quando pasamos por detrás, recordamos quando veniamos a tirarnos al mar desde ella. Algunas veces viniendo de fiesta de Benicàssim (bastante ciegos) y pasando por la via del tren.....:D. Ahora ya no tiene tanta gracia. :(

Al final nada, la rodilla inchada por el golpe, arañazos......nada de importancia.

Después de un almuerzo para reponer energias, se me ocurre la brillante idea de subir el cortafuegos de Oropesa....y lo subimos aúnque nos costó más que lo que cuesta subirlo corriendo jejeje.

el cortafuego de Oropesa

El martes 13: rodada de poco más de una hora, suavecita por detrás del hospital de la Magdalena, con David. quien me pincho para hacer competición.....y como no sé decir que no a nada....pues, allà vas cabàs!!!

David y Diego (mare que pelos...mañana me voy a la peluqueria) :/

Miercoles 14: 1.500 de canvios en piscina y piernas en la piscina pequeña. Por la tarde un ratito de gim y piscinica....pero relagante que ya me epezaba a notar cansadito.

INSOMNIA WITH DE BIKE

2009-09-28T13:04:00.003+02:00

La gente de este mundillo o estamos colgados o no se c...o nos pasa que cuanto más castigemos el cuerpo después mejor nos sentimos.

El divernes actuación en Betxi, donde pude saludar y diferir impresiones con Carmen y Pascual. Me alegré un montón de veros después de tanto tiempo:D.... Y sín dormir, cojo la furgoneta y me voy a Alfondeguilla de donde se empezaba la XIV CUERPO, MENTE Y ALMA EN JAVALAMBRE. Allí participaba Javi (lo que no sabia es que participaban más gente conocida) y decidí acudir para acompañarlo en algunos quilometros.

Como llego a las 6 a Alfondeguilla, me acuesto un ratito en la furgoneta y sobre las 7 me despierta una voz conocida....Teo. Que tambien participa. Me tomo un café, me cambio, cojo la bici y me subo al Refugio de Serra, de donde sale la carrera.

Allí me reencuentro con más gente conocida: Javi (un poco nervioso jeje :)), Nere (que tambien participa), Rubén (irá siguiendo la carrera), Manu (este está un poco más tranquilo), Diego(que intentó solucionar mi problema con el gps) y Ana(un placer conocerlos) y poco después llega Roberto que tambien seguirá la carrera con el coche.

Hablamos un poco antes de la salida y la verdad és que se les veia un poco nerviosos jeje, normal son 107 kms. por delante.

Después de dar la salida me voy con la bici al primer cruce en la carrera de Chovar a Eslida. Donde el puerto se me hace muuuuuy largo. Hay que ver la cantidad de gente que ví con la bici por esos parajes. Poco antes del puerto me adelantan Rober y Rubén.

Cuando pasan Javi y Teo decido acompañarlos un tramo y así hablo con ellos que hace un montón que no los veo, al volver hacia la carretera, pasa Nere que tambien la acompaño. Decido bajarme por la carretera a Eslida (no conozco el terreno pero no hay pista para continuar), donde almuerzo con Rubén. Menuda hambre tengo. :D Después de trabajar toda la noche, dormir media hora.....lo mejor es un bocadillo de tortilla de patata, longanizas y el pán con tomate. (A que se hace la boca agua?jeje) Pues estaba buenisimo. :D

Sin tiempo para los cafés cargamos la bici en el 4x4,....y aparecen Miguel, Irene y esa rubia tan guapa....y subimos los 5 kms. hasta el siguiente cruce, por donde ya habian pasado Teo y Javi....poco después pasa Nere (a quien se le ve muy entera). Poco después nos abandona Rubén en busca de pillas. Y me quedo un buen rato hablando con Miguel (que alegria volver a verte ;)) cuando se aprecia tanto a una persona és normal tener alegria al reencontrase con ella y más después de tanto tiempo.

Como ya era un poco tarde, cojo la bici y decido hacer el camino de regreso a Algondeguilla. Mi intención era de descansar un poco y subir a Camareña para verlos llegar. Pero no pudo ser...estaba muuuy cansado y por la noche tenia la fiesta de cumple....que mayor me siento :(

Hasta Eslida es todo bajada, de lujo pero un consejo, si vas por ahí con gafas de sol, atención al tunel. En un momentito se me hizo de noche, no veia nada y casi termino estampado en la pared :S...eso es por intentar seguir a unos que bajaban embalados.

Si el puerto de Eslida és duro por la parte de Chovar, creo que lo és más por la parte de Eslida. Creia que no llegaba nunca :( jeje

Y sin apenas dormir a preparar la fiesta del cumple....

DESBLOQUEO MENTAL

2009-09-21T15:39:00.003+02:00

El sabado fuí con Oscar y Perez a hacer una rodada con bici, (por fín no dependo de nadie para pedalear).

Y los dos muy atentos toda la mañana conmigo, me explicaban lo que se debe y no se debe hacer encima de la bici. Vamos que con profesores así y con mi predisposición, en dos semanas bajando trialeras como un loco. :P

Una rodada que me vino muy bien ya que después de la operación necesitaba hacer algo....lo que fuera. Tambien le fué útil a Oscar para probar como evolucionaban los dolores de espalda. El dia anterior nadó y no se sintio nada bien.

Como puse tarde el gps no sé con exactitud los kms. que hicimos....pero salí de Almassora sobre las 8.30 (después de pasar muy mala noche) paso por Oscar en la rotonda de Tombatossals y para la Magdalena, donde nos esperaba Perez. Seguimos bordeando la autopista hasta Benicassim, la via verdes hasta La Renegà y por ahí subimos buscando la carretera que passa por debajo de la Autopista. En esta subida empezé a padecer un poquito (demasiado tiempo parado) Para seguir subiendo y sales a una pista donde esta la ganaderia de toros (en esta subida me moria :P) sales a Benicassim otra vez, Castellón donde se quedó Oscar y yo seguí hasta Almassora. No esta mal para ser el primer dia. Aparte con gente que entiende tanto siempre és gratificante hacer salidas ya que te aconsejan sobre un mundo bastante desconocido para mí.

A ver cuando repetimos. ;D

El dia siguiente tocaba escalar. POR FÍN!!!! :D

No me habia puesto los pies de gato desde la espacada a Vilafranca, mes y medio. El domingo tocaba El racó del farol donde tambien hacia mucho que no iba. Cuando llego ya estaban Jero, Roser, Marc y Jaume.

Como nadie tenia muchas ganas de empezar.....me tiro al ruedo y empiezo yo, Aljicira 5+/6a, demasiado para empezar después de tanto tiempo parado y tan débil después de la operación pero bueno eso lo piensas ahora. Y siempre se piensa que puedes. Sino no lo intentes.

Empiezo bien, pero en la segunda chapa, se me pone a temblar el cuerpo: "relajate" me dice Roser. Pues le tendré que hacer caso sino..... Sigo hacia arriba hago el paso chungo y después.....me quedo.
El inoportuno flash mental vuelve a mí y el cuerpo y la mente riñen otra vez. Pero ahora no los puedo reconciliar. :( Joeer menudo momento para ello. Pués nada, "Roser pilla"....un pequeño vuelo y me quedo colgando a dos chapas de la reunión.
"cogete tu tiempo, descansa y sigues". Pués eso hago, me cogo un tiempo, descanso y sigo hacia arriba....bueno seguir, no sigo mucho el flash mental esta presente por desgracia para la unión cuerpo-mente y así......no se puede. Me vuelvo a bloquear....y después de otro vuelo, este más cortito, decido que esto no és disfruta, ni se divierte uno , ni nà...y me voy para abajo. Con la leve decepción que ello conlleva.
Después de la comida, tampoco habia muchas ganas por parte de nadie y decido hacerme con facilno.es.
Me vuelvo a poner los pies de gato y para arriba. Esta és diferente. Disfruté. Llego al escaqueo, por ahí hoy no paso, sigo y medio contento llego a la reunión. Hago la reunión como si fuera un profesor. "Me aseguro a la argolla. Cogo el mosquetón. Hago el 8.....Para abajo" Ahora sí con los pies en el suelo me recargo la moral, me doy cuenta que por muy nervioso que te pongas, siempre puedes buscar el equilibrio y me pregunto porque no lo he echo así en Aljicira.

La tarde la terminé patinando por el paseo :D Querria correr pero aún tengo los puntos y me lo veo un poco hinchado....así que mejor patino que aquí no hay ningún golpe.

Como de bien nacido és ser agradecido...:

Agradecer a Oscar por brindarme la oportunidad de unirme al grupo (donde seguro aprendo muchisimas cosas)

Y a Jero y Roser ya que estoy dandoles la paliza casi todos los dias para ir a trepar. Es que autoasegurarme aún no sé. :P

LA RUTA DE CARES

2009-09-04T17:39:00.007+02:00

El segundo dia que estuve en Asturias lo aproveche para hacer la ruta del Rio Cares. El desfiladero está situado justo en el centro de los Picos de Europa que los divide de norte a sur y la ruta es una senda excavada en la roca caliza de más de 10 kms, aúnque el rio és más largo pero según me dijeron lo más bello e impresionante del lugar són los 12 kms. del desfiladero, donde la altura, respecto al rio puede llegar a unos 150 metros de desnivel y los picos que lo rodean llegan a los 2.000 metros de altura. Creo que os podeis imaginar lo pequeño que se puede sentir una persona en tan grato lugar.

A las 7 de la mañana me levantaba de casa mis tios Emilia y Juan a los que agradezco su generosa invitación "a ese paraiso terrenal" y gps en mano me voy hacia el Arenas de Cabrales, despues de cojer varias salidas equivocadas, el aparatito me hace desviarme por Ribadesella.....pues anda, a ver el descenso...pero al revés. jejeje Con casi una hora de retraso llego a Arena de Cabrales, pregunté en la oficina y me aconsejaron que subiera con el bus hasta Poncebos, lugar donde me dejarian y podria empezar la ruta. No. Si hay sitio és mejor dejar la furgoneta en un lateral de la carretera (que és bastante ancha) en Poncebos.

A casi un quilómetro del principio dejé la furgoneta. Justo en el punto que empieza la senda que coincide con el comienzo de la subida a Bulnes, hay una caseta de información (por si acaso).

Empiezas con una subida por una senda estrecha y unos 2 ó 3 kms. de larga, que en un dia de verano y despejado se puede hacer muy pesada. (por el calor más que nada) Yo iba al trote y de vez en cuando me paraba para hacer fotos del paisaje que se lo merece.

Cuando llegas a Los Collaos te encuentra a unos 600 metros de altura. El desnivel no és lo más llamativo de la ruta, sin duda és el desfiladero.

Después de una corta pero intensa bajada, (sí como un or....)la senda se ensancha más o menos un metro, hasta el pequeño embalse de la población de Caín (Castilla León). Pero la pared vertical a tus pies en el abrupto paisaje te hace mira hacia abajo..... Si miras hacia el cielo puedes divisar detrás de las montañas la figua de una montña espectacular ya que la parte superior todas sus vertientes són totalmente verticales (idóneo para la escalada) creo que és el Naranjo de Bulnes.

Tambien te puedes encontrar cabras en medio de la senda que en principio acojonan pero que ya están acostumbradas al paso de la gente. Eso sí, hay que mirar en las pedreras ya que és posible que sin querer te caiga alguna piedra a la cabeza.

Cuando me doy cuenta ya estoy en Castilla León, me queda poco creo. Y és ahí donde veo a una chica con unos baqueros. (Mareeeee, con la calor que hace!!!) aúnque momentos antes habia visto a un paisano con sandalias. Bueno....

Después de pasar los dos puentes, viene una zona de tuneles con poca luz (que guaiiiiii) :D encima parecia que lloviera ya que filtraba el agua y tenian goteras jejeje....poco después cruzas el pequeño embalse y llegas a Caín.

Allí comí y me tomé medio litro de cerveza....es que hacia mucha calor y no hay nada mejor que una cervecita bien bresquita. :D Para comer llevaba un bollo preñao (una especie de pán con chorizo típico de la región) que fué el culpable que padeciera más sed de la que tenia. Y posiblemente por la cerveza, empiezo a rumiar:"..........si venir me ha costado poco más de dos horas, parandome ha hacer fotos......volver me puede costar menos de una......"

Después de reposar la comida y hacer algunas fotos a los picos que rodean el valle de Caín, me coloco la mochila...preparados, listos.....ya.

Pongo el crono en marcha en la salida del pueblo, paso por encima del embalse y paso por los tunes con el frontal (que cariñosamente me regalaron) ;) en mano.... la gente flipaba, se apartaba y hacian algún comentario. :S

Al km. 5 me empieza a pesar el bollo preñao (no te comas uno antes de correr) y sobre todo la calor, són las trés de la tarde y el sol, quema. El viento inexsistente. Cuando me doy cuenta estoy en mitad del recorrido, de los más de 12 kms. que marca el mapa.

Otros comentarios: "que moral", "anda que chalao con la calor que hace..." :S.... y otros de animo: "aupa....(no se que)", "venga animo"...

Cuando llego a Los Collaos miro el cróno y me marca 42'...joeer que justo me vendrá y tanto entre la calor y la falta de..apretarme un poco. Se me empiezan a subir los gemelos y paro trés veces a estirar. Aún así llego con 56 min. al final de la senda, junto la caseta. Y me quedo mirando la canal que sube hacia Bulnes......"otro dia y de paso subo a Torre Cerredo, ahora me duelen las piernas y seria padecer y no disfrutar".

Llego a la furgoneta y......chapuzón en las frias aguas del rio. (Desde su nacimiento, las aguas no las calienta el sol en ningún momento) :S Me doy por satisfecho y decido volver a casa con la moral por las nubes al a ver conseguido un pequeño reto personal (y fresquito sobre todo fresquito) :D

Y DE LA MAR.......CUDILLERO

2009-09-02T14:23:00.009+02:00

Muchas cosas pueden cambiar en 26 años......imaginate un pueblo. Aúnque la verdad, no me acuerdo mucho de como era cuando fuí la primera vez.

El domingo cuando llegé a casa decidí hacer una llamada y marchar hacia tierras Asturianas (és lo que tiene trabajar de noche, el riego sanguineo no llega bien...i és pensat i fet)
Y allí estaba yo otra vez de viaje y solo, como de costumbre.

Cudillero desde el muelle del puerto antiguo

Al llegar pensaba que me acordaria de la casa y cuando me dí cuenta ya estaba en el puerto. :/ Que recuerdos me trae la estampa del puerto antiguo con los barcos......pero ahora está el puerto nuevo y están todos allí. Llamo y.....que alegria volver a ver a mi familia Asturiana.
A ellos tengo que agradecerles su generositat, hospitalidad y las ganas que pusieron para encontrarme mejor que en casa. A todos ellos muchisimos besos y abrazos. (Lamento no poder despedirme de vosotros pero ya sabeis una llamada inesperada te puede cambiar los planes en cuestión de segundos) Y eso que los planes prometian: sidra, pescar calamares, más sidra, subir el angliru, más sidra..... Pero aúnque sea en la distáncia muchas gracias por todo: las cenas tan jugosas, las tertulias por las tardes en el Patrón, enseñarme a escanciar la sidra....y muchas cosas más que no se dicen en público. Ahp, por cierto ya sé por que Cuideiru és el pueblo más importante de Asturias ;D

Mi familia Asturiana (algunas le tienen miedo a las camaras) :P

Pues sí, allí estaba 26 años después y con el recuerdo siempre vivo de aquel pueblo marinero que conocí de pequeño, pero con ganas de disfrutarlo al máximo.

Y así lo hice: el primer día fuí a ver todo el pueblo andando (tampoco és que se pueda visitar de otra forma) el puerto antiguo, el nuevo, la plaza, las impresionantes vistas desde el anfiteatro y del anfiteatro,...y un montón de cosas más.

Por la tarde un rodaje de 65 kms. me llevó a visitar una infinidad de hórreos y paneras (ahora ya sé la diferéncia) para terminar tomando el baño en la Concha de Artedo.Concha de Artedo

La vuelta la hice con la bici que me prestó mi cuñado, la cual no tenia frenos :S No hace falta recordar que Asturias no és plana verdad. (Cuando volví tenia desgastadas las suelas de las zapatillas, a la Basura!!) Y con esa bici tenia la intención de subir l'Angliru :S Cuando llegué a Cudillero no pude resistir tomar el baño en su puerto de aguas cristalinas.

Puerto de Cudillero

Los otros dias los dediqué a La Ruta del Cares, La Subida al Pico Cornón (a estos dos les haré una entrada para cada uno que tienen história los dos) Pero me faltó tiempo para la subida con bici (sin frenos) al Angliru, la pesca de calamar, subir a la Torre Cerredo (pico más alto de Asturias).....pero bueno si me deja mi familia asturiana volveré para hacerlo.

DE NIT DES D'EL CIM MÉS ALT

2009-08-07T12:50:00.004+02:00

Ja feia temps que anava rondant-me l'idea de vore com és feia de nit des d'el Pic Penyagolosa....i la nit del dimecres va ser l'elegida.

Acompanyat del meu nebodet Jorge, preparem les coses a la furgoneta i cap a Vistabella!!!

Com teniem que baixar de nit del pic, vam decidir montar la tenda abans de pujar-ho. Ens apropem a la zona d'acampada, veig unes quantes tendes i decidem moltar-la lluny d'elles per a no molestar quant tornarem. Però al poc venen dos xiques dient-nos que la zona d'acampada estava reservada per al "escauch de no sé qué". "queeee?" Que un lloc públic el teniu reservat?De poc no m'entra la risa. Però a les xiques se lis veia series.

-"I on se supossa que hem d'acampar?"

-"Fora del vallat" me respón.

-"Sí clar, si me pagues tu la denuncia. No saps que fora del vallat és on no deixen acampar?"

-"La zona d'acampada la vam reservar a la Generalitat per a tota la setmana, per a fer les nostres activitats. Si vols cride al guarda i t'ho explica ell".

Entre les ganes de $·%&$%&/&/ (hi ha xiquets menuts lleguint) o agaxar el cap vaig decidir la via diplomàtica. I vam anar-no's cap al pic sense montar la tenda.

Que els escauch reserven una zona d'acampada pública per ensenyar uns xiquets fer l'às de guia, me pareix molt fort. Que és creuen els amos de la muntanya per saber fer foc amb dos pedres i apagar-lo amb un poal d'aigua?!

A les 8 comencem l'ascenció al pic un poc més tart del que m'esperava i un poc més cabrejat del que volia. Jo anava al Penyagolosa a passar-ho bé, no ha discutir. Ens creuem amb molta gent que baixava. Jorge no parava de fer-me preguntes sobre la muntanya, i preguntes.......com: "Tu quant estàs pensant, penses que estàs pensant?" Home, quant pense, pense el que estic pensant però no pense que estic pensant......bueno jo li informava els pobles que anavem asomant-se darreres les muntanyes. (Jorge té dotze anys, encara que no els aparente) :P

Abans que és fera de nit arrivem al pic de Penyagolosa i Jorge es queda asombrat ja que des del pic és pot vore practicament tota la provincia de Castelló. Jo li explique: el embasament d'Onda, aquell el de Maria Crsitina, Onda, Castelló, Almassora...algunes muntanyes que sé el nom.......i allí al costat de les torres que hi ha al costat de la mar on parpadetjen les llums, "ho veus?" es la platja d'Almassora, "veus una llums que hi ha prop?" aquella és la llum del cuarto de bany que me l'he deixada oberta...jejejeEns menjem els entrepans i esperem que és faga de nit. Espectacular. Poc a poc d'enmig de les muntanyes, on pareixia no haver rés, s'encenient llums donant a vore que allí hi havia algún poble. No entenc com hi ha gent que puja al pic......per a destruir els taulellets que hi ha allí dalt.
Als poc minuts se gira aire i Jorge comença a tremolar, decidisc que l'estancia al pic s'ha acabat. Anem baixant poc a poc, no tinc ganes que me caiga el xiquet i son pare s'enrecorde de mí tota la vida. Abans de la mitja nit ja estem buscant un lloc per a camapar clandestinament.

A les 8.30 del dia següent ens alcem per a fer un altra ruta. Avui tocava buscar la cascada del Riu Carbó. La trovarem?

Li ensenye en el planol de Sant Joan per on tenim que anar i enfilem la gr 7. Feia més de dotze anys que no anava per aquells indrets. Quina llastima les coses bonique hi ha que visitarles més seguid. A poc de deixar la pista hi ha una caseta on està el llibre de registre, on signem i "denunciem" lo de la nit anterior. Ho lleguirà algú? Algú farà cas?

Seguim la senda que ens va ensenyant la bellesa del barranc del riu. Les antigues poblacions, les masies reconstruïdes.... Abans de baixar cap als Massos de Carbó, Jorge és queixa d'un dolor als talons. Ampolles. Joooo pobret. Li pose compeeds però no li fan molt. Pel poc que ens queda decidim baixar, banyar-no's i tornar a Sant Joan. Peró la baixada se li fa un infern. A les masies, per una senda que crec és la que te baixa a la cascada. Hi ha un cartell qui ens indica que tenim que seguir la gr 7 per a anar a la cascada, que per allí hi ha animals solts. No molt segur, li faig cas al cartell i al quilometre, més o menys, com no veia la senda que te baixa a la cascada i Jorge estava patint prou, decidisc parar a esmolçar i esperar si algú passava i ens indicava el camí. Com no passa ningú ens tornem, sí sense vore la cascada, dis-me torpe però feia molt que no anava i no recorde on estava a més el xiquet estava patint. Quant tornem a passar per les masies veiem una xica entrant en una, li pregunte i ni se gira. "molestem?"
Trés hores després arrivem a Sant Joan de Penyagolosa. Ens ho passat molt bé però Jorge crec que tardarà en tornar a la muntanya. Encara que hi ha que aplaudir-li la valentia, pobret no podia ni caminar :( I el tio que inconcient de emportar-se al xiquet a fer tants quilometres en un dia....

VOLTA A PEU, EQUILIBRI, ESCALADA...

2009-08-04T13:39:00.004+02:00

Continue amb l'auto-procés de recuperació amb entrenaments suaus i curtets. Trés a la setmana de entre 30 i 65 minuts.

Abans del triatló no vaig entrenar, ni el vaig preparar i no voldria fer el mateix de cara al tri de Borriana.

El dissabte, volta a peu platja d'Almenara. Mare quin embolic per a arrivar a la platja. Arrive amb el temps justet per a agafar el pitral i no escalfar. (mal comencem) Salude a gent coneguda i me situe al costat d'Adrian, Juanjo y Berto (a tercera fila, massa davant). Donen la sortida i.....la gent surt molt escopetejada, ho pense millor i agafe un ritme més comode (no vinc a competir) vinc a fer quilometres. La cursa consta de dos voltes a un circuït per on hi ha un fum de gent (desconeixia que la platja d'Almenara fora tant gran).

A la fí 26'19 en una distancia de 6.200 metres. El temps és el de menys. El que importa és agafar força a les cames per a tornar a la muntanya amb condicions i no lesionar-me. (importantísim)

I el diumenge a escalar a Vilafranca. Era la primera vegada que anava a La gotera per a escalar i vaig decidir agafar la bici per a quedar-me a dormir allí i al dia següent donar una volteta per la zona.

Feia més d'onze anys que no escalava amb Diego i la veritat és un plaer fer algún esport i que t'aconselle gent tant esperimentada. Fins a La Gotera vam anar Diego i Julie (molt esperimentats) Jero i Roser (en procés d'experimentació) i jo mateix (experiment en procés)......que escale quant puc (massa poc).

El primer que vam fer, nugar una cinta d'un arbre a una roca per a fer equilibri.....tinc més estabilitat a la Wii Fit. :S

Jardín Grís (6a) li diuen a la primera de les vies que vam abordar. La sortida és un poc complicada però després és fà més divertida.

Nenuco la segona, 6a també peró a aquesta no li vaig vore per cap lloc com es pot fer la reunió...la paret junt a la reunió quasi llisa.

Al costat d'una enredadera hi ha una via que Diego i Julie van fer sense moltes complicacions....."vols provar?", "claro". El nom no el tenim clar però creem que era un 6b/+. Fins el desplom...bé però una vegada allí "ara que faig?". Després de provar-ho unes quantes vegades i uns quants més caigudes, decideisc escaquejar-me i seguir cap a dalt, però a poc de la reunió......"per on vaig si no hi ha on agafar-te?" Un altra vegada dec d'escaquejar-me per a seguir. A la fí arrive a la reunió però estic molt desgastat per a fer-ne un altra.

Però si que en va caure un altra....Tutti frutti (6a+) me va agradar però estava massa cansat per a haver-la fet en condicions....En aquesta via, quant ja estava acostumat a escalar de costat......has de canviat de técnica i pujar per una grieta.

Després la birra i fuet per a recuperar....no siga cosa que ens desmaiem. :D

Una vegada a la furgoneta decidisc tornar-me'n ja que estava possant-se per a ploure i si he de dormir mal, al dia següent ha d'estar tot enfangat.......doncs m'en vaig a casa.

Quant Julie me passe les fotos les pensaré, que segur hi ha de molt guapes. :)

LA MEVA PRIMERA VEGADA

2009-07-27T14:03:00.007+02:00

Lo normal és començar poc a poc, així que rés millor que fer el I Mini-triatló de Figueroles per a iniciar-me en el mon del tritló.

Després d'unes gestions d'última hora (Gracies a Patry, Angel i Ramón) aconseguisc un dorsal per a la prova. A la que vaig estar a punt de no anar ja que vaig donar voltes a una rotonda com si estigues.....

Peró bé, a les 8 del matí ja estava a Figueroles amb la bici prestada del meu cosí i amb no moltes ganes de fer la prova.:SComencem amb grups de 4 persones ja que la piscina no dona per a més, i com soc el darrer inscrit, tinc que sortir el darrer amb un xic que tenia pinta d'haver fet molts triatlons (al final quedà tercer). Però l'espectacle està davant de nosaltres. Se tiren tres homens i un d'ells encara no portava una piscina i s'arrima a la paret per a respirar, davant els comentaris de la gent :D (quina risa). L'organització ens indica que podem nadar ......i allà anem.

Crec que va ser l'única superficie on vaig gaudir de veres. Es tenen que notar els anys al C.N. Castalia i els entrenes a la piscina. jeje. Vuit piscines (a saco) i cap a fora, a per la primera transició.

Arrive a la bici i molt estressat me posse el casc, uy no que primer me tinc que possarla camiseta....possant-me les sabatilles, me dona un baixó de tensió :/, aplega l'altre xic....i quant me done conter ja estava pujant la costereta amb la bici, després del cartell d'entrada a Figueroles me puje a la bici i a pedaletjar.

La primera pujada és la pujada de la Cursa Ibérica i la faig amb el xic al costat i ahí m'adone que el canvi de darrere no funciona bé i cada vegada que canvie un pinyo s'en van dos o trés. Quant per fí arrive dalt, a la casete, alce la vista i ja estava sol, i abans de la baixada veig que ja està baix del tot :S joeeer com corre.

Faig tot el recorregut de bici sol i com és normal a les baixades al barranc......baixava de la bici, clar a la pujada no podia agafar el ritme per lo del canvi de marxes, a més els pedals eren automatics i jo portava sabatilles de correr.

En un trés i no rés me plante un altra vegada a la transició. Penje la bici a la barra, agafe aigua i comence a correr però un correr de entrene, ja que no podia apretar més. Aquesta va ser la part que se me va fer més llarga, clar és el que tinc menys entrenat.

De l'arrivada més val no parlar. Sols agraïrte el recolçament que me vas donar.........

I com es veu que no me vaig cremar prou per la vesprada m'en vaig a correr a La Barona. Encara que de correr...rés passejar-me í segur que vaig ser l'únic im...que se va caure. Tu has vist caure a algú sol en una carrera plana? Doncs ja ens saps un. "Y para más inri" quant vaig a pel cotxe tinc una roda reventada (no punjada). Maree quin dia per a deixar-se de fumar. Ara ho pense i haguera sigut millor no anar a cap dels dos llocs però ja està fet.

L'experiencia del triatló.......possitiva.........de lo altre..........més d'un s'alegrarà.

METGES, ROQUES....Y OTROS QUE HACERES

2009-06-30T17:26:00.003+02:00

Des d'aquest blog, voldria agrair a la gent que s'ha interessat per l'estat del meu genoll, que no és poca.

Mira que m'ha sorprés gratament les cridades i els correus que he rebut interessant-se, donant-me consells, donant-me anims durant aquestos set mesos. Sí ja fa set mesos. Set mesos que hagueren pogut ser prou menys si al moment de la lesió hagues sabut el que tenia que fer i com.

Agrair al Dr. Juan Casanova el "meu metge de familia" que sempre ha estat al corrent de tots els mobiments i que mai a diagnosticat rés sense estar segur del que hi ha, ell m'ha indicat el que debia de fer i com. Agrair a Cristóbal per l'empenyorament que va possar per que caminara millor i interessant-se constantment per l'evolució de la lesió. Agrair a tots els companys i companyes de curses que quant me veien, de seguida me preguntaven com anava la lesió i aconsellant-me per a no desanimar-me.

També agrair a la Mutua, la federació, el traumatóleg de la federació (dr. trauma) i al club per el poc interés o nul que han possat en aquest tema. Es algo per a tindre en consideració que a uns pagues la licencia i que a l'hora de la veritat sols et servisca per a correr a les curses de la lliga, copa, campionat.........ja que d'assistencia médica ben poca. Els altres és creuen ser superiors que des del seu despatx a Madrid veuen i saben la lesió que tens si és un accident o no. I els altres que sabent el que és deu de fer, no ho diuen i no menejen ni un dit però si que ho fan per altra gent......questió d'afinitat.

Bueno després de repartir els agraiments a qui correspón, recordar que encara no puc correr amb normalitat, ho vaig intentar a la II Cursa de Muntanya d'Orpesa i vaig acabar reptant i més recietment al 100X100 que organitzen els Amics del Clot, on tenia que correr 1000 metres i finalment vaig fer 3000. Que agradable ratet vaig compartir amb la gent del club i els que estaven per allí.

I com que no sols de correr viu l'home....(ni la dona) també he fet algo d'escalada. Escalda en bloc o bulder, a Albarracín. Era la primera vegada que m'enfrontava amb la roca amb una coltxoneta baix i la veritat és que me va agradar molt i vaig arrapar-me per quasi totes les pedres que vaig poder. Mira si me va agradar que estic mirant per a compar-me un crash-pad.

De moment el genoll no molesta per a escalar, així que segiré escalant i fent bici per a possar la cama la lloc i lo de correr.....ja aplegarà.

PUJADA A MONTI

2009-04-26T20:00:00.004+02:00

Despres de l'experiencia del dissabte passat, avui tenia l'intencio d'anar a Onda i fer la Pujada a Monti.

De bon mati havia quedat amb Efren i Kike, de cami se possa a ploure lleument, (mmmmm me tocara possar-me el xubasquero). Parlant amb uns i altres prenc la decicio d'anar amb Roberto tota la cursa, aixi que despres de vestirme de Palomero, el trove a la sortida i comence amb ell.

Els primers quilometres son d'asfalt i se fan pesaets, pero com vaig parlant amb Roberto i Eladi es fan mes amenos.

Poc a poc anavem adelantant als primers invidents (impresionant la capacitat de patiment, els anys anteriors ja me vaig quedar sorpres, pero pensava que no pujaven per la senda, que ignorant soc, enguany he coincidit mes temps amb alguns d'ells i m'ha impactat molt) Una vegada mes una mencio especial per a aquesta gent. En un tres i no res, ens plantem al control de les Penyes Aragoneses. Seguim la pujada i jo me trobava molt agust, com un arbust. Tant agust me sentia que decidisc seguir amunt i esperar a Roberto a la baixada i aixi vore la famosa baixada Takuma. Pero anava adelantant a coneguts i decidisc seguir i no parar-me (pensava: si me pare es possible que me coste arrancar despres, i per al genoll no sera molt bo).

Pero a la baixada me note un doloret al genoll,...........huy huy, huy. Pero si esta lleguint aço algu de la mutua que no se preocupe que he pogut acabar.

A la pujada me torne a sentir millor i vaig tirant, mentre comentava amb Javi: els problemes del genoll, el dinar del 8, les camisetes Palomeres....
A la baixada del Monti me llance i no me note cap molestia pero tinc un poc de coneixement i me frene que no tinc res que guanyar....i algo que pedre. A l'arrivada al "control Sin colesterol" la gent m'aplaudia (perque portava la camara en ma per a fer-los fotos) jeje.
I al tram final, la zona d'asfalt la faig trotant esperant arrivar i fer-me una cervesa fresqueta que estava patint molta calor.

I com no el millor la xarraeta post-carrera.

Aci vos deixe l'enllaç a les fotos que he fet de la Pujada Monti 2009

FOTOS

p.d.:no cal recordar que no me van els accents. :D

XI PUJADA A PEU ALMASSORA PENYAGOLOSA

2009-04-23T23:10:00.004+02:00

El passat dissabte es va cel.lebrar la XI pujada Almassora Penyagolosa i jo anava amb l'incognita de com se portaria el genoll. Al final es va portar prou be, al menys em va deixar acabar la marxa.

Els primers quilometres els vaig fer amb Julian qui me va comentar que enguany als 100 kms. en 24h. de Madrid te l'intencio de baixar de 12h. (Segur que estaras mes proper de les 11h. que de les 12h). tenia moltes ganes de tornar a vore'l ja que desde Madrid que no el veia. I parlant i parlant ens plantem a L'Alcora, en un tres i no res. I en dos horetes a Llucena on ens esperava el dinar, un entrepa de tortilla de pataca......huuummmm que fondo va caure i tambe ens esperava Patri que va baixar de Penyagolosa amb la bici. En aquest punt, Jose Maria ve amb nosaltres i ens possa un ritme mes fort del que portavem, de vegada en quant li cridava a Jero a vore com ho portaven ell i la dona ( encara estaven per Torremon). La pujada al Mas de la Costa.....dureta, i el que hi ha despres....un paisatge molt bonic i tranquil. Llastima que l'any anterior no pugues arribar fins aquest punt. A partir d'aci a mes de canviar l'orografia del terreny, tambe canvia l'oratge (alternant-se les pedregades), i tambe canvia la companyia (Julian segueix amb Jose Maria i jo me quede amb Efren, Javi i David (als que no pensava que els pugues agarrar).

A falta de pocs quilometres per a Sant Joan de Penyagolosa comença a caure neu (impresionant).

Enfilem la pujada al pic pero la nevada se fa mes intensa i decidim tornar ja que la neu anava tapant la senda.

A peus de l'escala de Sant Joan ens esperava Julian, em fa una gravacio que me faria gracia tornar a vore-la ja que caminava com els patos, jeje. Vaig aplegar amb les mans totalment congelades, i aixo que Pepe Asins me va canviar els seus guants (gracies Pepe, t'en dec una) i els genolls....bueno les cames congelades.

Al final 12 i mitja de un dia per a recordar, per un recorregut molt bonic i molt bona companyia.
p.d.: no he possat cap accent ja que s'ha trencat el teclat i funciona el que vol. jeje

PROTOCOL PER A LA REHABILITACIÓ DEL GENOLL

2009-03-25T22:47:00.007+01:00

Vaig a suggerir alguns exercicis útils per a la rehabilitació de genolls en procés post-operatori o genoll debilitat.

Els exercici s'han de fer tots els dies, si és possible tant de matí com per la vesprada dedicant-li 30 min. cada volta com a mínim. (si és pot).

Abans de començar els exercicis, cal escalfar el genoll durant 10 min. amb: una manta eléctrica, borsa calenta o traps calents per a facilitar els moviments.

Els exercicis és repetiràn 15 vegades.

Lliures:

Completament gitat a terra extensió completa de la cama alçant el peu sense despegar la cuixa de terra.

Elevar la cama fins 45º, contar fins a 5 y baixar-la amb a poc a poc. L'altra cama estarà doblegada com a recolçament.

El genoll damunt un recolçament (vore foto), des d'aquesta posició alçar la cama sense perdre contacte amb el recolçament, contar fins a 5 i baixar a poc a poc.

Estant cap per a baix, doblegar la cama tot el que és puga, contar fins a 5 i baixar.

Resistits: És fàn amb pés i progresivament s'anirà afegint-me.

5. Elevar la cama afectada fins a 45º contar fins a 5 i baixar a poc a poc, l'altra cama estarà doblegada com a recolçament. (Com l'erxecici núm. 2 però amb pés).

6. El genoll damunt un recolçament (una toallola), des d'aquesta posició alçar la cama sense perdre contacte amb el recolçament, contar fins a 5 i baixar a poc a poc. (Com l'erxecici núm. 3 però amb pés).

7. Sentat a terra, estirar la cama i elevant-la. (No doblegar el genolls)

8. Elevació estant dret.

9. Sentat, el cos ha d'estar pegat al respatllera (respaldo) i les cames colgant. Extenció de la cama, contar fins a 5 i baixar a poc a poc.

10. Estant cap per a baix doblegar la cama tot el que és puga contar fins a 5 i baixar. (Com el exercici núm. 4 però amb pés).

Cladrà aplicar gel durant 10 min. si és sent dolor.

Si s'ha tingut un dia mogudet és normal que el genoll estiga un poc inflamat o si és esforça amb excés. Convendrà descansar amb el membre inferior en alt i aplicar-li gel. Si a pesar d'aquestes mesures persisteix el dolor consulteu al vostre metge.

També serà útil fer bicicleta (amb el desenvolupament fluix al principi i el sillí lo més alt possible, per a avitar doblegar molt el genoll), pasetgar, pujar i baixar escaleres sempre que el dolor ho permetra.

Si és vol seguir aquestos exercicis caldrà informar al metge o encarregat de la rehabilitació abans de complir-los. Al principi no és notarà molta evolució però amb contancia es aconseguirant els resultats desitjats.

TOT EL CAP DE SETMANA SENSE PARAR

2009-03-09T18:46:00.007+01:00

El dissabte passat és va cel.lebrar la XI Marxa a peu a Borriol i vam acudir per a ajudar en el control de la Font de Codina, a repartir líquid i sólid als corredors.
Ja que no ja que no correm, ajudem.

Si no tinguerem voluntaris donant aigua en els punts claus de la cursa no sé que fariem, així que és d'agraïr aquestes accions. No per que l'haga feta jo si no per que una vegada ajudes et dones compter del que s'ho treballen els organitzador de curses i tot el que és menetja al voltant del món de les curses, i clar està sense avituallament la cursa és fà més pessada.

També vaig fer algunes fotos "quant podia" de la gent que passava.

Ací vos deixe l'enllaç a les fotos de la XI Marxa a peu de Borriol 2009

El diumenge vas sortir en plà senderista per les terres de la Vall. Vaig anar per que tenia ja ganes de caminar pel monte i com teniem que fer-nos la foto oficial del Xibeca-trail i així se mataven dos pardals d'un tir. Acompanyat de Roberto, Oscar, el largo i PoblaD.

Ni porte rellotge ni me importa el temps que put estar donant voltes per Pipa, ja que vaig concienciat de fer la pujada a Pipa senserà (com no la faré corren....). La major part del recorregut la faig amb Roberto que també està cansaet ja que ahir va correr a Borriol.

Després de l'esforç, l'esmorçar.

Per la vesprada anem al Grao que Patri ha d'ensenyar-me a "patrinar", pobreta quanta paciencia, ella que tenia ganes de correr i allí estava al meu costaet :D per si caïc. Sort que quant vaig caure no me va vore si no encara estaria xungant-se. jeje.

A FALTA DE PÀ......

2009-03-03T16:09:00.005+01:00

Ara que tinc uns segonets per a poder estar davant el pc, aprofitaré i possaré alguna cosa el blog.
Primer per a dedicar la cançò a la MGD.

Y segón per a informar als interessats, que la lesió seguiex igual.
El divendres vaig visitar al segón trauma i després d'escoltar-me i vore els informes que portava, me va explorar a fons el genoll. (SORPRESA!!! Anda el dr. Trauma no ho va fer aixó.) Va comprovar superficialment, en quin estat estaven els lligaments i els diferents cartílags. I me diu que possiblement tinga un ligament creuat un poc més llarg, (i no pot ser que estiga trencat?, sense RMN no sé com ho sap tan sert?) A les radiografíes (les mateixes que va vore el dr. Trauma) no es veia cap alteració important, ni la rotula desplaçada, quant el dr.Trauma veia un clar síndrome patelar. Mareeeee...!!!! I me va manar fer rehabilitació. (Mare meva...ara rehabilitació).
El diumenge a Tavernes, vaig aprofitar per a parlar directament amb la gent de la federació i comentar el que m'està passant. Espere contestació d'ells. (Deixem-ho així).
Així que mentres tant a seguir les curses desde fora, a fer fotos i a ajudar a en l'organització d'algunes......la qüestió és no para.

LA VENA FOTOGRÀFICA

2009-03-01T19:51:00.002+01:00

Com no puc córrer........a fer fotos, que poc a poc ja vaig aprenent.
Ací vos deixe l'enllaç de les FOTOS DE CASTRO ALFONDEGUILLA
i les FOTOS DE LA CURSA DE MUNTANYA DE TAVERNES DE LA VALLDIGNA, 3ª PROBA DE LA LLIGA VALENCIANA
Ara a buscar-se.
De lo meu....intentaré possar alguna coseta prompte, encara que no tinc molt de temps últimament..........tot igual.

PER A QUÉ ESTÀN LES MUTUES?

2009-02-17T19:16:00.003+01:00

Avuí després de 7 correus electrónics i "un sin fín de llamadas". Per fí he rebut contestació de la mútua. Encara que no sé el que ha segut pitjor, el rebre la denegació a la RNM o la manera en que ho han fet.

Adjunte la carta que avuí he rebut, on me pregunten si jo he tingut cap accident. Eh?

Home, si per accident opines que: anava corren per la muntanya m'he doblegat el turmell, en la mateixa acció m'he luxat el genoll trencant-me els lligaments i producte de la caiguda m'he trencat la cadera, que quant rodava muntanya a baix se m'ha desconjuntat la columna, i els braços han tingut que arreplegar-me'ls a 15 metres d'on jo estava, i que el cap se me va obrir però com portava el buf la ferida no va ser mortal.........pues no, no he tingut cap accident.

Ara com ells me descriues després: "Se entiende por accidente la lesión corporal que deriva de una causa violenta, súbita y ajena a la intencionalidad del asegurado, sobrevenida por el hecho u ocasión de ejercicio de la actividad deportiva y que le produzca invalidez temporal, permanente o muerte, sin patología ni alteración previa".

Doncs.......sí mira, estava corren pel monte i de manera súbita, en una baixada me vaig fer mal, sense cap intencionalitat (faltaria menys que jo me vulguera fer mal), quant practicava un esport, del qual estic federat i per conseqüencia assegurat, i m'ha produït una invalides esportiva temporal que dura ja més de dos mesos, i no m'he mort (que jo sepa, pot ser per açò no l'aproven.....). Tinc trenta i tantos, porte tota la vida practicant esport des d'els 8 anys quant els meus pares me van apuntar a fer natació al Club Natació Castalia. Als 12 vaig començar a practicar el futbol fins fa dos anys que vaig començar a correr. No he tingut mai les molesties com les que ara estic tenint.

Al segón paràgraf mencionen que tinc, segons ells "Tendinitis" (ojala, si fos així ja estaria corren). Que al volant del dr. Trauma me diagnostica "Subluxació patelar" (el dr. Traume no ho ha plasmat en cap lloc. No sé d'on s'ho han tret). Per un altre costat "síndrome patelar" (aixó sí que va diagnosticar el dr. trauma la primera vegada). I després diuen que jo he dit: "tras volver a consulta el día 20.....mostró dolencias no relacionadas con la patologia principalmente diagnosticada". Qui ha dit aixó? Diego Rovira, NO.

Parlem clar: si el que no volem és pagar una RMN ja que val molts diners i se pot arruinar la mútua, que no la pagen. Però que no se inventen excuses ni tergiversen la realitat per a no pagar la RMN, que va denanar el metge que està tractat-me, per a saber exactament quina patología és la que tinc.

Així que seguis igual. Ara a esperar a l'altre trauma. Com no hi ha mutua ni asseguradora pel mig, espere que se solvente més prompte.

CARRERA DE FONS, MOLT DE FONS

2009-02-09T11:56:00.007+01:00

Vaig arrivar un poc tard, i els meus companys ja estaven escalfant, o estaven ja dins la cursa......? No ho recorde. Peró prompte de la mà de Rubén els agafem.

Al principi anavem tots junts, i els ritme no era dur però si constant. Com a alguns feia molt que no els veia no paraven de parlar. Cal recordar l'absencia de Ángel Efrén i Luís, (me deixe a algú?) que no van poder acudir per diversos motius.

Però allí estavem els Palomeros dispossats a fer un bon paper i deixar el llistó ben alt.

Com la nit tenia que ser llarga la gent no volia parar de avituallar-se per a no des-hidratar-se.

Dins l'horari previst per l'organització, el Comando Palomero se dirigueix sense presa però sense pausa, cap al segón punt d'avituallament. La pujada va ser prou dureta però la vam saber solventar sense cap problema resenyable. Mentre pujavem al segón cim de la cursa va sorgir l'idea de correr amb un porc, la marató de Borriol. Mareeeee. L'esgotament començava a fer meia a la ment del participants. Cristóbal tindré en conter el que me vas comentar al cim. ;)

Després venia la primera baixada, on Roberto ens va deixar patent la famosa baixada takuma. Baix de tot, al barranc estava el primer punt d'abandonament. On per motius variats ens van deixar: Juan Carlos, Miguel i Pascual. Les dones els estaven esperant en aquest punt. En aquest punt també es va retirar Ximo, Rubén i Guillermo ja que al dia següent tenien feina que fer.

La següent pujada va ser més suau del que s'esperava. I en un vist i no vist vam pujar el pic i el vam baixar. I sense adonar-mos ja estavem els peus del pic més dur de la proba. Hi ha que dir que jo estava certament perocupat ja que no sabia si podria aguantar el ritme que s'estava marcant, però ja que estavem allí als peus de la muntanya no era qüestió de retirar-se.
Els primers compasos de la puja eren suaus però certers. Teo i jo vam voler apretar un poc més però no valia la pena. Era millor anar tots junts.

Allí estavem: Teo, Pepo, Javi, Fernando, Cristóbal, Roberto i Jo. En Aquella pujada que cada volta tenia més desnivell. Al poc Cristóbal ens diu que s'en torna. I poc després trovem a tres pàlides que están entrenant també per allí: Nere, Julia i Patri. Decidim acabar la cursa tots junts doncs no pareix que haja cap problema, elles també van prou rodaetes.

Quant més desnivell presentava la muntanya més bé ens ho passavem. Fins que una xicoteta caiguda ens va fer retirar-nos. El diumenge està la segona prova de la lliga i no cal forçar. Una lesió ara pot ser catastrófica.

Donar l'enorabona a tots i totes les que van aguantar fins el final i a la resta per assistir a la cursa.

M'he informat i he vist que el 21 hi ha un altra cursa similar a Vinarós, pareguda a una san Silvestre.

Tot és parlar-ho.

FOTOS

MONÓVER 2008, I ALGO DE NEU

2009-02-02T17:16:00.006+01:00

Ahir va començar la lliga valenciana de curses per muntanya a (Casas del senyor), (aaaamén) á Monóver. IV Carrera per Muntanya Serra del Coto. La veritat és qué tenia molt bona pinta la cursa. Curteta però amb molt de sube-baja. Les pujades fortetes i les baixades canyeres.
Quina llastima no poder correr-la. Però amb l'ambient que es respirava me done per satisfet. Impresionant. Des de que arrives no pares de saludar gent coneguda. O de coneixer més gent. Genial!!! :D I aixó que estavem fora de la provincia.
Ací deixe l'enllaç de les fotos que vaig fer. FOTOS.
Si hi ha alguna foto mal feta, la culpa.......del fotógraf (jo mateix) ja que la càmera és bona. Però encara no li sé traure bé les fotos.

I avui dilluns visita a la Sant Joan de Penyagolosa, per veure si hi havia neu.

Els angels no ens han sortit, ja que hi havia poca, pero ens hem gelat molt. bbbbrrrrhhh!!!!

Quin fred que feia.

Del genoll....que contar. Estable dins la gravetat. Encara no m'han contestat del MGD. I l'anti-inflamatori que me van recetar no fa molt d'efecte. Demà torne a anar al Dr. Trauma i a veue per on respira.

Gracies a tots per l'interés mostrat.

I ARA QUÉ?

2009-01-21T01:02:00.003+01:00

La veritat és que la visita al dr. Trauma, a sigut més fructífera avui. Però no carregada de bones noticies.

He aconseguit demanar una RMN (resonància). Així descartarem que tinga un altra cosa al genoll.

De moment sabem que tinc sindrome patelar, que produeix una condromalacia rotuliana. Per a entendrens. La desviació de la rótula que descrivia en temes anteriors.

Segons els dr. Trauma, ara no puc correr. És més, si continue corren pot ser irreversible. Realment, no sé si fer-li molt de cas. Ja que Luis i Albert, han anat al mateix trauma i no donen molt bones referéncies.

Però ell és l'expert. I li he dit que jo el que vulc és correr. Li he preguntat per lo dels medicaments. Hi ha molt corredors que prenen Condrosan i poden correr igual. I m'ha dit el mateix que l'altra vegada. Soc massa jove per a pendel. Ho he estat mirant i sí, és molt fort. Arcoxia, m'ha recetat. A més lleguint les contra-indicacions ja dona por.

Així que...així estic. I ara qué? Seria la pregunta. Esperar les proves de la RMN. I contrastarles amb un altra opinió?

I fer natació ja que ni correr, ni bici, ni cap esport on tinga que doblegar el genoll.

DIES DE SOL I PLUJA

2009-01-20T11:53:00.004+01:00

Ja portava uns quants dies sense sentir molesties al genoll. Dimecres 14, series. Dijous 15, gimnàs i piscina. (Quines ganes que tenia). Divendres 16 Costes. (pà morir-se). I el dissabte17.......sobrava.

A les 8.45 ja estavem a les pistes de la Vall. Haviem vingut en Silvia. Qui ens havia passat a Buscar. Allí estaven Luis, Ximo, Andrés, Manuel i Fernando. Ezequiel estava a la conserjeria esperant-nos. Anavem a rodar l'autonómic del 15 de febrer. Una prova molt dura.

Comencem a rodar i pareix que Andrés possa un ritme molt fort. I decidisc quedar-me enrere. Pujades i baixades. I cada vegada tenia més set i menys ganes de correr. Ho comente i Patri també es nota fatigada. Les costes del dia anterior estàn passant factura.

La primera part, prou corredera. Encara que la pujada del barranc, no te res de corredera. Abans de pujar a Pipa, me quede sense aigua. El que me faltava. Quedaven 7 kms. pero quins 7km. Crec que ens va costar quasi un horeta. I no anavem parant-nos. Cada vegada me notava més cansat i el que és putjor. No me sentia bé les cames. Als peus del talla-focs. Realment, sols me sentia cansat. Així que enfilem la dura pujada. I quasi quant ja estem veient les antenes. Comença a fer-me més mal el genoll. Dalt de tot estàn tots esperant-me. I Luis, qui diu que també tenia molesties al genoll, decideix acompanyar-me. Prompte perdem de vista a la gent. I com no sé la baixada. Decidim fer la baixada de "La Pujada de Pipa". Peró cada vegada me feia més mal el genoll i jo estava més cansat.

Quant arrivem a les pistes ja fa una bona estona que allí estàn tots estirant. In situ, decidix que no aniré a Monover. Les proves de la lliga són molt dures. I si entrenant, no puc acabar una. Corren......

Després ens anem a fer-nos una cerveceta al Refugi d'Alfondeguilla, i acavem dinant. Quin ratet més agradable. Per a mí el millor del matí. Per la vesprada. Me pose gel per a anestesiar el dolor, qui no s'en anava.

El diumenge,........genial. La I Marxa forera, a La Vilavella.

Arrivem al parquing a les 7.30 i ja hi havia un fum de gent. Anaven passant els minuts, i cada vegada erem més. Després de la repartició de pitrals a crit pelat de Roberto. Ens fem la foto de rigor. Som 90 ànimes les que prenem les carrers del poble. Roberto i Andrés marcant el ritme. Impresionant. Els primers kms. estic davant amb Alberto peró quant arrivema la senda. Me quede fent fotos. Fins que arriva Miguel, i me puje amb ell. Fem la pujada junts, comentant.......home no vaig a fer públic el que comentem jeje. I la baixada amb Nere. Per a acabar fent tota la pujda amb Miguel. Fins el punt d'avituallament, on estaven Pascual i Pepe. I me vaig quedar. Entre comentaris i rises, esperem que pase el darrer corredor. I ens anem cap al parquing.

Al parquing, xarraeta forera, pastelitos i cervesa. De dins del cotxe de Roberto, però que encara no sabem qui les va oferir. I el posterior almorçar al bar.

A ANY NOU........VIDA NOVA?

2009-01-04T22:04:00.010+01:00

Home, algunes coses si que deurien de canviar: la manca de treball, les hipoteques a l'alça, les lesions,.....el que vindria a ser tot el negatiu.

En primer lloc, vos desitjen: Patry i Diego que tingueu tots, un any plé de felicitat i d'exits.

El 30 de decembre és va cel.lebrar la primera San Silvestre Almassorina. Que contar? Que ens ho vam passar bé. Ja que corries pel teu poble, i estava la circulació tallada, i aixó sempre és divertit. juasjuas. A més la cara de pomes agres del conductors ho deia tot. L'únic però va ser, que no es pot fer una cursa controlada. Es a dir. Que anem tots junts. Hi ha gent que vol correr més i altres menys. No pots obligar als corredors, a correr tots per igual.

A més si no tens suport de les dos entitats més gands del poble, és molt dificil que tinga exit i repercussió. Una entitat bancaria, reparteix caixes i paraigües. I diu que enguany ha fet una despessa molt grand i no ens pot ajudar. Que no han sobrat? Doncs nosaltres a partir d'ara tampoc lluirem la propaganda a les samarretes. "O d'aixó no t'enrecordes?" I l'altra entitat municipal. Que dir d'ell? Per a fer-se la foto a la presentació de l'acte, de seguida cabotada. Però a l'hora de demanar alguna cosa per a repartir en la bossa del corredor, ens donen........30 bolígraf. Impresionant. Després quant estava la camara de canal 9 i tv Almassora, si que estava pel mig per a figurar. Increible!!!
I el 31 vam despedir l'any, a la San Silvestre de Castelló. No mai l'havia correguda. M'ho vaig passar molt bé. Clar aquest tipus de cursa sempre t'ho passes bé. Mentre les "Ron Palido" anaven d'Indies. Una disfresa molt currada. Vicen i jo no ens vam quedar enrere amb l'originalitat. I ens vam disfresar de Zipi i Zape. Encara que hi haguera gent que no els coneixia. jeje. Com me sobraven dos disfrassos, els vaig deixar a Miguel i Rubén. i així,.......festa plena.

TEMPORADA DE SAN SILVESTRE

2008-12-28T13:11:00.004+01:00

Ja estem acavant un altre any. I el despedim de la forma que millor sabem. Corren. Ahir va tocar anar a la San Silvestre de Les Alqueries. Un altre any. I és que encara que hi ha molta gent, no sé disfrasa...hi hà premi econòmic i.....jo, estava allí amb la peluca roja, i un costipat de.....

El dia va començar pujant a Vilafranca. Patry i jo, per a vore si nevava. Però.....no. Ara fret si que va fer, si. I una vegada allí visitar la tenda, per si hi havia alguna oferta interesant. A la tornada cafenet a Ares del Maestre. 1 grau marcava el termometre del cotxe. I baixem cap a les Alqueries. A mitat camí, s'interesa Silvia, per si anem a participar a la San Silvestre, i ens pilla els pitrals, Gracies ;) Arrivem, en el temps justes d'escalfar, quatre músculs,......i a correr.

Després de la prova, un atac de tós ens obliga a tapar-no's fins les orelles. Joer, no podia ni parlar. :( I després..... de sopar de l'Alcria.

No vaig tindre temps de possar-me gel al genoll. I a mitat nit, vaig notar doloret.

Ara, sols queden les San Silvestre de Castelló. El 31 a les 19:00. I la San Silvestre d'Almassora. Que com és la primera, a vore com surt.....serà també a les 19:00 i la sortida estarà situada a l'avinguda Josep Ortiz. Davant l'esglesia del Crist. Al final, sols serà de 1.410 m., dels 3.900 m. d'un principi. Les raons: sols hi ha disponoblis 2 municipals al poble. Per a tallar els carrers. Realment estarem segur al poble, amb sols dos minicipals?

I un altra pregunteta: Si se tallent els carrers per a donar una volta, per que no se queden i donem dos voltes, i la fem més lluidora?

MÉS DE 10 ANYS DESPRÉS.....

2008-12-22T23:35:00.004+01:00

El divendres visita escolar, a vore als meus nebodets a l'actuació de nadal. Sols els volia vore a ells i al final veig tot, El Cascanueces complet i em trauen 2€, total per a que la sistella del sorteig se la quedara la madre...bueno ni m'enrecorde del nom.

El dissabte, rodadeta matinal. Desde l'Hospital de la Magdalena, fins Penyeta Roja i tornar. Amb Patry, qui venia de treballar. Per la vesprada, vaig al "ensayo". I al'acavar. Brindem amb cava i torrons: "Para que al año que viene, firmemos 40 o más fechas" (A vore si és veritat). A continuació, repartiment de les estrenes (el aguinaldo). Una caixa per a cada component i cos técnic. Amb tot el que porten normalment les caixes de nadal que reparteixen les empreses. No m'ho esperava, la veritat. I jo contentissim amb la meva caixa. Gracias Angel!!! ;)) I aprofite per a desitjar als components de la "Orquesta Salamandra" (qui se que alguns lleguin el blog) unes bones festes i millor any 2009.

El diumenge, m'alce promptet per a acudir a fer fotos a la II Cursa de muntanya "Tombatossals". Que surt des de Penyeta Roja. Ací vos deixe l'enllaç:

http://picasaweb.google.com/rovicons/IICursaDeMuntanyaTombatossals#

I com no a animar a Patry. Qui a la fí se va refer de la periostitis, i d'una caiguda. I va arrivar primera a Meta. Els detalls que els posse ella al seu blog. (que per això el te, jeje)

I avui, després de 10 anys.......m'he anat amb Patry i Nere(qui ja estava al Castellet esperant-nos) a TREPAR.

Agafe els empolcegats peus de gat de l'armari. Mareeee, pensava. En el temps que fa que no me les posse, no se ni si me vindrán.

Puja de primeres Nere. Després Patry i jo ho faig de segón.

Quina sensació més bona. Feia temps que no la sentia, l'estar a metres d'altura. Agafat amb les ungles de la mà d'una pedra, i amb la punteta dels peus d'una troset de roca. I els nervis d'arrivar dalt,....i ara he de baixar, jeje. Genial!!

Gracias Nere!!! A ver quando me volveis a secuestrar!!! :))))) por mi encantado, no pondré ninguna resistencia.

Sols puga penjaré alguna foto.

Que paseu tots bones festes de nadal!!!

NI MIG PLÉ, NI MIG BUIT

2008-12-17T18:09:00.005+01:00

Ni bé, ni mal. Avui era el primer dia que sortia a estirar les cames després de 19 dies de gimnàs i piscina, (sols). Que se me van fer eterns. Al final he fet el que me vaig propossar ahir. 38 min, de carrera continua. Però com donava voltes al parc de la piscina. Les he fet "progresives". Encara que m'he qedat en la sensació que hagura pogut fer més. La primera en 14 min. la segona en 13 i la tercera en 11. Amb la genollera (que estrany me trove amb ella). I ara estic amb la bosa de gel al genoll, no per que s'haga inflamat. Sino, per prevenció. I està de gelada. bbrrrrrrrr!!!!! En el fred que fà!!

Això és tot? I els sintomes?

No m'he notat cap molestia, ni durant, ni després de correr. Però això no vol dir rés. Fà un mes tampoc tenia molesties a les rodaes curtes, i després a Castellnovo, en 30 min..........

Així que esplaiet i amb bona lletra.

MIG PLÉ O MIG BUIT?

2008-12-16T18:50:00.004+01:00

Pot ser m'esperava un altra cosa de la visita avui al Dr. Trauma. No sé. Com me va dir que se podia curar amb tractament. Esperava em diguera que deuria de fer: una classe d'exercicis per a enfortir els quadriceps, o algún grup especific de músculs,...o algo així.

Després de mirar les radiografies. Verifica que tinc les rotules desplaçades. Sí, les dos. (jo veia la dreta igual, però ell és l'especialista). El que passa és que l'esquerra és la que està més desplaçada.

Escolta els dubtes que jo tenia i després m'aconsella que correga. (davant la meva sorpresa). Aixó sí, amb un ritme molt més suau del que estava acostumat. Als entrenaments amb genollera (la qual val un pastón). Supose que a més de protegir, també curarà....

I a les curses, me la puc llevar. Per a sentir-me millor.

Avui dimecres, tinc prevista la meva primera rodada en 19. Jo....er 19 dies sense correr. Ara ho penses i pareix una eternitat. Una rodada, vol dir: suau, poc de temps i per terra. Que no tinc ganes de tornar a sentir el doloret.

2008-12-11T19:20:00.002+01:00

El dimarts vaig anar al traumatòleg. Entre. Li estic explicant el que me passa, però veig que no me mirava. Pense: (m'estarà escoltant, o pasa de mí?). Quant acave d'explicar-li el que em passa, me diu que em lleve els pantalons i em xite a la llitera. Me diu que estire les cames i me possa la mà al genoll esquerre, apretant amb un dit al costat de la rotula. (te duele?) me pregunta. Li conteste un -Si- aguantant-me les llagrimes de dolor. AAAARRRRRGGGG!!!!! Quin mal! Després possa el dit a un altre lloc, també al costat de la rotula i me diu: (Por que ahora no te duele, ¿verdad?) Doncs, no. Ahí no em fa mal. Torna a possar el dit al primer lloc i me torna a preguntar. ¿És aquí donde te duele? -SÍ- Però si ja t'ho he dit abans, per que me tornes a possar el dit ahí?

DR. Trauma: "Está claro, eso parece ser una desviación de la rotula. Haremos radiografías, para asegurarnos, peró és una desviación."

Joeeer!! Després d'explicar-me a que és deguda la desviació, m'explica que te cura amb el tractament adequat. I veig que possa a la fulla 40 dies de baixa. Adeu Lliga Valencia!!! :(((

Ahir vaig anar a fer-me les plaques. I quant me les van donar, vaig anar a visitar al "meu metge de familia", i me diu que és cert. Compare les plaques amb unes que tenia del mateix genoll de fà 5 anys. (dec estar plenet de radio-activitat, juasjuas) I la desviació és més que evident. A més d'un xicotet desgast al femur. Joeer i aixó que soc jove, no?

Ara tranquilitat, i fer cas al Dr. Trauma. Que la meva intenció és correr per molts anys. ;)))

CAMINANTE NO HAY CAMINO, SE HACE CAMINO AL ANDAR

2008-12-09T16:07:00.007+01:00

Divendres 5: El millor,...tot. Lo pitjor,....rés. :)))

Dissabte 6: Intentant hidratar-me.

Diumenge 7: I Travesia del Desert de les Palmes. A les 8:00 estava al monasteri del desert. Allí estaven Teo, Ximo i Javier. D'ahí ens hi anem cap l'hospital de la Magdalena, amb cotxe. On, al punt de partida, ens estaven esperant Miguel i Fernando. El bon oratge i la bona companyia, és el que va presidir la travesia. Comencen tots junts i caminat. Però poc a poc, la gent que volia correr va adelantant. Encara que ens esperaven a les cimes, a Javi i a mí. Els dos que: l'un no volia i l'altre no podia correr.

El recorregut, te trams de Tombatossals i de la marató de Borriol. I parts, on jo no havia estat, ni havia entrenat mai.

Primer cim el Tossal Gros, ni m'enrecordava d'ell. Clar a Tombatossals de l'any passat, estava núvol i així no és possible vore rés. El recorregut el faig integrament amb Javi, amb el qui vaig tindre temps de parlar de quasi tot. Quant baixem a la cantera veiem molt de mobiment: ciclistes, altres corredors, als del running preparant la cursa...I quant enfilem cap al camp de golf ens trobem a Juan Carlos, Julia i Silvia, que ens acompanyaràn fins la baixada de Raca.

Al coll de Mancebo estaba situat el primer punt d'avituallament (Dos dies abans va anar Teo a portar garrafes d'aigua). Al que arrivem amb retart Javi i Jo. Ximo i Miguel ens esperen per a fer la pujada a Raca. Al cim ens esperen la resta. A la baixada, l'únic tram que fem corrén. Ja que és impossible no correr amb tant de désnivell. El genoll de moment, ni dolor, ni molesties.

De vegada en quant, se giraven per a preguntar-me com anava.

La pujada a Roca Blanca, molt exigent. (crec que aquest tram també és baixada a la marató de Borriol). A la pujada és Teo, qui se brinda a acompanyar-no's. Al cim ens esperaven la resta. Després d'una xicoteta baixada ens esperava El Morico. Quina pujada!!! La fem entre bufits, rises, suor,...Quant baixem al coll de la Mola, estàn Irene i la "chica rubia de coletas"(Laura). Ens tornem a avituallar, i com era ja tart decidim baixar cap al parking del monasteri i no pujar per les crestes. Allí estava l'avituallament estrela. Amb salaet, dolç, cerveseta fresqueta....i una xarraeta molt agradable. Que bé que ho va montar Teo, Felicitats!!!

A més el recorregut exigent i bonic. La veritat me va agradar molt. A vore quant se repeteix.

El meu genoll: per la vesprada me vaig possar gel (per prevenció), però ni me feia mal, ni tenia molesties. A vore que me diu el trauma.

Temps: 4:27 possició de la general,...però si no era cursa. Clar és que en el preparament que hi havia, sols faltava el pitral. Ja voldrien organitzador de curses, una organització tant completa.

COMPÀS D'ESPERA

2008-12-03T19:26:00.006+01:00

Aquest és el meu estat actual!!! Tic, tac, tic,tac....Esperant el proper dimart, quant tinc data amb el traumatoleg, per a vore l'abast de la lesió al genoll. Compàs d'espera en altres aspectes de la vida, també. I en espera, ja que aquest blog, per aquestes dates fà el seu primer aniversari. Un aniversari al que ha arrivat, gracies a tu. Ja que si haguera vist que les entrades sols eren meves, l'haguera deixat, però el vore, que hi ha gent que entreu, augmentant el nombre de visites. I gent qui deixeu els comentaris, me motiva per a seguir possant les tonteries que pense i coses que veig a les curses.Molt m'han canviat les coses en un any. He conegut a gent extraordinaria: tant els del foro de carreres de muntanya, (impossible nombrar-lo's a tots) però tots: bona gent, gentils, humils,....i que m'han ensenyat una montonada de coses, i el que em queda per adependre d'ells. Com no agraïr al "descobridor" d'aquest blog, Adrián, per ser el primer que em va afexir al seu blog, i així donar-ho a coneixer. Com he conegut gent que el llig i m'ha preguntat per coses que pose al blog, i la veritat, no deixa de sorprendrem. He trobat a una xicona, que m'ha tornat les ganes de saboretjar la vida, les curses, a gaudir de cada cosa que faig...li dec molt. Gracies Patry ;))

A tots els que deixeu els comentaris, com als que sols entreu i mireu les xorrades que posse. O les fotos que penje. Gracies i que dure un altre any!!!!

GAME OVER

2008-11-29T17:31:00.003+01:00

Doncs, sí. El joc s'ha acabat. S'acabat per al que queda d'any.

Al cap estava l'idea de fer la marató de Espadán. Però, no podrà ser. Ni tombatossal tampoc. L'any passat vaig tindre la possibilitat de fer aquestes dos curses, i gaudir-les. Ja que les dos son molt boniques i exigents. A més sols fer i acabar una marató ja te la seva recompensa.

Em fot, i em fot per que l'any passat, quant estava corrén la marató pensava: "que feïa ahí, i que l'any vinent, ni de conya tornaria". Però al dia següent ja pensava que enguany tenia que tornar a fer-la.

Bé com les coses venen,....com venen, i així hi ha que acceptar-les. El millor serà descansar el genoll, i pensar en el campeonat de la lliga valenciana, que comença el 1 de febrer. Mare, dos mesos sense correr :((

Potser siga conceqüencia, de la "canya" que li vaig donar al cos des d'el mes d'octubre fins el 9 de novembre. Sense haver estat rodat. Els mesos d'estiu vaig estar practicament parat. I sols vaig començar a rodar la darrera setmana de setembre. O que és hora de canviar el calçat com bé m'ha aconsellat Ezequiel "sobrino", ja que tenen prou kms. els pobres.

Avui, dissabte 29. Estava inscrit per a fer la I marxa de muntanya de Castellnovo. També ho estava per al passat diumenge a la marxa de Benicàssim, però la setmana passada vaig tindre més coneixement, i no vaig anar. Avui,....sí.

"Madrugón". A les 7.30 tenia que estar a La Vall d'Uixó, on pujaria amb els xics d'Ezequiel: Vicent, Benjamín amb qui rodaria i Ezequiel "sobrino" qui s'emportaria la victória ambsoluta.

Faig l'escalfament amb ells, i durant l'escalfament me note uns xicotets calambres al bessó "gemelo" esquere. El del genoll fotut. Però que no passen a més. Comença la cursa, Benja i jo ens possem dels primers, i deixe que siga ell qui porte el ritme ( si el porta molt fort, aniré a la meva). Anem a un ritmet prou tranquil, i fins i tot parem en alguna pujada, les quals no erem molt pronunciades, i que son algunes, per on passa la marató d'Espadán.

Quant portava uns 5 kms. en plena ascenció, me note el doloret al genoll. I decidisc parar-me de seguida. O tenia clar. Si sentia alguna cosa, per debil que fora....Així que decidisc seguir caminant, fins trobar a Ezequiel, i baixar-me amb ell. Quasi on estava, m'alcança Mahesh, i després de preguntar-me que me passa, m'ofereix gentilment la seva xaqueta. Moltes gracies, ja que estava començant a gelar-me, per aixó estava trotant eixe tram. Quant veig a Ezequiel, me pregunta com estic, li ho dic, i m'aconsella que baixe amb el seu cotxe, amb un altre xic murcià, amb problemes al nervi ciàtic.

A falta de visitar al metge el dilluns. Ja m'he castigat en vore les carreres i no correr-les fins el proper any. Bé, alguna San Silvestre faré, però curta.

PAS A PAS

2008-11-25T13:30:00.001+01:00

Després d'uns dies al "dique sec", per a recuperar el genoll. On sols he fet gimnàs i piscina. Avui tocava trotar un poc.

Així que me posse les sabatilles per a correr, dotze dies després de l'última vegada, i m'en vaig al parc de la piscina d'Almassora.

Bones sensacions. Ja que al principi, estava més pendent del genoll que de correr. Però poco a poc he anat agafant confiança. I també pas a pas me trobava millor. Al final 40 min. per terra i gespa.

Així que després d'estirar i comprovar que no tenia molestia post-entrenament, me he decidit a correr la carrera de muntany de Castellnovo. Però aixó si, me la agafaré amb més calma que qualsevol altra cursa.

PARÓ TÈCNIC

2008-11-18T12:13:00.006+01:00

Dilluns 10: 30 min. de c.c. per gespa. Per a recuperar del diumenge. Cap molestia.

Dimarts 11: 45 min. de c.c., r. m. per asfalt. Cap molestia

Dimecres 12: descans, tocava futbol. Quant s'acava el partit, m'alce, i me note un doloret al genoll, (a la part de davant, al costat del lligament rotulià, però a l'interior). Pense que seria el fret. El diumenge anterior, també ho vaig notar. No li done més importancia.

Dijous 13: rodada llarga. 1 h. I poc més. Quant portava l'hora, me note un altra volta les molesties al genoll. Quant fins entonces no havia notat rés. Així que decidisc tornar a casa, quasi caminant. I decidisc descansar el divendres.

Dissabte 15: Agafem la bici, Patry i jo. I amb la furgo, anem fins a la Magdalena. La idea era de pujar fins la pista de Bruno, per l'asfalt i després per la pista fins les antenes, i alguna volteta més. Per a fer un total de 3 á 4 horetes. Als pocs metres, me diu Patry:"No te lo creerás!" Si, s'havia punxat la roda. Decidis tornar a la furgo i pujar fins la pista, i fer-la trotant. Jo, continue amb la bici. Anaven passant els km. i bé, a pessar del temps que feia que no afagava la bici. Però als 15 min. comence a notarme el mateix dolor dels dies anterior. A dures penes continue, però amb més ganes que passe Patry amb la furgo i carregar-la, que de continuar. Quant arriva a la meva altura, parem i fem l'intercanvi. Ella pilla la bici i jo la furgo. En aquestos moments de pense en lo pitjor. Ja que és el genoll esquere, i és el que tinc el menisc fotut.

Diumenge 16: Ens costa alçar-mo's, ja que la nit anterior va haver festa. Les bodes d'argent d'una tia. I vam acavar tardet. Així que, agafe la bici i decidisc fer: Almassora- Castelló (ronda sur)- Grao - Benicàssim. Tot plà per a no forçar el genoll.

Jo amb la bici, Patry amb els patins. Però com és tart. Ella agafa el cotxe. I menys mal que agafa el cotxe. Quant portava mig horete, me note un altra vegada el dolor. Li cride i passa a per mi, quasi al Grao.

Ahir, vaig anar al "metge de familia", i me diu que tinc. Inflamació d'un lligament creua. Si tinguerem una resonancia, ho sabriem en exactitut. En principi no és greu, peró deuria de parar 10 dies. I prendrem un anti-inflamatori.

Conclusió: la marxa de Benicàssim la faré caminant. :(( la podria correr, però podria empitjorar la cosa i pedrem la marató de Espadán. Així que a descansar. I a vore si se recupera la cosa.

Ara sols puc fer natació i algo de gimnàs, i trotar molt suau per gespa, encara que açó últim, no se com se fà. jeje.

Realment, me pensava que podria ser sigut pitjor.

QUE CON ESTE LIBRO MEJORES TUS MARCAS. CON SIMPATIA. fdo: ABEL ANTÓN

2008-11-10T20:44:00.006+01:00

Aquesta és la dedicatoria, que me va possar Abel Antón, el dissabte quant vaig anar a replegar el dorsal. I no és que portarà el llibre damunt, el tenia al cotxe i quant m'ho va dir celtic, (me van faltar cames per anar a buscar-ho). Me va fer gracia la dedicatoria. Així que ja tinc titol per a la crónica de la XXV mitja marató de Castelló.

La veritat és que anava sense pressió alguna. Intentaré rebaixar del temps que tenia, 1:26:49 en la de Vila-real d'enguany. Sino, que era lo més segur. A rebaixar 1:31:11 de l'any passat en la mateixa prova. Que era més factible. Peró el dia d'abans de la cursa pense que podria provar de anar un poc més rapit. A vore com anirà la cosa. No sé, no se :S

Abans de la cursa, vaig quatre vegades.....(a parlar amb roca), per dir-ho més fí. (Tinc molt de dolor a l'estomag). La darrera vegada, a les piscines. On estic 20 mins. fent qua. Menys mal, que tinc una xicona que val el seu pés en or. I me duu la motxila per a canviar-me i poder escalfar. :)))

A la sortida me posse amb Sergio i decidisc anar amb ell i un grup que volien anar a 4. Queeee? Pense que seria el millor anar a 4'05 i després ja vorem. Però,...vaig en ells. El primer km a 3'52, massa rapid. Així anem passant els kms., entre els 3'50 i 3'59 el km. Al passar per Maria Agustina, una passada. De lluny ja senties a la gent donar anims. I quant t'apropes, veig a Ezequiel i la dona,...a Patry,...a ma Mare i Jorge....Uy!! que fan ací. Je, je. Quina alegria que estiguen.

Al primer control, KAOS. Sí, en el grup, anavem uns 20 correders i quant arrivem al control, just després d'una curva, sols hi ha tres persones per a donar aigua. El que surt, que un repartidor ha de repartir a 6 corredors +o-, ens decimes de segón. Resultat que la majoria no pillem aigua. Sort que triunfa el companyerisme i ens rapartim, la pòca que pillem.

Després, hi ha una lleugera baixada fins el km. 10, on podies "descansar" les cames.

Faig la primera volta a 41:23. I pense que si aguante el ritme, que portavem els tres que quedavem al grup podria baixar la marca. Però..... podria?

Fins el km. 15 pensava que si. Ja que seguia marxant a 3'54. Però al 16, m'agafa un dolor al estomag, (ja la tenim) a 4'11. UUFFFFFFFF!!! Me planeja el "fantasma" de l'any passat. Quant anava clavant els temps, i del 4 al 5 m'en vaig 40 seg. cap amunt. Però me refaig al 17, á 3'55. Però encara tenia mal-estar. Així que encara tinc més ganes d'acabar.

Al final 1:22:46 83 de la general i 36 senior. a 3'55.

Objectiu més que superat. I més content que unes pasques. jeje. Així que Abel, si que m'haurà ajudat el llibre, sí.

A l'arrivada m'esperaven: ma Mare, Jorge i Patry, per a donar-me una gran abraçada(com els teletubbies).

Ara a descansar d'asfalt, fins.......alguna San Silvestre, crec!

I a preparar Benicàssim i la Marató d'Espadà.

Gracies a Julia i Juanma per les fotos. :)))

PUJADA AL PIC DEL REMEDIO

2008-11-02T23:12:00.004+01:00

Avui diumenge 2 de novembre tocava a Chelva (Valencia). La pujada al pic del Remedio.

Era la primera vegada que s'organitzava aquesta cursa de muntanya, i la veritat, ha estat bé organitzada. El corredor sols tenia que preocupar-se de correr, ja que hi havia cintes per tot el recorregut, a tots els encruaments cartells de colors vistósos, amb la direcció ha seguir. L'únic però que jo he trovat ha segut, a les dutxes, on l'aigua estava gelada. I amb le fret que feia, com que no fa molta gracia. A més ens ha fet fret desde que hem arrivat a Chelva. És a dir el cos estava ja gelat, i el que menys desitjes, és dutxar-te amb aigua gelada.

Com portava tot el mes, amb curses tots els caps de setmana i forçant, decidisc acompanyar a Patry. Comencem la cursa, i Oscar (dels Xibecatrail) be amb nosaltres. A la mateixa linea de sortida, ens informen que han allargat la cursa amb 4 kms. , per a evitar tapons a la pujada. La Primera pujada, era al Pic del Remedio. Fins a l'ermita, la gent conservadora, i com no se podia adelantar, ja que la senda era estreta, decidim seguir com estem. Desde l'ermita fins al pic un desnivell del 33% quasi rés. Amb llocs on tenies que pujar, com si escalares.

La baixada una pista. Que s'allarga fins la seguent pujada, la qual no era molt pronunciada. Seguim amb uns 7 kms. de baixada.

A partir d'ahi, Patry no se trova molt bé e intente animar-la. Son 6 kms. on quasi anem caminat. I és que estava refredada, i clar, aixó afecta al estat físic. Peró a la darrera pujada, crec que la més dura, se refá. I arrivem com si estiguerem fent series a meta.

Ens costa 2:44:06, jo el 88 de la general i el 61 senior, que poc importava. El que importava era la seva possició.

I després dinar al restaurant Neutral de Chelva, amb bona companyia: Ezequiel, la dona, una parella amiga, Carles, Ramón Patry i un servidor.

QUIN DOLOR DE CAMES!!!!!!!!!!

2008-10-26T23:41:00.005+01:00

El dissabte 25 d'octubre, vaig estar a la IV Marxa de muntanya de Vilafamés. Una cursa, molt corredora, més que canyera. La primera baixada, un perill. Un camí adoquinat, que amb l'humitat i que encara estava fosc, era molt perillós.

Després d'unes quantes pistes, i sendes (per les quals, me perc per primera vegada). Baixem fins un barranc. I enfilem una pujada que dona por, però és molt curteta. Dalt; Patry(fent fotos), Irene (que finalment, no era de la partida), Ezequiel,..i cia. Continue pujant per una pista, fins un encreuament. Ezquerra o dreta? No està senyalitzat i no veig cap cinta. Sort, que a pocs segons portava a un xic del poble i me indica per on seguir.

Seguim pujant, cap les antenes. En una de tantes me gire, i veig la muntanya que se puja en la volta al terme de Sant Joan de Moró. El Mollet (gracias Miguel, por recordarme el nombre, en la post-carrera). La baixada, no és molt pessada, peró el primer tram te molta pedra solta i vaig en por, m'adelanten alguns corredors. Peró no faig cas. Tinc les cames cansades, i no vulc forçar-les. Més que res per que no puc anar a més del que vaig. La baixada se me fa eterna.

L'última pujada, no és molt forta, peró les cames no me responen com cal, fins i tot Ximo, que estava fent fotos, m'ho nota. Li pregunte quant queda i seguisc, cap a dalt. On estava el tercer avituallament, a 3 km. de meta ¿? Crec que haguera sigut millor, abanç de la pujada. La baixada, complicadeta en llocs puntuals i bonica en la seva majoria. Que te porta a una pista, que passa en mig d'un pinar. Passes pel costat d'una ermita, i enfiles un carrer que te du al poble. On al darrer cantó està Patry fent fotos. I recta final.

2:08:37 El 16 de la general i 13 de la meva categoria.

La veritat, content amb el resultat de la carrera, però no puc dir el mateix de les sensacins que vaig tindre. Vaig acabar amb dolor a les cames, que encara avui en tinc. :( Segons Ezequiel: "com no vols que te faguen mal, si no entrenes?" :S

Gracies a Patry, Ximo, Juanma i Vicent per les fotos.

A PERFECT DAY

2008-10-19T23:16:00.008+02:00

El dia començava amb la feina que comporta l'ajuda a organitzar la cursa popular d'Almassora. A les 12 l'esmorzar-dinar, del qual poc vaig menjar, ja que volia menjar "bé" a casa.

A les 5, ja estava al recinte fester, on se donaria la sortida, per a ajudar en les curses dels més menuts. I a les 5.30, a canviar-me i a escalfar. Poc abans de la sortida me encontre amb Sergio. Ens situem a primera linea de sortida. (l'any passat estava per mitat i me va costar agafar el ritme). En la mateixa linea de sortida, me dona uns consells molt utils per al transcurs de la cursa. I és que un 10.000 és molt "matador"!! El millor: "si t'adelanta algú, tu ni càs. Tu ves a la teva"

La sortida molta rapida. Pels primers carrers d'Almassora, massa rapid. Però de seguida, ens acomodem al ritme que teniem que portar. Els altres passos pels punts quilometrics, s'encarregava Segio de controlar-los. Quant anavem bé, seguiem igual, però quant baixavem el ritme, s'encarrega ell de tirar-me. Jo concentrat tota la cursa. El pas pel 5.000 a 18:40 (crec). La tornada se me fá més amena, i aixó que el circuït, ho torne a dir no m'agradava gens. A més ens plovia des de que van deixar el poble.

Anem abançant kms. i ni se a quin temps anem, però vaig molt a gust, i comode. I es que tirdre al costat, una persona que sap portar-te fa molt de bé. A la molineta està el km. 8, i Sergio m'incita a canviar el ritme. Ho fem però, no molt fort. Preferisc canviar-ho a l'últim.

Al cantó de la plaça del Rei En Jaume, està el meu cunyat Dani, qui m'ha substituït per a que jo puga correr. Me mire el rellotge i veig que estava 10 seg. millorant el temps que m'havia plantejat a la passada per eixe lloc. I aixó em dona força extra per a tornar a fer un canvi. (Pareixia posseït) No sé exactament a quant faig el darrer km. però, arrive a la recta final, un pel cansat. Però, com m'ha dit Angel abans de la cursa: "el correr al teu poble, te dona una força extra". I així és, entre que ja veus l'arc, els crits d'anims de: de familiars i coneguts...alce la vista i veig al crono 37:3...algo i me fique auforic. Fins el punt que faig un vot, com si un gol cel.lebrara, a l'entrada a meta.

A la fí faig el 10.000 d'Almassora en un temps de 37:47, el 49 de la general i 31 senior. 53 segons menys que l'any passat.

Vaig en busca de la familia, i espere l'entrada de Patry i son pare que ho fan en 53 min.

Després com no m'esperava cap trofeu, s'en van els meus pares i Patry, i em quede a l'entrega. On me quede sorprés quant veig que criden, com a tercer local al que jo havia adelantat al darrer km. Així que, poc després me cridem a mí com a segon local. Davant la meva alegria i sorpresa al mateix temps. Ja que és la meva primera copa que guanye, des de que fà apenes 2 anys me van incitar a entrar en aquest mon, de les curses populars.

60 curses realitzades i quasi 1.000 quilometres recorreguts, i me trove per sorpresa amb la copa, com a segón local.

Ací vos deixe l'enllaç a les fotos del 10.000 d'Almassora.

P.D.: MOLTISSIMES GRACIES SERGIO!!!!

P.D.D.: I gracies a Noemi, Dani i Luis per les fotos.

El diumenge, per a estirar les cames, jeje. Irene, Miguel, José, Patry i Jo, hem entrenat la marxa de novembre. Vore crónica de l'entrene: Miguel

2008-10-14T19:18:00.000+02:00

III Nocturna de la temporada

2008-10-11T14:13:00.004+02:00

La de Sant Mateu, la forera i aquesta. M'està agradant açó de fer nocturnes, jeje.

El divendres a la nit, tocava a La Nocturna del Roser a L'Alcúdia (la Vall d'Uixó). Una cursa molt canyera i divertida, ja que son carrers estrets, puja/baixa, i no molt ben il.luminat el barri. Però m'ho vaig passar molt bé.

A les 7 de la vesprada arreplege a Patry i son pare. Quant anem a pels dorsals, xarla forera com a quasi totes les curses.

Me situe a segona fila a la sortida. A primera, tot l'equip de la Vall que se disputarà guanyar-la. Però poc abans de la sortida, se me possen dos davant que la fan a pas de tortuga, i els de darrere espentejant. Quin agobio!!! (peró si al cantó, tenim que frenar-no's. No val la pena).

La cursa son tres voltes a un circuït d'uns 2.000 m. més o menys. Per carrers estrets, amb pujades i baixades de fortes a molt fortes, amb molt de públic animant.

La pujada final, molt canyera. La primera volta: bé, però a la segona:....no sé ni com la vaig pujar. A la tercera, sí perque ja saps que s'acaba i fas un sobre-esforç final.

Quant acabe, me posse a un cantó esperant al pare de Patry. poc després venen els dos.

Després ens hi anem a menjar "empedrao", que repartia l'organització. Café, dolços i copa. Ens sentem amb Teo i la seva dona, qui ens parla de la eva aventura de l'Alfondeguilla-Javalambre.

22:22 la meva marca. Content de vistes al 10.00 d'Almassora del dissabte que vé.

TINC SOOOON!!!!!!

2008-10-06T13:36:00.006+02:00

Després d'estar tota la nit, de bolo a Sant Joan de Moró. Acabavem replegant a les 7.15. Me dirigueix a La Vall, a fer la VIII Fons de la Tardor. Una proba que l'any passat ja tenia ganes de fer-la però no vaig poder. :( A més l'any passat era un poc més atractiva ja que se tenia que pujar Pipa. Per als participants de la Copa d'Espanya.

Entre a la pista d'atletisme a les 8, i sentats en un banc aguantant l'aire gelat: Roberto, Efrén, Pepe i Kike. (que matiners, pense) Quant vaig a pel dorsal veig que no estic a la llista :( però m'ho solventen de seguida :) i córrec amb el dorsal 315.

La sortida la faig amb Roberto que accedis a "agafar unes cuantes possicions, més avançades". Comence tranquil, molt tranquil. Ja que sé, que la proba és dura. I moltes forçes no és que jo en tinga. Una volteta pel riu, on faig un comentari amb Patri, (sino me trobe bé, tinc pensat correr amb ella) Sino me deixa enrere, clar!! :S

La primera pujada pareix mai arrivar dalt de tot. Se fa molt llarga. Però, com és el terreny al que millor m'adapte. La faig tota trotant. Tota fins la senda. El tram final que és el més dur. On pujavem en filera india i "ofegant-mo's". Dalt de tot me diuen, que la muntanya que hi ha a la dreta amb una antena la tenim que pujar.

A la baixada...."perill" quina baixada, més canyera. Després m'entere que, a la volta al terme; se puja i se baixa per ahí mateix. :)) Ja tinc ganes de fer-la també.

La segona pujada és més curta, però també intensa. No tant però també és dura. Després una baixada que pareix no acabar mai. Allí me passa Segarra i m'indica el que ens queda. Una pujadeta fins una font on hi ha avituallament, respires un poquet, (no rés) i cap a dalt una pujada que te fa l'impresió que sempre estas al mateix lloc. Molta "S". Ahí me note ja un poc cansat.

Després a la baixada, practicament per pista, se me fa eterna. El cap el tenia fresquet, però les cames cada volta me responien menys. Al tram del barranc comencen els calambres, i les pujades de "genelos". Sols pense en arrivar quant antes, i en dormir. Quina son que tinc!!!

Quant aplega a meta: 2:11:00 Allí, Ezequiel m'informa que Patry va la segona. :)

Després una dutxeta; una cerveseta i un poc de picoteo del que ens habien preparat. Amb un posterior cafenet al Refugi de l'Alfondeguilla.

Ah, si a les 5 de la vesprada, a zzzzzzzzzzzz........

SENSE VACANCES

2008-09-10T19:49:00.006+02:00

A vore si m'en recorde d'actualitzar.

A la fí, res de vacances. Bueno, sí, un dia. Juas,juas.

Un estiu atípic. On cap propòsit, és va poder realitzar. (Ni; Carrós de Foc, Cavalls de vent, ni visita a Tor (lleida), ni pujada a Sort, ni.......vale tio que me farás plorar.

No s'ha pogut fer res d'açò, ja que me passat l'estiu "on the road", jeje, si com el Rolling Stones. Però ells van en un jet i jo anava en un camió mig.....

Però, vaig trobar un huequet per a fer alguna carrereta d'estiu.

Dos nocturnes; la de Sant Mateu, bona organització i millor ambient el que se va viure. . Crec que tots recordareu la marxa, ja que en ella, se va poder vore el far de Finisterre (o el meu frontal, para risa de alguno de los presentes) I la nocturna forera. En la que vam pujar al Castell de Montornés, a un ritme endiablat. I és que tirant Berto i Angel, la velocitat està garantida. Després un agradable sopar, al restaurant del castell, on teniem una taula previament reservada per Ritxi.

El 16 d'agost, la visita a Paüls per a realitzar la cursa de Sant Roc. L'any passat ja me va encantar i enguany, no podia faltar a aquesta cursa. I aixó que a la nit anterior estava en Morella, i sense dormir. I al dia següent a traballar. Quines locures!!! Aixó perque encara som jovens, juas,juas.

El dia 27 d'agost, vaig anar a Serra d'Engarcerán. La carrera millor del que m'esperava. Després de tants dies sense entrenar. I es que ja ho diuen: el millor entrenament és un bon descans. O no era així?

5 de setembre- Volta a peu a Puçol. Li tenia ganes a la cursa. A més es curteta i tot el recorregut amb sombra. Però quina humitat que hi habia,......quina calor vam passar....a la fí 18'17'. 9 segons meny que l'any passat. Però me quede amb les bones sensacions. Encara que reconec que me vaig passar un poc al primer km. Quant puja penjar la foto, ho compendrà més d'un.

El Diumenge tocava Figueroles. La Cursa Ibérica.

Me va eixir una bona cursa, però encara se me nota que me falta fons. Als darrers kms. m'ofegava. Però encara així, estic content amb el resultat. 1:27

Doncs açò han sigut unes pinzellades del meu atípic estiu. Atípic, perque me l'he passat treballant, encompter de disfrutar-lo. Però bé, l'any que ve serà.

A vore si done més continuitat al blog, que el meu temps s'ha tornat car i escas. ;)

DE VACANCES !!!!!!

2008-07-16T15:52:00.004+02:00

Com son vacances i no tinc molt de temps per a passar-me pel pc, i actualitzar.........i com, a més de corredors populars també tenim vida, més enllà de les curses........joer quin embolic, no sé ni jo el que estic dient,,,,serà la calor que fà?....serà....serà.
Bé, vos deixe en dos cançonetes, fins que tinga temps per a actualitzar, i contar com va l'estiu, els entrenes, les eixidetes (diurnes i nocturnes)jeje......val, també les curses que se puguen fer aquest estiu.
Per cert, la darrera la Marxa al Bartolo. Molt bon temps i millor classificació. Rebaixant 30 min. la marca de l'any passat. La qual era facil de rebaixar, ja que vaig arribar tard. Juas,juas.
Els meus vots per a la cançò de l'estiu:
11 punts, per a una cançò que ja te alguns mesos. Es de LA CASA AZUL. I si ens haguera representat a Eurovisió haguerem guanyat, com a l'Eurocopa!!!

I amb 12 punts, per a un altra cançonete, guapa, guapa. No se possa a cap xiringuito de platja, ni al garito de moda, encara que hi ha un a Benicàssim que pot ser la possen.....

Ni Bisbal, ni regeaton, ni les tonteries dels darrers any, en guanys se porta THE TING TINGS.
Espere les vostres votacions i si no voleu votar,..........i que me dieu del balls, una pasada.
Per cert als dos grups els podrem vore al FIB d'enguany. Una llastima que siga tan cara l'entrada. Per a un any que no vaig.......:(((((((

2008-06-17T23:24:00.003+02:00

En breu la crónica de la cursa del 14-15 de juny. Fins entonces, a vore les fotos.
http://picasaweb.google.com/rovicons/100KmEn24H
http://picasaweb.google.com/juliangarridog

SÍ, SÍ, SÍ NOS VAMOS A MADRID!!!

2008-06-11T19:48:00.011+02:00

Bueno ja quasi està tot preparat per a la cita del proper cap de setmana, a Madrid. O Madriz.

Serà la primera intentona de realitzar 100 km. de manera consecutiva.

El dissabte, a les 12 del mig dia a Colmenar Viejo, és donarà la sortida del 100 km. en 24 h. I ahí estaràn, "Dios mediante". Patrypodium, i un servidor, que de podium........sols els veig a l'entrega de trofeus. jeje.

Encara que com no és competitiva, no hi ha més objectiu que l'arribada final a la meta, abans de les 12 del mig dia del diumenge 15.

La idea, és sortir amb poc. El cinturó amb: aigua, comped, algo solit, calcetins...i poc més. Parar a Colmenar per a canviar els calcetins i repostar energies. Després a Tres Cantos: sopar, i si se tercia (duxa i canvi de sabatilles). La darrera parada la farem a San Sebastián de los Reyes. Ací, ja és una pura incognita el que se farà. Ja que també és una incognita en quines condicions s'harrivarà.

Pues eso. Que ganes si que hi han però... són 100 kms. i sols tinc 3 maratons fetes. Per cert, si aquesta surt bé. Ja hi ha objectiu segur al 2009. Els 101 de Ronda. Que sortirà?

No se lo pierdan. La semana que viene, actualizamos, con el resultado final de esta história.

P.D.: últimament sols faig que p.d. Ja estàn les classificacions del II Trofeu de la Diputació de Carreres de Muntanya. I, encara que sé que ha sigut, ocasional i circunstancial, (a conseqüencia de lesions i l'apretat calendari) Tinc Que cel.lebrar que estic en la 8ª posició, amb 128 punts. Acabant així en el top ten. Quant l'any passat vaig acabar en la 52ª posició. :)))

DR. JEKYLL & MR. HYDE

2008-06-09T11:12:00.005+02:00

No me pareix exagerat el títol. Ja que, la diferéncia entre: el patiment dels primers kms. de la cursa i les bones sensacions al acabar-la, hi ha un món.

El divendres, me gitava, a les 3.15. Després de vindre d'una boda. En la qual, com a bon deportista, no vaig veure. Bueno, alguna cerveseta va caure. jeje. I a les 5.15 me despertava, vaig començar a preparar-me les coses per acudir, a la IX Volta al Terme Sant Joan de Moró Petjada 2008. On l'objectiu principal era, intentar rebaixar les 2h. o el temps de l'any anterior (2:02).

En el cotxe mal-estar general: gonia, mareig,...Vamos que no estaba mi cuerpo para trotes. I jo "plorant-li's" a Efrén i Kike.

Comença la cursa, amb una volteta pel poble. I sols eixir als camins rurals, ja note la fatiga de la nit anterior. Al xafar, no articulava la planta del peu, sino que la portava riguida (com si encara portara les sabates). Poc a poc la gent anava adelantant-me i per uns moment vaig pensar, que el millor seria, ja que estava prop del poble, tornar-me'n. Però al mateix temps volia, com no acabar, encara que fora a gates. Tenia la sensació de anar menys que caminant.

Va ser, tocar la primera senda amb un poc de desnivell, (sobre el km. 5 ó 6), i canviar-me totes les sensacions. A la senda, comence a avançar posicions. I quant me done conter ja estic al cim

del Tossal del Mollet. A la baixada, me posse a baixar sense la meva típica por. Fins que un correrdor, se me possa davant i ens fa un tapo d'uns 5 corredor. (home, si veus que te damanent pas, cedis-lo).

A la següent pujada, me sentia millor que a la primera. Val, que era més curta, però no menys intensa. I seguisc avançant. Al 12 agafe a Julio. I al 13 a Sergio. Rodem junts fins al control. Però com diu ell. Me van possar un coent al....

La pujada al Tossal Blanc, és més curta i menys intensa, però, amb el que portes a les esquenes se fà un poc pessada. Però a mi, pareixia no importat-me. A la baixada, vaig disfrutar molt per la part de la senda. I quant estas arrivant al poble. On l'any passat se me va fer in-acavable. Enguany se me va fer fins i tot curt. Canvi de sensacions.

A la fí arrive a meta, amb un temps de 1h 53' 42''. En la possició 24 a la classificació de la petjada 2008. Encara que quant me vaig sentar per a llevar-me el xip, un fort dolor, se em va possar dels genolls cap per a baix. I no podia ni alçar-me.

Després xarradeta, post-carrera i ací vos pose l'enllaç a unes fotos de Petjada 2008, gentilesa de...(no ho vol dir, encara)jeje

Però la jornada, no acabava ací. Per la vesprada, vaig acompanyar a Patry i Adrián, a Altura a fer la Pujada a Cova Santa. També vam pujar amb, Feli, Enrique, Miguel.... On hi ha que resaltar, la vistoria de Patry, campiona absoluta, i va rebaixar el seu temps personal, a la proba en 9 min. Enrique, ens va ensenyar la seva gracia, amb el micro. Ens va fer de speaker, quant la gent escalfava. I la veritat va fer més ameno, aquest moment. Quines rises!!! I destacar la feïna de l'organització. Molt atents en tot moment. A mí, me van donar "via liure" per a acompanyar la cursa amb el cotxe i poder parar-me on vulguera, per a fer les fotos. Qui, quant puja Patry les penjarà.
A l'entrega de trofeus, una festa. Dos copes, per al grup: Patry 1ª general i Feli 3ª veterana. A Kike, una borsa perla seva feïna de speaker, i a mí un altra fer fer el reportatge de la Subida a Cueva Santa.
Al sopar, un altra festa. Entrepà gelat amb picoteo, beguda variada, postre i gelat (amb una forta ovació, per a l'organització). I després un xicotet bailoteo.

RETORN A L'ASFALT

2008-06-02T21:44:00.008+02:00

Després de tres mesos i dotze dies. Set curses de muntanya i dos frustades. La mitja marató de Vila-real, va ser l'elegida per a la meva tornada a l'asfalt.

L'any passat ja la vaig correr amb un temps de 1:32:42.

Aquest any, amb un nou recorregut, més urbà, que l'anterior.

A la sortida, veig a José Alberto (el companys de la marató), i decidim fer-la junts per a baixar de 1h.30.

Els primers kms. a 3:50, 3:57, 4:00, "massa ràpids". Després decidisc afluxar un poc més. "La carrera important és el dissabte a Sant Joan de Moró, La Petjada". Poc després, un altre corredor, se me possa al costat i me pregunta pel temps a fer. S'en ve en mi.

Del recorregut; per l'aviguda França, se fà un poc pessat per la calor i perque és una avinguda molt llarga. Sobretot a la segona volta. Pels carrers del mig de Vila-real. se corria molt agust, amb sombreta i bon estar.

Al kms. 15 decidisc canviar el ritme i avance possicions. A l'altura del cines Sucre, me moria de set!!. Però quedava poc.

Al final, la meva classificació, se va quedar en un temps de, 1:26:46 (6 min. menys que l'any passat), en la possició 50. Per la qual cosa me van regalar una gorra. jeje.

P.D.: Estava tant content amb el transcurs de la mitja`, que no vaig caure en que havia aconseguit una marca personal, en aquesta distancia. I avui anotant el temps fet he vist que l'anterior la tenia en 1:27:16 de la mitja de Benicàssim, al gener passat. Així que l'he rebaixat en 30 segons. Quina ALEGRIA!!! (pose l'original, no la maquineta. Que aquesta mola més;))

II MARATÓ DE MUNTANYA A BORRIOL

2008-05-26T20:47:00.009+02:00

El passat diumenge 25 de maig és cel.lebrà a Borriol la II Maratò de Muntanya. 42 kms. amb un desnivell positiu de 2.450 m. quasi rés!!. La pujada al Castell (la primera pujada), ja t'indica a quin tipus de carrera has arribat. Molt dura i exigent. Tots avancem en filera. I el cos s'escalfa de seguida. A la baixada i següent pujada ja espoden agafar possicions, més avançades. La baixada a la pedra, genial. En la pujada a les antenes, se me posa un xic al costat i comença a parlar-me, sobre: la marató, altres curses,...Es Ricard Verge, un català untra-fondista, (ho sé per que m'ho va dir Miquel (cxm). Els tres vam fer la pujada fins les antenes junts, parlant "pareixia un entrenament, jeje". Dalt a les antenes, no se veia rés, en el paissatge tan bonic que devia de vores....

A l'arrivada al control de la Pobla m'adone, que els genolls me fant molt de mal, a conseqüencia de les baixades tan técniques que havia passat. Era a partir d'ací, on me sonava més el recorregut, ja que el dia anterior, vaig estar mirant-lo.

La Pujada al morico....genial, mira que vaig disfrutar!!! A la baixada....un infern!!! (foto). Una baixada de roques, que donen molt de respete. Hi havia punts on baixavem a quatre potes. Poc després se possa a ploure. Un aigua que, poc a poc, se converteix en pedre. (sort que porte la gorra de lona, jeje, que la pedra fa mal) En la següent baixada, rellisque fins a tres vegades. Donant passos de ballarina. Quina risa!!!

Al control de collado, m'indiquen que vaig el 15. -"Eh?". -"Que esperaves estar més avant?". Nooo, però que xulo que és anar tant avant. :)) Aixó me dona més forçes. A més me diuen que fins el moment era l'únic corredor amb el pitral. Pitral que poc després me cauria.

Just avanç d'arrivar al següent control, l'aigua a faga més força. Però els ànim que d'allí venien me donen més forçes per a pujar a Raca.

Quina pujada!!! Comences, suavet. Però després una paret de roca se te planta al davant. Es una pujada molt dura. Però com no veia a més de 15/20 metres, pensava que ja arrivaré a dalt, on, no es veia rés. A la baixada el de la foto d'ací dalt se m'en va i no puc seguir-lo. A la pujada del camí llovera, anava que ni m'ho creia, portaria uns 37/38 kms. i seguia corren, quina bona sensació que tenia.

A la darrera baixada adelante a Ramon Batalla. Qui estava un poc tocaet. Ens donem anims mutus i seguisc cap al poble.

A l'arrivada, ja se pot vore. Tot alegria. He fet un bon temps, molt millor del que m'esperava (però no el vaig a fer públic......)La pluja que a la mim me va fastidiar, avui com si res.

I després estaven Patri i Sergio, els quals me van donar sendes abraçades, que un poc més me fan plorar.

Molt bonica la carrera, espere l'any vinent tornar a repetir-la, però amb millor oratge, que els paissatges valen la pena.

14 de la general amb un temps de 5:25:45, i una molt bona sensació. Se pot vore en la foto de l'arrivada, on vaig entrar en els braçox a l'aire.

DE TRANSICIÓ

2008-05-21T15:13:00.004+02:00

DIUMENGE 18: Es cel.lebra al Grao la Eternal running 2008. Com que tinc la marató el diumenge següent i tinc molesties al turmell, prenc la camera en mà i.....a fer fotos, (no dec de correr). Ja la farem a Madrid, no? Val, no m'estenc més. Ací estàn les fotos. FOTOS DE LA ETERNAL

DIMARTS 20: Després d'haber estat fent el manta des de la marató i mitjà. Avui és el primer dia que faig una rodaeta. 29 min., però acabe amb les cames cansades, i amb la sensació que el diumenge a més de no acabar, patiré més que Ben-hur.

DIMECRES 21: Tinc ganes de muntanya!!!! Així que, afage la carretera cv-10, i prenc la sortida 282. Creue el poble anteriorment conegut per la fabrica d'espardenyes, i ahí està la muntanya que "me pone". Sí la PIPA. jeje. Horeta i mitja, ascensió per la part de la Vall i baixar en sentit de la cursa d'abril. I després refer el camí fet. Bua!!! Quines ganes de muntanya tenia. Acabe cansat, però molt content. I el que és més important, amb millors sensacions que el dimarts. Després unes voltetes a la pista per a acabar estirant i posant-me al dia, sobre la cursa de Paüls, que per mala sort me l'he perduda. L'any que bé serà

MARATÓ I MITJÀ 2008 (crónica de una muerte anunciada)

2008-05-14T21:05:00.006+02:00

Sona el despertador a les 4 del matí. Avui´, hem quedat a les 5.15 davant de casa Efren, i plou. Tota la nit plovent. I ens tenim que cascar 65 km. els que separen Castelló de Penyagolosa, en la famosa Marató i mitjà. Puntuals a pateixen: Patry i Luis, amb la California d'aquest. Quina pasada de furgo!!Ja a Castelló: xarla forera, fotos de rigor, estirament previs a la sortida, i calfant-me el cap de quina roba possar-me damunt. Ara no fa fret, peró més avant pot ser que si. Com així va ser.Els primers kms. tranquilet. Sabedor que la cursa és llarga. No forçe molt. Al Castell, no pille cap tapó. Com me van aconsellar. Encara que els tapons no depenen d'un mateix. Sense llum solar, ens apropem a Borriol. A l'entrada m'adelanta Sergio, qui m'aconsella, dosificar i no agobiar-me. Supose que ho diria, per que m'adelantava gent. La veritat, anava molt tranquil.
La pujada a la Pedra, la faig trotant, però suau, practicament sense parar, ja que no hi havia molt de tràfic. Allí me va vindre al pensament, un comentari de Miguel; (en dia claro se ven Les Col.lumbretes, e incluso el Golfo de Valéncia), el dia que vam entrenar per aquesta zona. Però avui, en el dia que feia no se veia rés. Al pas pel primer control, el de la Pedra, pase a 1:13. Dos minuts per vaig del que tenia planejat. Des d'ahí fins els barranc, me passa volant, i aixó que anava practicament sol.

Alcance a Sergio, i anem alternant-mo's. Al encreuament de la carretera, un fum de gent esperant als corredors. Crits d'anim, que te fan sentir millor. Al seguir la pista, Patry amb la camera i Ezequiel animant. Poc després, venia el primer barranc, on com al barranc de Borriol, carregue les sabatilles en dos quilos d'aigua. Quin bé fà, haver fet un tram abans. Me sonava cada senda, cada pista, on estaven els barranc i aixó fà molt de bé.

A l'altre barranc, el que estava davant de mí me diu un corredor: "dos passos i tirat". Eh? Efectivament, dos passos, l'aigua per la cintura i...glup, tot dins l'aigua. Que gelada! O avise als altres corredors, que també m'agafen a guasa i seguisc, fins la Bassa de les Oronetes. On segons Sergio passem amb 10 min. de ventatja. No sé jo. Segons els meus calcul sols 5.

Enfilem el tercer tram de la cursa. On, com dir-ho d'una manera més correcta? Sí, se mascava la tragedia. La baixada per la senda, com a mi m'agrada. Creuem la Rambla de la Viuda, quin perrill!! L'aigua tenia prou de força. I m'entortelle el turmell dret, en una de les tantes pedres del riu. Quina sort, sempre igual!! Desde la Rambla a Les Useres, una pista, en continua ascenció. La qual se me va fer eterna. A més del dolor al turmell, se m'agafa per tota la cama. O passe realment mal, fins Les Useres. Poc a poc, perc de vista a Sergio. A l'arrivada al poble, estava Patry, qui m'acompanya trotant fins el control. Li dic el que me estava passant. Però decidisc, que encara que siga caminant, he d'acavar la carrera. Passe a 3:10 pel control, i Patry decideix acompanya-me fins la sortida del poble, i me diu que estaria a Sant Miquel. Per si volia abandonar. "No, gracies, vulc acabar-la". Ahí deuria d'haver-la acabat. A la següent pujada, després d'haver trotat per la pista, decidisc caminar per la senda, per a estalviar forçes. A més el genoll de l'altra cama, degut a que en l'altra ja anava malament, començava a fer mal. Com si me clavaren algo.

Quant intentava trotar, ja me hera impossible, ja que se m'estaven gelant les cames i ja no reaccionaven. Faig la baigxada a dures penes. I els dos km. de pista fins el control semevan fer eterns. Anava al passet. Al principi no parava ningú, però després se paraven tots preocupats, preguntant. Aplege al control en 4:51.

I ací acava la meva primera intentona en fer la marató i mitjà. Amb un mal sabor de boca. Espere que l'any vinent siga millor. Millor, vol dir, com a mínim, ACAVAR-LA!!!

TORNAR A SERTIR-ME BÉ

2008-04-28T20:18:00.006+02:00

El diumenge 27 d'abril, es cel.lebrà a Onda, la V pujada a Montí. I a les 7,45, estavem com quasi sempre puntuals: Efren, Chabrera, Gilberto i un servidor. Davant de la porta de sendallarga.

Replegem dorsals, i xarrades amb uns i amb altres. Pareix que avui, tampoc escalfarem. "Pues no es plan, que sino ja saps el que pasa". Després d'escalfar un poc i, de donar-li l'enhorabona personalment al Txopo, (felicitats un altra vegada). Agafe possicions per a la sortida. Avui al costat de Silvia, que pareix ben posicionada. Xarrant, ens apareix Sergio, (eres un crack) amb el que compartiria bona part del recorregut. Surten primer el cecs. També era una cursa apta per a les persones invidents. I després nosaltres. Els primers quilometres, fins el primer control, son practicament plans, i me costa molt seguir el ritme de Sergio. A més, me trobava carregades les cames, pesades, i per a "colmo", tornen les xicotetes molesties a la cuïxa dreta. Però no, avui, no toca parar-se per a estirar, ni rés extrany. Avui, tocava demostrar-me que lo del diumenge passat a Camañas, va ser una HERRADA. Si HERRADA (amb majuscules i amb h, mira si va ser grant).

Deprés del primer control, juns quant comença el desnivell, agafe a Sergio i fins la segona baixada, no l'abandonaria. A la pujada, anavem adelantent a gent, a un molt bon ritme, i el que és millor me sentia més que comode. Però, ostres que dur que és fà aquesta pujada. I com a mí, m'agrada així. jeje. A la part més alta, hi han unes parets, amb un desnivell pronunciat, que son unes meravelles, pujarles. A la baixada, me senc com en totes les baixades, com un ànec (pato) baixant. Per la senda de pedra, però després, quant passes pel mig dels pins, anava enbaladisim. Ahí ens adelanta Adrian, posseït, per no se quin extrany ser. I decidisc seguir-lo. E incite a Segio. Però crec que no volia seguir el ritme del posseït. Que agust, que faig la seguant pujada. Genial!!! I la baixada, ni anecs, ni xafar ous, ni.... Una senda, per al meu gust, per a perdre la por a les baixades. A més, molt bonica. Per la pista, 3/4 del mateix, pareixia........no sé que pareixia, però anava de molt comode. Fins que, una pedra se me possa davall de la sabatilla, a la part interior. Si, un altre entortillo. Si, al peu dret. Jo..er, quina sort tinc. Sentat en terra comença a passar-me gent, preguntat-me. Me nuge, la sabatilla més fort i decidisc continuar. Si me pare, pitjor. Si continua, pitjor. Vamos que lo pitjor va ser que me passara. Com ho tinc calent fins l'arrivada no me note rés.

A la segona gran pujada, pareixia jo el posseït. No me podia passar a mi aixó. Passe un altre cop al grup i conecte amb Adrián. Una de dos: o han corregut poc, o m'han esperat. Passem pel, "control sin colesterol", i poc després, per la senda que no me sonava molt de l'any passat. Pot ser amb un poc més d'aigua......,si que me sonara, no Roberto? Poc després, comence a tirar. I faig els darrers quatre quilometres, sol. Ni: se me van fer pessat, ni llarga, ni res extany. Ara, si que tenia ganes d'arrivar, si. Que estava prou cansaet, i feia molta calor.

Al final, 18 minuts, menys que l'any passat, encara que el recorregut, crec, no era el mateix.

1:51:54 de temps invertit, i el 14 de la categoria, 24 de la general.

A dia d'avui, un dia després de la cursa, tinc un poc de dolor al turmell dret, però, no veig que siga rés greu. I amb moltes ganes de que vinga el 4 de maig, per a pujar a Azuebar. Com canvien les coses, el dilluns passat, nni se el que pensava de la muntanya. I avui ja tinc ganes de la proxima.

DIUMENGE NEGRE (1ª prueba copa de España Camañas-Pico Palomeras)

2008-04-26T17:02:00.010+02:00

Com el diumenge 20 d'abril es cel.lebrava la primera proba de la copa d'Espanya, a Camañas (teruel). Vam decidir, fer nit al poble en questió. Així, com si estiguerem a l'Aplec. Vam carregar la furgoneta amb les bosses, la "colchoneta" unflable, els frontals (un pre-històric i l'altre de dolce & gabana).....i cap a Teruel.

A l'arrivada al poble ens esperava la plutja, que no ens va abandonar durant tot el cap de setmana. Decidim deixar la furgoneta a un descampat indicat per a l'efecte i anem a per els dorsals i a sopar.

El sopar. Quina risa. De tots és sabut que el sopar del corredor el dia abans de la cursa és de pasta. Ens sentem i xarrem amb Javier, més conegut com (el pelat de Carnicas Serrano), està en tots els llocs. I me possen davant un plat de............"rebuelto" de pasta, atún i ceba, molta ceba. Però, amb més ceba que pasta. " Este és para tí", li dic a Patry. I me possa una cara que era un poema. A ella tampoc li agrada la ceba, ni l'atún. juasjuas. Quina risa!!! Així que menjem un poc, triant els macarons i apartant la ceba i decidim anar a la furgo i fer-no's el sopar, personalitzar. Ens preparem, i al possar-me el frontal, a Patry li entra un atac de risa per culpa de........el meu frontal, pre-històtic, segons ella. (clar el meu no es de dolce & gabana). Passem la nit amb molt de fret. El termómetre marcava 4 graus. Però a la matinada, en marcava 2, i molta, però que molta humitat. Clar tota la nit plovent. Quin fret!!!

Ens despertem, i ventajes de "viure" a peu de cursa, pots dormir un poc més. Ens preparem per a intentar escalfar. Intentar, ja que les temperatures.....no premitien molt més.

Trotant pels carrers ens trovem als xics i xiques de la federació; (Loli, Eva, Maria, Remi, Adriàn....), i a Raul Peris qui habia pujat feia no res, i el dia anterior, havia corregut Burriana. I també a Ezequiel, qui me dona consells per a la cursa i me diu a quin km. estaria, per si el necesitarem, li ho comunique a Patry. Trotem amb ells i anem xarrant. A la sortida, també ens col.loquem amb ells. Pocs corredors, però molt de nivell (i que faig jo ací?, si arrive dels 300 primers ja faré prou)

Comença la cursa per una pista, tota enfangada. Però no és el fang al que estem acostumats, és un fang pitjor, arcillós. Que lleig!!! A més els corredors de davant, amb les sabatilles, et llancen el fang damunt. Els primers quilometres son corredorets, però quant comença el desnivell, me note unes molesties a la part posterior de la cuïxa. Les quals me van perseguir durant tota la cursa. En un tram curt de pujada me pare fins tres vegades, la gent que m'adelantava me donava anims. Fins que me passa Loli qui me pregunta, i la seguisc un poc. Quant el desnivell se fa més dur, aixó sempre me dona anims, comence a recuperar-me. Mentre vaig pujant, no tinc molt de problema, però a les baixades, me costa molt.

Quant me done compter ja he pujat el primer pic. No era per a tant. Baixem a un barranc i el tornem a pujar per un altre lloc. No se veia practicament rés. Hi havia una boira molt densa, que no te deixava vore el paissatge. Després d'una baixada molt pronunciada, enfile la pujada a les crestes. La pujada tampoc era rés de l'alte molt. Les crestes si que tenien perill; eren tot roca, la boira, no te deixava vore i la plutja, les feia relliscoses. Ahí me alcança Albert: "açó no és com Pipa?!" A la baixada m'envalentone i seguisc a un home, al qui se li veien maneres de baixar.

En aquesta zona, com hi havia més pedra que terra, se podia baixar i correr bé ja que no relliscaves, tant com si fora terra, sols.

Després d'aquesta llarga baixada, et feien pujar una xicoteta muntanyeta, des de la que se baixava fins un barranc, per on teniem que correr uns quants kms. Que dur, que se fa aquest tram. I que bonic. Al final del barranc estava Ezequiel. "Pues sols me resten 6.500 metres. Açò ja cuasi està"

Prenc algo al darrer avituallament, i després de trotar un tram, just fins l'encreuament amb una pista. Venen els pijors kms. que he patit mai, en cursa.

A l'encreuament, no veig la cinta i seguisc per la pista cap a baix durant un bon tram. Pensant que era la pista que portava al poble. Fins que me done compter, que no hi han cintes penjades, i comence a pensar.....Poc després passa un 4x4, i me confirmen que m'havia enganyat. Torne a pujar la pista, però sense forces i afonat moralment, no sols per a ver-me perdut, sino per que anava ja just de forces, i ara tontament tenia que fer més kms. dels que tocava. Quant ja estic a la pista que porta "realment" al poble, ens indiquen que encara tenim que pujar una colina. El que em faltava.

Camine, entre la puja, l'aire, el fred, el desanim...no tenia ganes ni de correr. Els darrers 5 kms. me costen 40 min. Si, si 40 min. Que maquina, no?
Estant a la qua per a tornar els dorsals, arriva Patry més contenta que unes pasques. Ens gelem, ja que ens tenen 15 mins. fent qua, i a més hi havia aïgua gelada a les dutxes. (com ens havia dit Ezequiel. Que Sorro eres!) Quina desorganització.

Quant anem a per la furgo. No la podem traure, i necesitem de l'ajuda d'un 4x4 per a traure-la. De tanta plutja, la terra arcillosa, s'havia fet tot fang, i les rodes relliscaven.

A vore, si a Paüls se pot comptar una història més bonica.

DE PORTADOR A PORTAT

2008-04-21T21:24:00.006+02:00

Després d'unes obres, que han durat més que les de l'Escorial....Actualitze.

No he tingut molt de temps últimament per a portar al dia el blog. Com tots ja sabreu, estic preparant la Marató i mitja, i això ens lleva molt de temps. Bé, deixem-ho així.

El passat 6 d'abril, es va cel.lebrar a Serra (Valencia), la III K25. L'any passat ja me va fer gots anar, peró no sé per quina raó no vaig poder.

Així que, de bon matí, arreplege a Patry. I ens anem, els dos més contents que unes pasques cap a Serra. Contents, no per les hores que eren, les 6.30 del matí, sino per que era la primera k25 que feiem. Com vaig apretar molt el cap de setmana anterior a Pipa, i Patry encara estava convalecient de "esguince", (per a que tots o entenguem), decidisc acompanyar-la durant la cursa. Abans de la cursa, me prenc un café,(no mai m'havia pres un café abans d'una cursa) el que me va sentar molt mal. Me va rebordonir l'estomag i me va fer passar-ho realment mal.

La primera pujada una passada, a l'estil del cortafuegos de la Vall, peró amb un poc més de desnivell i algo més llarg. Que dur, i que guapo!!! Xicoteta baixada per una pista i amb bones sensacions. Pujem fins L'alt del Pi, més dur i llarg que l'anterior pujada. Ahí me done compter d'on hem anat. Una cursa molt dura.

Després venia una baixada, llarga de quasi tres quilometres, per senda molt técnica. Ahí me doblege el turmell dret. "Sigue, sigue". li dic a Patry. Ho examine, i veig que no es greu, crec. Continue la baixada amb molesties. Molesties que m'acompanyaràn durant tota la cursa. Al darrer tram de la baixada agafe a Patry un altra volta. "no és rés".

Una xicoteta pujada, d'apenes 500 m., però amb un gran desnivell, ens a propa al castell. On correm per dins d'ell. Que guai!!! Una baixada amb pedres soltes, quin perill, ens portaria al poble.

Passem un altra vegada per la sortida. I enfilem un barranc cap a dalt. Jeje. Que curios després del descendiment de barranc de l'altra setmana, ara me tocava ascendiment de barranc. Passavem per un mur d'uns 20 m., on Patry se posa a fer una desfilada de models. juasjuas.

Fem la pujada a Ermitans amb, no molta dificutat. Fent cometaris que fan la pujada més amena. Ara, la pujada a Sierro, si que ens va costar un poc més. El desnivell, els quilometres que portavem ja i la calor...buf quina calor (al cotxe marcava 32 graus) ens fa més pessada la pujada.

A la baixada me resentisc del turmell. Un dolor que acava per agafarme tota la cama. Un dolor curios, ja que sols me dona a les baixades, no a les pujades.

Comencem la pujada al Rebalsadors. I ja no tenim les ganes de parlar ni de fer bromes. Se fa més dura i pessada del que és. A més, és una muntanya que no te apenes vegetació, i amb la calor que fà, se fà molt dura pujar-la. Quant ja te penses que estàs dalt, Encara te queda un km. més o menys fins el pic. Que dur!!! I ací me ve un "antojo". No sé si és normal, o no. Però a Valéncia a la marató ja me va passar algo paregut. Estic corrent, i patint i m'entren ganes de menjar. I pense en el que me menjaré després de la cursa. Una pizza, per supost. Es normal?

Des del cim del Rebalsadors fins el mirador, trotem. Peró amb la sensació de estar sempre al mateix lloc. Ahí comence a patir, i pareix que Patry, tire de mi. A la baixada, molt técnica. Me quede arrere. Me resentisc del turmell. Tornem a passar pel barranc, ara cap a baig. I enfilem el camí cap al poble. On estava la meta. En la que entre amb molt de patiment, mentres Patry mostrava la seva felicitat per la tercera plaça aconseguida.

Objectiu complit. Patry, fa podium. Complint així amb les quinieles. I jo m'en torne a casa amb el meu primer buff.

M'HO HE PASSAT PIPA'08

2008-03-31T17:56:00.009+02:00

Després de dormir relativament poc, però agust per les noticies del dissabte, jeje. El diumenge, me dirigueisc amb Efren, Chabrera, Gilberto i Trenco cap a la Vall, a realitzar la X pujada a Pipa, la segona meva "en cursa, o és la tercera, si comptem la de la lliga?" Siga com siga, és una muntanya que te algo especial per a mi. De fet l'any anterior, va ser la primera vegada, que jo apareixia a una primera fulla de la classificació d'una cursa. Així que estava clar que, devia de millor el temps: 1:16:42 i la classificació: 38 ,més difícil, de l'any passat.

Escalfant em trobe amb Sergio, i parlant decideix correr amb ell. Era la seva primera vegada, i s'el veia amb ganes de fer un bon paper.

A les nou, damunt la pista d'atletisme, estavem perperats tots per a sortir i per primera vegada amb molt de temps, no tenia el nerviosisme previ de la cursa. Donem mitja volta a la pista, i de seguida busquem el riu, on ens fan pegar una volta, (la qual molts es van quixar), personalment, em va pareixer bé, ja que així s'estirava més el grup i evitava algo els tapons. Però abans de la primera pujada, me paga una xicoteta puntjada a la part posterior de la cuixa, el que em fa dubtar, (ja que no habia fet encara cap desnivell), si que vaig apretar per a agafar bona possició a la pujada, però tant?

A la primera senda, veig que Sergio, me seguiex i li dic:"m'he quedat amb la teva petjada, la vulc sentir darrere meva tota la cursa." I als dos ens entra la risa. Trotant fem la primera part de la pujada. Me sentia, molt bé i amb ganes de més. Després entre la el desnivell, que ja va notant-se i el trafic lento, decidim caminar, per a "recuperar" (per dir-ho d'alguna manera), ja que encara quedava pujada, e hi havia que guardar forçes per a l'altra pujada. Al tram final de l'ascenció a Pipa. Li dic que vaig a tirar un poc, que me agafaria a la baixada.

Faig cim a Pipa en, 42 min. i quant enfile la senda per a la baixada me trobe a Angel. Pense:"estic fent-ho bé, o Angel, no està en condicions?" Les dos coses. Baixe, a "roda" d'ell. Fins que me diu de pasar. Li done anim i cap a davant. Una bona baixada, me llançe sense cap por, com l'any passat. On recorde que també la vaig disfrutar molt, però va ser a la segona baixada, on me vaig pegar el colp amb la roca. Per això li tinc tantes ganes a Pipa, jeje.

També sabedor que a la segona pujada, l'any passat vaig patir. Enguany, no podia ser menys. Pujada curta, però intensa, on abance uns quants corredor, els quals sempre queden davant meu. El que en fa pensar que vaig molt bé i me dona em puja la moral.

Corone la segona pujada, prenc un poc de liquid i seguisc. Me trobava més que bé, (a vore, no es que anava sobrat, és que estava super-mega-ultra-motivat, i aixó es nota).

A la baixada me llance. El primer tram és de pista, no molt pronunciada. Com a mi m'agrada. Després de dubtar per on s'enfilava la maleïda senda de baixada, la trobe. Al cruce amb l'altra pista allí estava Ezequiel, que me dona anims:"vinga Caracol, Caracol". I tans anims, comence a fer la baixada al estil takuma. A tota llet i sense por, com l'any passat. Però buscant on estaba la maleïda roca. Després d'uns quants metres, la trobe. La veig. M'arrime, i....després de fer-li una mueca burlona, la pase, sense tocarla. jejeje,"enguany t'he guanyat jo". I me ve al pensament el mal que me va fer l'any anterior.

Me mire el crono 1:10. No crec que baixe de 1:15, però no serà per no intertar-ho. Enfile l'última pista. Des d'on es veu la pista d'atletisme. Aprete un poc més. Aixó creia jo, jeje. Però després de tot l'esfroç, les forçes eren les justes.

A l'arribada, me trobe a Albert: "que carrerón!!". Senc aixó i encara me dona més anim, i decidisc entrar esprintant. I saltant. I xillant, d'alegria. Com si hages guanyat.

Al final no baixe de 1:15, ja que ho clave, jeje. Però com hi havia més distancia. Objectiu complit.

S'ha notat l'entrenament d'aquestes pasques:
Dissabte: trote per Pipa amb Patry.

Diumenge: Carrera continua.

Dilluns: Els primers 25km. de la marató i mitja amb Miguel, Irene, i Patry.

Dimecres: rodada, de 1:15 per la mare de deu, i les posterior 4 costes.

Molt content, amb la cursa, i amb la posterior xarada amb els foreros i demés coneguts.

Si me pregunten............"m'ho he passat Pipa".

RODEJAT DE NEU

2008-03-17T22:16:00.013+01:00

Ja que anavem de viatge a Sort, vaig pensar en agafar-me un dia més de vacances, i fer una caminata que no vaig poder fer al estiu. Durant les vacances. Aquesta, era visitar el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, a la provincia de Lleida.
Bé, les condicions climatológiques eren molt diferents, evidentment. Ara, estava tot nevaet. Bé aixó pensava. Però, jo anava preparat com si no hi hagues neu. Error. Sabia, que podia llogar raquetes a Espot. Però abans de sortir de la borda. Em para Gilberto, l'amo, preguntant-me, si no anava a esquiar amb els altres. Al vore la meva il.lusió per l'excursió, me ofereix, de manera desinteresada, unes raquetes i uns bastons, que jo li agraïsc inmensament. Però no content amb aixó, també em prepara una ruta improvisada. "aquesta serà millor que la que te pugen donar" jeje. També me dona consell per a anar, i pel transport des d'Espot fins al Parc. Però quant arrive, un home me diu: "no pot ser, un sol, no pot ser. Deuràs de pagar tot el servei, que son 40€". Que no vos deixen enganyar, es una concesió i tenen el dret de pujar-te igualment, i pel preu individual. Però com jo no ho sabia, pregunte fins on puc pujar amb le meu cotxe i ho faig.
Deixe el cotxe al parquing d'entrada del parc. Al Prat del Peiro. I ahi, després d'assegurar-me que porte tot el que em feia falta, comence a caminar per una pont de fusta, possat ahi per a apropar als minusvalits fins una cascada, xicoteta, però bónica. Després passes per la Plaça dels Arbres, un bosc replet de pins negres, i d'Abets. Home, hi han més àrbres, però no vaig a comentar-los tots, no? La senda repleta de neu. Molt bónic, i l'únic sorroll el de l'aigua del riu Escrita. Després, tavesses el Bosc de Samboiné, on el desnivell és més pronunciat, i comence a sudar de mala manera. I aixó que podem estar a 4 o 5 graus, al cotxe marcava 3 abans de sortir. A ma esquerra, se veia magestuos, desde practicament el principi, El pic Els Encantats, com impresiona. I després de recorrer durant 43 min., d'un itinerari previst en 1:15 i un desnivell de 260 metres, poc, però bó, arribe a l'esperat Estany de Sant Maurici.

En aquest precis moment, comencen a invair-me sentiment, inexplicables. Ja estic ací. Tant de temps esperant-ho, i un tant més preparant-ho. I ja s'havia fet realitat. Impresionant, bónic, gran,.....i aixó que estava cobert d'una grossa capa de neu, imaginat a l'estiu. Recomanable per a tots el públic. jeje.

Faig una xicoteta parada, em descarrege la pessada motxilla, i me sente damunt una pedra, mirant l'estany. En aquest moment, te venen moltes coses al cap. Hi ha que apartar-les totes i disfrutar del moment, que s'ho mereix. Ni el grup escolar que hi havia, jugant amb la neu, fent-se fotos i cridant me molestaven. Prenc un respir, menje algo i continue cap amunt. No sense primer, recrear-me una vegada més la vista.

Continue ascendent, a mesura que vaig bordejant l'estany, en direcció a la cascada. Sempre deixant a l'esquerra l'estany, i unes vistes cada vegada més priviligiades. A cada pas, se sent més fort el soroll de l'aigua, el que fa pensar que la cascada estava més prop. A pocs metres, veig un poc d'aigua que brotava entre unes pedres, i pense: "aço no pot ser". Efectivament no era, al alçar la vista me quede gelat. jeje. Davant meva, se presentava la famosa cascada. Quina pasada.

Però tinc de continuar avant. El recorregut continuava, per una senda, on cada vegada se me enfonsaven més els peus a la neu. I és on desidisc posar-me les raquetes. Quin luxe. Clar, per aixó estàn pensades, per a caminar per la neu i patir menys. Arriva un punt on se pert el rastre de la senda, ni petjades, ni balisses....m'haure perdut. Uns moments d'incertesa. Ja que, si realment me perc: ni hi havia cobertura als mòbils, ni la tenia al gps. I aixó que estava més prop del satélit. Però prompte reapareixen les emprentes a la neu. En menys temps de l'esperat divise una esplanada que me fa pensar que estava davant l'Estany de Ratera. No tant espectacular com el de Sant Maurici, però no per aixó, no menys bónic. Allí decideisc fer una parada per a dinar era la una, i ja portava prou de temps caminant. Me trac un sobret de sopa, dels tres que tenia (una se me l'ha menjada la gossa de Gilberto al matí), i l'aigua, previament escalfada al bar on hem desdejunat. Després un entrepà (mmm, que bó) i una poma XXXL gentilesa del Palillo. Peró acavant el dinar se va girar aire. I l'aire a aquestes altituts, dona igual d'on vinga, es gelat, molt gelat, i més si hi ha neu. I decidisc seguir un poc més amunt en direcció al mirador. Però no se que em fa pensar que era millor rependre la baixada. Gran error, des d'el mirador hi han unes vistes magnifiques de l'estany de Sant Maurici. Però....millor, així tinc excusa per a tornar a l'estiu, o a l'hivern vinent.

Bé, repenc la baixada pel mateix camí per on havia pujat. El mateix, per on, desde L'estany de Sant Maurici, no havia vist ningú. Disfrutant de les raquetes, en les que la camallada se fa més llarga, clar. Pase per la cascada, me torne a recrear la vista. Realment l'he recreada durant tot el recorregut. I torne a L'estany dels meus desitjos, jeje.

Torne a parar-me, i torne a tindre un moment de sentiments inexplicable. Així que me relaxe i disfrute. Estic, més del temps que creia convenient. Senyal que no m'aborria. Guarde les raquetes i seguisc el camí.

A la pujada tocava disfrutar del paisatge. Ara a la baixada, tocava disfrutar i divertir-me. Aprofitant les baixades i els bastons, m'impulsava com ho estarien fent els esquiador en aquells moments, i fffshssshshsh. Home, no vaig fer un super-slalom, eren xicotets impulsos que quant estava sobre les capes de gel, relliscava més, però quant tocava neu, aahh, amb conter de caure, jeje, una pasada. I quant torne al Vall d'Escrita, sabedor que el parquing era prop. Decideisc allargar la meva estancia al parc. Me sabia mal anar-me'n tant propmte. I portava més de 4 hores de visita, que se m'havien fet curtisimes. Així que me trec la motxilla, i me xite en terra damunt la herba. I desidisc parar el temps, despreocupat.

Una esperiencia inoblidable, una locura (anava sol per la neu) bónica, una passada, unes ganes ara que ho estic escrivint, de tornar el més prompte possible. Un recorregut curt, però intens, si com aixó. Si encara no ho heu pogut vore, vos el recomane. Un dia magnífic i un lloc especial.

2008-03-08T19:56:00.008+01:00

PER LA MUNTANYA D'ALFONDEGUILLA

2008-02-24T20:34:00.005+01:00

No sabia com me respondrien les cames, després de València, i més a la muntanya. Una cursa, que com me van afirmar, era molt exigent. I sí, la veritat es exigent i molt bonica. Amb unes sendes llargues (je,je), pel mig de les muntanyes i barrancs d'Alfondeguilla, una passada.

Despertà a les 6 del matí. Mare de locos. Arreplege a Domingo i Efren i cap a l'Alfondeguilla. Adrián ens pilla els dorsals, per si arribem just a hora. Com així a sigut. Xicoteta xarraeta i sense escalfar, a correr.

Agarre posició, lo més avançada possible a la sortida. Se possa davant una senderista amb el bastó, qui, disparat el coët, se possa a trotar i de repent...s'apara.(que fort). Una volteta pel poble... i en eixe moment pense que no acabaré la cursa. Com ja li havia dit a Efren, no sé el que me passava que no tenia ganes, o...no sé. Primera parada per tapò al barranc. Me ve de luxe, agafe aire i continue la primera ascensió cap a Penyalba. Dureta. Xarrada amb un del Carnicas Serrano, sobre la marató i a seguir.

Xicoteta baixada, i pujada de seguida a la Pitera (no, no és una planta, així és diu el cim). Intente seguir un grup de La Vall, però se allunyen a la baixada. A un encreuament, on hi havien dos gossos solts (que for, i l'amo per ahí. Gos solt,...) i ni els crida. Segusc pujant, passe al gurp, però a la baixada, me tornen a passar. Una baixada eterna. Més que un dia sense pà. I de repent. He de parar. parada obliagatoria. Un altra pujada, l'última, que a mí ja me sobrava. I a la baixada una brigada de foreros inmortalitzant-mos. Angel, Rebel, Adrián i Patry. (quantes fotos). Però jo, ja estava cansaet i me pare a fer una xicoteta tertulia. Després del respir. Me deixe caure i....1:52, 32 dels senior (puntue per al circuït, que era el que volia). La veritat, que millor del que més perava. A l'arribada, l'speaker, en contes de donar el meu dorsal, senc que diu:" i ara arriba, Caracol". Ja,ja. Les cames molt bé, cap dolor. I cansament el típic després d'una cursa de muntanya. Una dutxa a les piscines, amb aigua gelada (ostres quin fret) i tertulia a la zona d'arribada amb els foreros.

Bonica cursa, ja tenia jo ganes de muntanya, ja. La setmana vinent més. El temps ni ha acompanyat molt, ni ha sigut roïn. I la tertulia productiva.

MARATÓ DE VALÈNCIA 2008 (2ª part)

2008-02-20T21:24:00.001+01:00

Continue la segona meitat de la marató, amb molt bones sensacions, el ritme l'hem baixat, però encara així, portem una bona mitjana. Passem per davant de la Torre de Serrans, i ahí estava Jorge (germà de Josep Albert), preparat per a fer-nos un altra foto. Crits d'ànims i seguim, bordejant l'antic riu Turia. Al km. 22 un control d'esponjes, i una camera de tv, en moto. Agafe l'esponja i me done conter que estic suant. "ostres, tu si està núvol i fà fresqueta..". Creuem el Pont de Flors, que bonic tot ple de flors, d'ahí el seu nom. A l'Alameda, una qua de cotxes, impresionant, que no paraven de "tocar el pito", més per remugar que per animar. Curva a la dreta, buscant Blasco Ibañez, i me ve al record un dia, bueno, una nit de festa per València, en falles, que vam anar del Carme al c/ Albalat del tarongers a peu, per on anava jo ara. Una locura. Però ara ho faig correns. Com passa el temps.

Seguim Blasco Ibañez, i passem prop del Mestalla, al temps que adelantem dos corredors amb la camiseta del barça. Que curiós. No? Pel km. 27, 1:55:07 a 4:16. Ho estem portant bordaet. I les sensacions, les mateixes. Tot sobre rodes, bueno sobre sabatilles. Però aquesta sensació se va esvanir, un km. després. Alguna cosa me passa que no puc seguir el ritme, que fins ara ens havia unit a Josep Albert i a mí. Així que desidisc, no apretar i ni canviar el ritme com al km. 17, i vaig un poc a la meva. Però, a la avinguda de la politécnica....Mira que és lletja l'avinguda, pues, jo crec que va ser aixó el que me va afonar, més que el cansament.

Al km. 30, ja tot sol. Ni m'adelantaven..., i logicament no adelantava. Per a adelantar estava jo. Ja,ja. Però, encara tenia a vistes al meu company de marató, que sense saber-ho m'havia abandonat. Prenc un poc d'aigua, i decidisc apretar un poc, per a no pedrel de vista. Però no puc. I aguante el ritme, que no és poc a aquestes altures.

Sabia, que ara, me venia la part més lletja de la marató, una avinguda, o carretera que rodeja la part sud de València. Moments molt dificils, ja que a l'altura de la Ciutat de les arts i les ciencies; ja no tinc a vista a Josep Albert, punt de referència en els últims kms., comence a notar carregades les cames, tinc un no sé qué pel cos (qui si sé que és, pipi ). Però no volia parrar-me, ja que me costaria una eternitat, agafar el ritme, i un corredor m'ofereix glucosa, ostres si jo en tinc. Però m'espere al 35, dos kms. més

El bulevar sud, se me va fer una eternitat. Els 4 kms. fins ara més llargs de la meva vida. Alçava el cap i veia un arc, que algú per putejar-me o no sé per que, s'emportava més lluny, i més lluny. Era el km. 37 que el passe en; 2:41:37, a 4:22. Com la il.lisió de les tres hores, se me va esvanir al Cabanyal. (siguem realistes, volia aproparme lo més possible a aquesta marca) Ara sols pensava en baixar de les 3:10. Un altre tunel, i al final.....un pont. Ja tenim la muntanya rusa montada.

Ara venien 4 kms. que ja me coneixia. Haviem passat avanç. Així que, m'arme de més valor, sí cap (no tenia altre remei) i continue patint, tots els kms. acumulats als peus. Però ara, ja estava prop. Parar i caminar, mai. "Vinga Diego, que tu pots", me repetia una i un altre vegada. "Sí ho estàs fent molt bé". No sé, sí m'estava auto-animant o estava delirant. Però, mentre ho pensava, uns metrets més que passaven. Arrive al cantó on estaven Patry i Nere, però no estaven en aquesta ocasió. Ni tampoc Adrián i Julio. "On estaràn? A la pista?" (sí estic loco, me parlava a soles). Al pont alçe la mirada i veig la pista, luny, luny. Massa lluny. "Però que penses si sols te queda poc més d'un km, vinga va!!"

I en aixó, que apareixen els dos angels de la guarda de Roberto, amb la pancarta i donant-me l'alé que me faltava per a acavar.

Gire a mà dreta, i baixe una rampa. Canvie asfalt, per adoquí, i després,...el suau tacte de la pista. "Ostres és poc llarg açó", clar, fins ara havia acavat en pistes més menudes. Senc, que la gent aplaudia, no sols a mí, que també, sino a tots els corredors que feien la seva entrada. Una taula amb banderes, "quina agafé? idiota, la d'Almassora no estarà. Que l'has dut?". Seguisc i a la curva senc que me nombren, conteste alçant el braç (no sé qui és). Més avant també "Vinga Diego. Diego..." (la dona de Julian i companyia, supose), i a la recta me tornen a nombrar animant-me (Adrián i cia., crec). Alce el puny, mentjant-lo en senyal del triunf, i continue així uns metres, ja que no podia baixar el braç.

A l'entrada a la pista ja sabia, més o menys el temps que faria, així que no vaig apretar (tampoc podia). Sols vaig disfrutar de la meva primera experiencia en la distància de Filipidis, per asfalt. Totalment diferent a la de muntanya. Les dos son boniques, però aquesta te un sabor diferent. Ja que la lluita és més continua. Diferent.

3:06:36, vaig tardar en recorrer la meva primera marató d'asfalt. Espere no siga la darrera. Plans ja hi ha, però....Primer a saboretjar aquesta.

MARATÓ DE VALÈNCIA 2008 (1ª part)

2008-02-17T21:04:00.006+01:00

Sis del matí, del 17 de febrer. Sona el despertador i comença una nova jornada històrica, històrica per a mí està clar. És el dia de possar a prova, tants dies de preparació encarrilats amb un sol fí, fer una meritòria marca a València.

Bé, ja a València, no sense haver-nos perdut i pegar.....voltes, aparquem (mal aparquem el vehicle de tracció motor, millor dit molt proper de la pista d'atletisme). Amb preses cap a la sortida. Canviant-mos, Vicent i jo, al costat del camió que transportaria la roba a la pista. I com que els nervis a pretaven: "on estàn els w.c.?" Increible set cabines per a 3.600 persones, i sols faltaven 10 minuts per a les 9 en punt, hora indicada per a fer la sortida, i molta fent fent qua. Clar no soc jo l'únic que està un poc nervios.

Però bé, ja no quedava temps, ni lloc per a més nervis. Ni calia recordar la setmaneta que havia tingut, ni el dormir, mal i poc. Cosa que no entenc, era la primera marató.....d'asfalt, però ja havia fet una de muntanya i estava més tranquil.

9:00, me sitúe a la meva zona per a la sortida, i m'acompanye de Vicente (pratchet) i de José Albert Romero, en meu company de marató fins el km. 27. Dos corredors d'Amics del clot de Burriana

Els primers kms. anem a una marxa prou suau, rodant a 4:20. A la primera rotonda Adrián i Julio (sort a la de Barna), seguim rodant i Vicente se queda enrere, vol acavar-la en 3:15, però com nosaltres volem rebaixar més aquest temps, seguim rodant, i poc a poc la mitja anem rebaixant-la 4:17. A més, anem parlant de coses, les docoracions a les rotondes, per exemple. Km. 6, i tornem a passar per la sortida, la gent t'aupa més, i aixó s'agraïs. Seguim rodant pels primers carrers que ja ens conexem, ja que feia pocs minuts que haviem passat. 35'45'' al km. 8.300 a 4:18. Ens continuen portant per carrers on sols se veuen descampats i cementeris. Km. 10, i tornem a passar pel carril paral.lel a la sortida i enfilem una avinguda d'uns 4,5 km. se fà eterna, però anem bé bones sensacions, i bons sintomes. "Ostres mira, els primers", nosaltres pel km. 12 i ells pel 16 ja. Revolta lletja al 14, 1:00'01'' a 4:12, estam apretant massa, però...com ens giem per sensacions... i avinguda amunt. Girem a la dret, buscant el 17, 1:13'00' a 4:13. I a pareix, el primer baixó, el meu company de batalla se me distancia uns metres. Però no puc deixar-lo anar, se que en conpanyia millor, se me farà més amena (sí com la companyia telefònica, o ja no està?). Així que, aprete un poc més i avans dels 18 el torne a agafar "dime-ho, i t'espere", me diu, "home, gracies! Però tu, si me quede seguis a la teva"

I moments després, el millor moment de la marató. Un cartell de 1x0.5m, amb un: "ANIMO DIEGO", i el dibuix del caragol del meu avatar, me fa pensar que algú que me coneix està prop. Efectivament, Patry, Nere i Juanma, fent fots, (GRACIAS, 1000 GRACIAS), deveres un poc més i me feu plorar. Un :"eeeeeeeeeeehhhh!!!!!", me surt de l'alma, i elles me responen xillant i donant-me anims. Impresionant el que pot fer un gest com aquest. I el de després, quant Adrián m'ofereis beguda isotònica, Adrián, molt agraït.

Curva a la dreta buscant el passeig Pexina, i.....ens endintren per uns tunels. Ostres, el que faltava; passetjos per les afores, vistes a cementeris,...ara tunels oscurs, Que més? Doncs, la veritat, se confirma que al final del tunel se veu una llum, i jo afegiria que se sent molt de soroll també. Avans de sortir, km. 21. Pujem a la superficie, i sí, hi ha vida a l'exterior. I la meitat de la marató: 1:29:59, a 4:16. Hem baixat el ritme, però encara així, anem bé molt bé, crec que sí faré un temps proper a 3 hores.

MENS SANA IN CORPORE SANO

2008-02-09T14:07:00.000+01:00

No entenc molt de preparació per a Maratons. Però pel que lliges i escoltes, has d'estar ben preparat, tant física com psicológicament. Així, com que els darrers dies, el cap no ha estat on tocava. Que millor, que desconectar fent esport, i preparant la maratò amb tots els sentits, i deixant de banda, el problemetes que te surten a la vida.
Divendres 8: Tenia previst fer el famós test 2x6.000., però com que no tenia temps per a acudir a la pista de Gaetà, vaig decidir anar a la pista de patinatje. Vamos, que no te la ditància homologada i a més és d'asfalt, però sabent la distància, vaig fer els càlculs a casa, aplicant-los a la distància de la pista. Una vegada a la pista, done la primera volta i veig que anava rapidisim. (M'he passat de revolucions) Faig la segona més lento, però veig que vaig molt accelerat també, algo falla. Pare, pense i...no, no te 330 metres, tindrà 660 metres.(sí realment te 660 m.) Mig nervios. agafe el llapis i paper, i comence a fer els calculs aplicats a la nova distància. Però desistisc en fer el test, ja que apareixen parelles pasejant el gos, i poc l'importa si hi han persones prop, (gos solt, amo nugat). Enfile el carrer buscant les escoles i cap a la Foia. Finalment faig una rodada a ritme normal d'uns 50 min. que sumats a les voltes a la pista, faràn més o menys, un hora.

Diumenge 10: Ahir era el dia indicat per a tornar a la piscina, a vore.....dos mesos i vuït dies després de la darrera vegada. (recordaré nadar). Però, prenent el tradicional café, (ring, ring), Adrián:"en quina part del velódrom estàs?" Ostres, se m'havia oblidat. Cridada a Efren, i (sin respuesta) L'hora que és i per a anar sol...Al final ni Reunió Internacional, ni piscina.

Eren les 7:35 quant sonava el despertador, després dormir mal i poc tota la nit. M'alce, desdejune lleuger, i cap a les escoles, on havia quedat en Candi i Efren. Al final rodada de 11.600 metres, pel terme d'Almassora, durant 1:03:11, a una mitja de 05:28. Un ritme molt suau, però a 7 dies de la marató no fa falta apretar.

El planning per a aquesta setmana; dilluns o dimarts, rodada curta i series curtes a ritme de marató. I dimecres o dijous rodada de recuperació.

Veus mentre entrenes i penses en la marató, no penses en atres coses que te pujen distraure. Així és, l'esport t'ajuda a estar bé, tant física com psicológicament.

Set dies sols, quins nervis. Atents als dorsal 756

UNA VOLTETA PER BENIMAMET

2008-02-05T22:42:00.000+01:00

El diumenge, estava inscrit, per un bon consell d'Adrián, a la volta a peu a Benimàmet (Valencia). Una volta "pues" com qualsevol altra del circuït de carreres de Valencia. A excepció, que en aquesta volta l'arrivada estava situada al Pavelló Lluís Puig.

Realment no volia fer cap cursa, avans de la marató. Però aquesta era curteta, 7.240 metres de recorregut. Per lo tant, prepare les "voladores" i cap a Valencia.

Arrive prompte al lloc en questió, i previ recollida del dorsal i xip, me posse a escalfar. Però, me note un dolor a la zona plantal del peu dret, igualet que a Benicàssim. Així que decidisc llevar-me les plantilles i correr en les plantilles de les sabatilles, no amb les médiques. Va ser una bona desició, ja que després no vaig notar cap dolor. (Nota: hi ha que anar a la podologa a revisar les plantilles).

Quant arrive a la sortida, veig que la gent ja està preparada. I tant quedavent cinq minuts per a llençar el coët de sortida. Buscant coneguts, m'aprope a l'arc i faig la sortida a uns cinq metres de l'arc. Ben situat.

Comence a correr, i la veritat jo tenia previst anar a la marxeta, però com estava "sol", si es que se pot estar sol entre dos mil persones, vaig tirant més que menys. 3:44 el primer km. Uf, massa fort has començat. A més, no han llevat els cotxes dels carrer (home, encara que fora dels primers kms. hagueren pogut llevar-los), 7:30 al segon km. ostres tu, no m'ho crec, hi ha que alçar el peu de l'accelerador. Passeig pel barri vell i tornada per una recta cap al pont. Pas pel km 4, 15:05. "Este no soc jo".

La penúltima costereta, era un carrer d'uns 500 metres, quasi recte, quant estic per mitat carrer, "mira, ahí tinc el cotxe aparcat". Després de la rotonda a l'entrada a Feria Valencia, tot de baixada. Així que a llençar-se. Al pas per la sortida, Orozco als altaveus, el que me faltava per a donarme més ales. Última curva a l'esquera, i cap a dins del pavelló, dos tercis de volta, que vans ser impresionants.

Vaig entrar en molta alegria, ja que la mitja per km., sabia que era bona. Al menys per a mí. A més, acavar una cursa dins del pavelló on se cel.lebraràn els mondials de pista coberta...........com que dona més alicient. Però la meva sorpresa va ser que després a la classificació no estava. Seveu que el xip estava desactivat.

No passa rés, ja he fet les meves investigacions: 60 en la classificació general, 31 senior i un temps de 27:31.

No està mal! Al final de no pensar en correr-la, a que servisca per a agafar moral per a la marató.

I VOLTA A PEU A BENIMAMET

2008-02-02T16:28:00.000+01:00

Demà sobre les 10:29 del matí està prevista la meva entrada al velòdrom Lluís Puig de Valencia. Velòdrom que albergarà el campionat del món de pista coberta, el proper mes de març.

L'entrada que se suposa emotiva, la faré ja que participaré en la I Volta a peu a Benimamet, puntuable en el III circuït de carreres de la ciutat de Valencia. Al mes de decembre ja vaig participar en la volta a Benimaclet, amb 7.525 metres de distància i on vaig invertir un temps de 29:01 rebaixant el temps de l'edició anterior en 4:14. A més l'edició de decembre la vaig realitzar quinze dies avans de la Marató Espadà. I la volta a peu a Benimamet la faré quinze dies avans de la Marató de Valencia.

Espere poder acavar la de Valencia amb les mateixes sensacions, totes possitives, que la se Segorbe. De la que més baix hi ha un article.

LA VILAVELLA 2008

2008-01-28T21:20:00.000+01:00

Després de dos mitjes d'asfalt consecutives, en vistes a la maratò de Valencia. Vaig fer, un paréntesi amb una marxa de muntanya. Més que un paréntesi, un plaer. Ja que la começava amb moltes ganes. 33 dies després de Tombatossals, que va ser l'última. Bé, aquesta és la primera de l'any en muntanya a la provincia, així que..."neumàtic de muntanya" i "pal monte".

L'escalfament, a la zona vip, amb "la crème de la crème", inmortalitzat en video per Taki, sempre amanit. Me sentia extrany entre tant il.lustre gent, però una cara coneguda va apareixer, i aixó me va tranquilitzar un poc.

Com aquesta carrera ja la vaig fer al 2007, i sabedor dels tapons; a l'eixida, la garrofera, les sendes (tant de pujada com de baixada)...i també aconsellat per Efren, a la sortida, me situe a primera fila. Entre tant d'apretó, apenes me tocaven les sabatilles a terra. Coet a l'aire, i a correr.

Se me situa un home, de prou avançada edat, davant de mí, i no me deixa avançar com voldría. Paciencia la carrera és llarga. Al doblar a l'esquerra, un figura del públic (no sé que fà) i me tira la gorra. Bé començem. Correc els primer carrers amb bona companyia. Pocs carrers del poble ens deguerem deixar per visitar, tot siga per evitar el tapó de la garrofera. Només tocar la terra, m'acelere i deixe la companyia d'Eva; "suerte". I muntanya cap per amunt.

Quant més desnivell hi havia, més motivat estava. Me sentia prou fort com per a seguir aquell ritme durant el quilometres que restaven. A més, anava parlant amb coneguts que m'anava trovant, mentre pujava a L'Aljub, i aixó feia la carrera més amena. A la passada del control, tinc la sensació que està més prop que l'any anterior. A la baixada llançat, estava Julio a la vista. Li faig captura quasi arrivant a la Font de Cabres.

Començem la pujada al pic junts, però prompte veig que tinc forçes, i encara que la pujada és llarga, tire sol. Recordava totes les pujades, les curves. Després del control, l'últim esforç per a fer cim.

A la baixada, precaució a la primera part, molt técnica i carregada de vegetació. A la segona part, espectacular adelatament de Parra. Impossible d'esplicar com baixa aquest fenómeno. Deuria jo apendre, a baixar, d'aquest home. A la tercera part, on estaven les pistes d'asfalt, me llançe novament per intentar recuperar temps. Als horts faig captura a Parra i el felicite, realment m'ha impresionat. Continue avançant posicions, i el millor de tot és que encara me sentia en ganes. A l'última rampa cap amunt, dos cares conegudes; Adrián i Taki, que me donen els aníms que me faltaven, ja que realment, aquesta rampa no me l'esperava. Com si me l'hagueren possat sobre la marxa. Que mala llet.

A l'entrada al poble, com si tinguera ales en les sabatilles, me sentia volar. A més ja estava la meta prop, un últim avançament, curva a la dreta, entrada a la plaça i el crono encara marcava 1:38. Impresionant, comparat amb l'any anterior, on vaig fer 1:45.

Creue l'arc i Angel me fa entrega d'una medalla, sí, sí una medalla. Que content, (els pobrets en poquets ens conformem). Continue, i després de deixar el xip, una bosa del corredor que pareixia més una de la compra, de la quantitat de coses que l'organització va aconseguir.

Normalment, de 10 à 20 minuts després de l'arrivada, començe el camí cap a casa, però dos hores després encara estava parlant amb uns i altres, i finalment amb els del foro. Salutacions a tot@s.

Molt bona carrera, que possiblement, no era el millor per a preparar la marató, però tenia el ganes de muntanya, i se me va notar. I tant.

XIV MITJA MARATÒ DE BENICÀSSIM

2008-01-20T16:24:00.000+01:00

Eren les nou del matí, quant Efren i jo arrivavem a Benicàssim per a disputar la XIV Mitja maratò de Benicàssim. La segona mitja, de forma consecutiva, després de la de Sagunt.

A la arreplegada de dorsal, comentaris amb coneguts, i noves presentacions. Sempre és bó començar una cursa amb bon rotllo.

Consell important, avans de la sortida; "com hi ha menys gent que a Sagunt, se pot fer una sortida més rapida. Però sense apretar molt, és una mitja"

Els primers Kms., fem dos voltetes pels carrers de Benicàssim. Els dos primers els rode a 4:15, sense apretar. A la primera passada per meta, veig a la familia. Aixó me fa recordar que no havia anat a fer turisme, així, que me allargue el pas i enllace en els d'Onda que volien rodar més o menys a 4:05 (mentira; a 3:59 van rodar al final). Al km. 10, me done conter i decidisc aminorar la marxa i Javi Ruiz, decideix acompanyar-me. El dos fariem quasi la totalitat de la mitja junts, a 4:10 clavaet per km., bé algún quilometre ens costava un segón més però després del recuperavem.

Les voltes per la platja, molt agradables, sols faltaven les orquestres. La primera ens feia recordar a l'arrivada de la Marxa al Bartolo d'estiu, però amb menys calor. On vas a comparar. La poca gent que disfrutava d'un dia de gener amb sol, ens mirava extranyats. Poc animaven.

La pujada pel pont de L'Orange, se fa més soportable del que m'imaginava. "Ara a la segona passada, ens costarà més".

Vaig seguint el ritme que m'havia propossat, amb moltes ganes i amb millors sensasions, que era el millor. Però no volia apretar, era el ritme ideal.

A la tercera passada per meta els meus, com sempre donats soport i espentant-me més (que bo és tindre algú conegut fora per a recolsar-te), les forçes intactes i l'ànim pels núvols.

Al km. 15 surt la veu d'alarma. Dolor a la zona plantar del peu dret (dijous a la podologa) que me fa perdre el ritme. Però Javi, em dona anims i el seguisc. I tal i com m'havia dit a la primera passada pel pont, en la segona se li atraganta la pujada. A la baixada agafe forçes, i faig un canvi de ritme, que me permet recuperar la mitja perduda, fins l'arrivada.

A l'arrivada, on m'esperaven la familia, vaig tindre temps d'agafar de la mà, un nebot meu per a creuar la linea de meta (l'altre feia les fotos) i parar el crono en 1:27:18, establint la meva milor marca personal, en mitja maratò. I donant-me moltisima moral de cara la Maratò de Valencia.

Pos PosCat Corredors_Nom Mitja Temps
81 35 DIEGO ROVIRA BODI 4m 8s 1:27:18

292 70 EFREN FORCADA GALLEN 5m 26s 1:54:38

EGO RESIDEO AEQUABILE

2008-01-13T19:45:00.001+01:00

Matí gelaet a la ciutat que hi ha als peus del castell de Saguntum, per a realitzar la XXV mitja marato de Sagunt, la II meua.

A l'eixida, cares conegudes pensant quasi tots en fer una bona mitja, en vistes a alguna marató. Jo també. La de Sagunt ha sigut la primera de les dos mitjes que me serviràn per a preparar la prova reina de l'atletisme, a Valencia.

No tenia moltes esperançes en fer marca, ja que la setmana no ha acompanyat. A més, sols vaig fer una eixideta, i se nota. Però sempre vas pensant en baixar del temps de l'any anterior.

Però bé, allí estavem; Julian "el presi", Efren, Nuria, Carlos, Joan Antoni i jo mateix, com a representants del club.

La eixida, lenta, com sempre a Sagunt. Al km. 2 4:25m/km ,terroris, hi ha que reaccionar, canvi de ritme, de seguida. Poc a poc, vaig recuperant alguns dels segons perduts als primers quilometres. Volia rodar a 4:05 més o menys, per a baixar de 1:26:00 i me trobe rodant tant lento, no pot ser. Pasem de clase turista a creuer.

Bones sensasions a la pujada. Encara que estava lluny de la mitja que volia. Així, que no quedava altra, que a la baixada llançar-me. I tant que m'he llançat, a partir del avituallament, km. 15, al final, se m'ha fet molt curt. I ni mostres de fatiga. (no, no soc una maquina) és que he rodat tant tranquil els primers quilometres que tenia forçes de sobra per al final. A més m'ha fet goma un junior de Villamartxant i després ens anavem animant l'un a l'altre. M'encanta el bon "rollo" que hi ha a les carreres, és sensacional.

El temps final. Va, no importa! Clar, si tenim en compter que he pujat 4 seg. el temps de l'any passat, no li done tant de valor. Però, per tutatis, si volia baixar de 1h. 26, depravate.

Per tant, el veredicte del Cesar és: " EGO RESIDEO AEQUABILE" o el que vindria a ser el mateix "Me quede com estic", ni fret ni calor. 4 segons no son molt, tat? Però, me tocarà aplicar-me més a la de Benicàssim, si no...

San Silvestre de Les Alqueries

2007-12-29T20:49:00.000+01:00

Al mal temps, bona cara! No hi ha res millor (quant la vida no te somriu) que somriure-li a ella. I, ni corto ni perezoso, ens vam desplaçar fins a Les Alqueries (la plana baixa), per a realitzar una San Silvestre com cal. Veritat és, que la primera volta la vam realitzar amb la peluca i el gorro de mama Noël,només, però aprofitant que passavem pel costat del cotxe, ens vam possar damunt les disfresses de "Caperucita Roja" i "Mamà Noël"a la segona, per a rebre una grand ovació a la arrivada. D'una cursa, de 3.500 metres de recorregut, 139 participant i dos, sí només dos disfreçats. Una cursa ràpida, amb gran nivell de participació, i molt poc de popular.

I CURSA TOMBATOSSALS

2007-12-22T20:59:00.000+01:00

Realment, si mirem arrere, durant la setmana, el dia no el pintava bó, gens bo. Però mira tu, per a on, (degere ser, per la currada dels mens in black, per a realitzar la cursa) a les 7:30 del matí, va i deixa de ploure. Conclusió, un dia molt bo per a correr, ni fret ni calor, nubol però un temps agradable.

A la primera pujada, s'han notat els kms. de Segorbe. Però no hi havia un altra que seguir. Havia passat d'objectiu; baixar de dos hores, a intentar acavar la cursa. Molt de"sube y baja" amb pujades curtes però intenses, sí com un or... Les baixades, sobre tot a les que hi havia pedra, escorredísses, tenies que fer-les amb precaució, encara que hi havia algú que altre atrevit que es llençava a "tumba abierta". I un final de cursa, amb una mitja volta a la pista d'atletisme de Penyeta Roja, que motiva molt encara que fos els final (d'eixó és tracta). La clasificació, à http://www.runningcastello.com/inicio.html. Personalment no he baixat de dos hores, per poc ( 2h. 01' 10'') i 39 de la general.

Molt bonica la cursa i molt bona organització, be assenyalat, i els avituallaments als llocs claus. Divertida, tant és el punt que, amí personalment, se m'ha fet curta. I açó és bona senyal.

X Marató Espadà - Al límit

2007-12-17T22:37:00.000+01:00

Tota la nit plovent i fent molt de fred, no eren bones referéncies de cap a la carrera, el 16 de decembre a Segorbe. Però el dia al final el va fer bo. Tant bo que als primers km. amb la companyia de Nestor creia que m'havia passat tapant-me. Del pas per la Vall d'Almonacid, genial, mig poble esperant a la plaça major, animant-mo's, sols faltava l'orquesta (o estava?!). Pujant al Bellido, les sensacions eren molt possitives. Havia passat el km 16 i me trobava amb forçes i tranquil. Però a la baixada per pista ampla, seguint al de davant, quant ja portavem un bon rato cap a baix, sentim unes veus que ens indiquen que el camí no era el correcte. Teniem que tornar a pujar per a buscar les indicacions. A partir d'aquest moment, tot va cambiar. Havia perdut temps, l'orientació i psicológicament un fet com aquest t'afona prou. No sols açò va cambiat fins l'orografia del paissatge. Vam començar a baixar per un barranc que no tenia fi. A causa de la fondaria del barranc i de la pesima nit anterior, les pedres del llit esvaraven moltissim i tenies que anar molt espai baixant a quatre pates, de fet els corredors ens avisavem els uns als altres. Després a pujar el pic Espadà. 670 m. de desnivell en quasi 4 km. el tram més complicat de la marató, on... no arrivaes mai al pic. Molt dur caminant, a quatre pates... aixó si, amb neu. Un manto blanc que cobria quasi la totalitat de la muntanya, precios. A la baixada més problemes, (subida de gemelos) continua i dos parades per a estirar. A l'avituallament, una veu amiga;"Encara arrives ara" Alexis, qui me va donar consells i menjar. Continue la baixada, sols me quedaven 17 km., però quins 17 km. Era practicament tot baixada amb lleugeres pujadetes, però tenia les cames molt carregades. I a la pujada d'un riu, xicotet sobre esforç i dolor molt de dolor al quadriceps que me va acompanyar fins al final de la carrera. Vaig tindre que parar... ja ni recorde la quantitat de vegades a estirar pel dolor. Abandonar, mai. Era la meva primera marató i tenia que acavar-la costara el que costara. I me va costar, ja ho crec que me va costar, a quasi 5 min/km els últims km. Fins hi tot quant ja veus Segorbe tant prop, que te dona l'alè que te fa falta en eixe moment, les cames ja no me responien. Corria o caminava per inércia. Crec que si me les hagueres tallat, hagueren continuat corren sense cos que transportar. Però tot s'en va quant veus el pavelló un altre cop. Ni el fred que has patit, ni els esbarons, ni les perdues pel camí, ni res, res importa ja. Estic a pocs metres de complir un objectiu que m'havia propossat. Acavar la marató. L'altra era baixar de 5 hores (una portava a l'altra) Però ahí estava a pocs metres i corren, no caminant. Entre al pavelló i encara tenia que pejar mitja volta a la pista d'atletisme, no importava, ja estava acavant la marató i me sentia... no se poc expresar en paraules. Es grand molt grand acavar una marató, sentir-se maratonià i jo ho estava aconseguint no tenia a ningú apaudint, veient la meva gesta però no me importava, jo me sentia grand, molt grand. Ja m'estava llevant el chip i me invadien un món de sensasions. Dura, bonica, exigent i amb neu. Que més se pot demanar.